Cosm, d’Iria Márquez

Gènere: Teatre
Tema: Una nit sota les estreles
Inspiració: El postimpressionisme de Van Gogh
Proposa: Marisol Salanova, comissària i crítica d’art
Autora del text: Iria Márquez
Traducció al valencià: Isabel Martí
Títol de l’obra: Cosm

Cosm

(Personatges: Major Tom i Hope, la seua dona)

HOPE: (Xiuxiuejant) Encara que intentes moure’t espai i silenciós, t’estic escoltant, Tom. Vine al llit.

TOM: Necessite prendre l’aire.

HOPE: Encara no s’ha fet de dia. Ara fa fred ahí fora.

TOM: Em falta oxigen. Aquest habitacle és molt menut.

HOPE: Vine amb mi. Vull abraçar-te.

TOM: Eixiré un moment, per favor.

HOPE: Saps que no pots. Acosta’t a la finestra si vols.

(Tom trau el seu cap per una xicoteta finestra)

HOPE: Millor? Estàs tremolant.

TOM: Tinc molta calor. Tinc els cabells xopats i em piquen els ulls de la suor. Mira’ls, estan rojos?

HOPE: Sí.

TOM: (S’eixuga els ulls) És insuportable.

HOPE: Però pots veure alguna cosa?

TOM: Ara veig els teus ulls. És suficient.

HOPE: Hauries de llevar-te eixe embenatge del cap. Resultes molt tendre amb eixe casc blanc que et posaren, però no deixa que la pell transpire.

TOM: És necessari.

HOPE: Has pres la medicació?

TOM: No. Aquesta nit vull estar net. (Mira pel finestró i el xopa de baf) Mira Hope, hi ha llum al poble.

HOPE: A quin poble?

TOM: Al que està ahí d’enfront.

HOPE: Ahí no hi ha cap poble, rei.

TOM: Sí que n’hi ha.

HOPE: No. Només un camp d’espígol. Tan extens que no podries cobrir-lo amb els teus ulls. Cel i estreles. Res més.

TOM: I el poble.

HOPE: Vine amb mi al llit, per favor. Són les cinc de matí.

TOM: Les dones estan eixint de les seues cases. Visten de negre. Somriuen i s’encaminen a l’església seguint un gruix. No, no és un gruix. És una caixa ovalada i tancada. És una càpsula!

HOPE: Això que descrius no és una càpsula, Tom.

TOM: N’hi ha una que no va amb elles.

HOPE: Una què?

TOM: Una dona. Està a sa casa, abocada a la finestra. Baixa la vista per veure com desfilen les altres pel seu carrer. Però ella no somriu.

HOPE: Per què?

TOM: Això no puc saber-ho.

HOPE: De quin color són els seus ulls?

(Tom guarda uns segons de silenci)

TOM: Aleshores la veus?

HOPE: No.

TOM: Doncs està ahí. A veure, Hope, veus l’estel de l’alba? És Venus. El que més llueix ara mateix.

HOPE: Saps que les distingeix perfectament.

TOM: Doncs, si traces una línia recta des d’eixa estrela cap avall, trobaràs una casa il·luminada. En eixa finestra està ella. I ara està dirigint el seu esguard cap al cel.

(Pausa)

HOPE: Et trobe a faltar, Tom.

TOM: Per què? No t’han dit que t’estime?

HOPE: Al llarg de tot aquest temps, vaig pensar que hi tornaries. Han sigut tants anys d’espera, que ja… No ho sé. Supose que estic esgotant les meues últimes forces. Cada nit em pregunte a diari com és la teua vida ahí; en eixa realitat en la que vius ara mateix. Com és eixe lloc? Passes fred? Fam? Set? Pots almenys sentir alguna cosa d’aquestes?

TOM: El problema és l’aire. No puc respirar bé. Fa massa calor. Tota la resta em té igual. Puc eixir ja ahí fora?

HOPE: Saps que no pots. Quan et ficaren en eixa xicoteta càpsula, com tu li dius, em vaig dir “no podrà caminar, se li atrofiaran els músculs i no es mourà mai més”, i mon pare sempre em deia que la vida és moviment. Això fou el que vaig pensar. Però semblaves feliç i jo vaig dissimular el meu dolor.

TOM: Estic bé, Hope. És una sensació semblant a la d’estar surant.

HOPE: Aquell dia et vestiren de blanc. Com a un duc, como si fores algú important. Alçaren el teu cos entre tots i en la teu cara s’havia quedat un rictus de xiquet que acaba de guanyar un partit. Després et clavaren ahí dins i el temps va deixar de córrer.

TOM: Estic complint amb les expectatives. Ara estic fent una cosa gran.

HOPE: Només em consolava pensar que potser podries veure coses que jo mai podria veure. Què n’hauràs vist!

TOM: Blau. Tot el que ens envolta és blau. I també blanc. Saps que hi ha grans taques blanques damunt teu, Hope? Són espirals.

HOPE: No.

TOM: Ahí estan i sembles diminuta baix d’elles. Però clar, jo puc veure-les i tu no.

HOPE: I tu saps que el tacte dels llençols de cotó és fresc en primavera? Això no ho saps perquè des de fa molts anys no dorms al meu costat. Jo puc sentir-ho i tu no..

TOM: Fa calor. Estic suant massa.

HOPE: Em vaig prometre dur-te de tornada.

TOM: Ho estic fent bé. No pots imaginar el futur que ens espera, estimada. He passat desapercebut tants anys…, gens d’admiració per la resta del món. Mai he fet res especialment bo ni dolent, però quan torne tindré un nom que serà recordat per sempre. Pagaran per veure’m, per escoltar-me, per tindre’m a prop. Et sentiràs orgullosa i llavors res serà igual. Hope, tinc la sensació que el cosmos m’absorbeix. És com si estiguera ara mateix al llindar de l’eternitat. Em sents? Creu-me. Seré important.

HOPE: Jo només volia veure’t una vegada més.

(Un so estrany travessa l’espai)

TOM: Sonen campanes en l’església del poble.

HOPE: No hi ha cap poble.

TOM: Què has dit? Ara no et sent bé.

HOPE: Sentir-te una vegada més.

TOM: Hope, on estàs? Hi ha un soroll estrany que no em deixa escoltar-te, és com si hi hagués interferències entre nosaltres. Em sents, Hope?

HOPE: Shhh… Ens veurem de seguida, amor.

TOM: No et veig. No sé on estàs…T’estic perdent, estimada. Pots sentir-me? Digues, pots sentir-me?

(Pausa)

Hope, la dona de la finestra se n’ha anat. Ja no està ahí. Perdona’m, però eixiré d’ací perquè necessite aire. Em perdonaràs?

(Pausa)

No sé si m’estàs sentint ara mateix o no. Però si ho feres, et demane que cregues el que et dic. Quan torne seré important. Seré una estrela.