‘La cucaracha’, de Mafalda Bellido

Gènere: Teatre
Tema: Memòria orgànica
Inspiració: Hilma af Klint
Proposa: Empargrafia, il·lustradora
Autora del text: Mafalda Bellido
Títol de l’obra: La cucaracha

La cucaracha

(UNA DONA en terra davant d’un full dibuixa. Una altra dona la mira. La dona no deixarà de dibuixar. La dona mai ha deixat de dibuixar. L’ALTRA DONA no deixarà de parlar. L’ALTRA DONA mai ha deixat de parlar. Ara li parla al públic que té davant).

L’ALTRA DONA:
L’habitació era ampla. I entrava molta llum.
Això ho recorda.
Recorda que hi havia pau.
Bé, això no ho haguera dit ella així, en eixe moment.
Amb només tres anys, no se sap què és la pau.

La pau es viu, igual que la calor, la tranquil·litat o l’alegria.

Ella ara està sentint això.
Té tres anys.
I sent la tranquil·litat que li produïx escoltar el remugar, les rialles i els plors dels altres.
Sent la calor que entra pel finestral i sent l’alegria d’agafar una llapissera i descobrir que si la mous de dalt a baix, en un paper, el món s’atura.

Bé, en eixe moment no pot pensar que el soroll del món s’atura quan agafa una llapissera, encara no pot formular eixes reflexions.
Amb només tres anys no se sap què és el món.
El món es viu, igual que la por, la gana, o la tristesa.
Només mira el que ix de la llapissera quan mou de dalt a baix la seua xicoteta mà.
I pensa que és feliç.
Potser, no ho pensa.
Potser només ho és.
Sent la felicitat i prou.

“La senyoreta és molt bonica”, això sí que ho pensa.
En eixe moment ella creu que totes les senyoretes són boniques i dolces.
Dins de poc se n’adonarà que no.
Que no totes les senyoretes són boniques i dolces, que algunes d’elles són lletges i que una en concret, una… bé, té igual. Eixa senyoreta lletja no volem que entre a escena, no volem que entre en el vostre imaginari, però si per casualitat entrara, recordeu això: era lletja, hipòcrita, envejosa i mala persona i olorava sempre a suor. Recordeu això. Sempre feia pudor a suor.

Però ara encara falten uns anys perquè conega la senyoreta lletja, ara, en aquest moment encara totes les senyoretes són boniques.

La senyoreta bonica els hi diu: “Trieu tres colors, i dibuixeu el que vulgueu”.

I ella va triar tres colors: lila, rosa i blau cel.
I va començar a dibuixar.
I mai ha deixat de fer-ho.

I quan ella dibuixa, ara i abans, el món s’atura.
I quan ella dibuixa, ara i abans, el temps perd la mesura.
I quan ella dibuixa, ara i abans: la casa, el carrer, la ciutat, la muntanya, els animals, les plantes i també els estels i els planetes, li parlen a cau d’orella.
I ella els escolta.
I obeeix.
Obeïa abans i obeeix ara.
Obeeix a tots els éssers que des d’aquell dia ara i abans li mouen la mà.
Obeeix a tots els éssers que des d’aquell dia li van parlar per primera vegada i li van dir:

LA DONA: “La cucaracha, la cucaracha, ya no puede caminar, porque no tiene, porque le falta, la patita principal”.

(LA DONA s’alça i li ensenya el dibuix a L’ALTRA DONA)

L’ALTRA GERMANA: Com ho pots saber?
LA GERMANA: Ho recorde perfectament.
L’ALTRA GERMANA: És impossible que ho recordes si tenies dos anys.
LA GERMANA: Tenia tres i sí que ho recorde.
L’ALTRA GERMANA: Ningú pot recordar res d’abans dels quatre anys.
LA GERMANA: Sempre tan categòrica. Jo recorde moltes coses.
L’ALTRA GERMANA: Sempre tan especial. Per què has de ser més que la resta?
LA GERMANA: No passa res per no tindre records, hi ha gent que en té i d’altra que no.
L’ALTRA GERMANA: Clar que tinc de records, o penses que només tu has tingut infància?
LA GERMANA: No cal que fem de tot una competició.
L’ALTRA GERMANA: Qui està fent una competició?
LA GERMANA: Mai m’has explicat quin és el teu primer record.
L’ALTRA GERMANA: Mai m’ho has preguntat.
LA GERMANA: T’ho pregunte ara. Quin és el teu primer record?
L’ALTRA GERMANA: La mare m’agafava de la mà, és el primer dia d’escola. Tu camines per davant, a uns passos, veig la teua motxilla Perona amb el lleó amb nas de pallasso que després vaig heretar. Quan arribem m’abraça i em diu “T’ho passaràs molt bé. No tingues por”. I no vaig tindre por.
LA GERMANA: És bonic que una de les dues tinga bons records de la mare.
L’ALTRA GERMANA: No comences.
LA GERMANA: Jo no he començat.
(Pausa)

L’ALTRA GERMANA: Segur que eixe record va ser al parvulari i no a l’escola?
LA GERMANA: Ho veus?
L’ALTRA GERMANA: El què?
LA GERMANA: De tot fas competició.
L’ALTRA GERMANA: És que no m’ho crec.
LA GERMANA: No tinc per què enganyar-te amb el meu primer record.
L’ALTRA GERMANA: Als artistes us agrada tenir un relat de la vostra vocació. Fer vore com que us envolta alguna cosa misteriosa que fa de vosaltres éssers acariciats pels déus. Saps que els records s’inventen. Ho saps?
LA GERMANA: Llavors el teu record és veritat?
L’ALTRA GERMANA: I no tan sols als artistes, als metges també els agrada ficcionar amb les seues inventades vocacions pretèrites/
LA GERMANA: I a les infermeres?
(Pausa)

L’ALTRA GERMANA: Jo no recorde estar jugant a pares i a mares i sentir una influència divina en punxar una injecció en el teu cul. (Torna a mirar el dibuix) Per cert, és ben lleig. On el guardava la mare?
LA GERMANA: A una capça plena de fils, fotos, trossets de roba, bales, piles, documents i una prova de la seua última colonoscòpia.
L’ALTRA GERMANA: Creus que volia dir-te alguna cosa després de morta?
LA GERMANA: Si no fora així, m’hauria decebut.
(Pausa)

L’ALTRA GERMANA: I dius que això és una panderola?
LA GERMANA: Jo no he dit que això siga una panderola, he dit que és una cucaracha.
L’ALTRA GERMANA: És el mateix.
LA GERMANA: El meu primer dibuix és una cucaracha, no una panderola.
L’ALTRA GERMANA: Quina diferència n’hi ha?
LA GERMANA: Té igual, no ho entendries.
L’ALTRA GERMANA: Per què no?
LA GERMANA: Deixem-ho estar.
L’ALTRA GERMANA: Per què sempre penses que no puc entendre’t? Clar que puc entendre les teues merdes. No ets tan especial com creus.

(Silenci)

LA GERMANA: L’habitació de jocs era ampla. I entrava molta llum. Això ho recorde. Recorde que hi havia pau. La senyoreta ens va dir que dibuixàrem i que triàrem tres colors. I quan vaig sostindre la llapissera a la meua mà, alguna cosa em va xiular a cau d’orella La Cucaracha i la meua mà va començar a moure’s sense que jo l’accionara, només jo i el paper i una sensació que no puc explicar i que encara em visita quan comence a dibuixar. Jo estava feliç amb el meu dibuix, jo era feliç en aquell moment, només volia ensenyar-li-ho a la mare, només volia regalar-li-ho a la mare, només volia que ella vera amb els meus ulls aquell dibuix. I saps què em va dir? Ho saps?
L’ALTRA GERMANA: Això no és una cucharacha, això és una merda.

(Silenci)

LA GERMANA: Hi ha una teoria que diu que els primers dibuixos que fem són els records de quan nadem a l’úter matern. El meu primer dibuix és una cucaracha. Sempre m’he preguntat per què.

(LA GERMANA agafa el dibuix, el trenca i se’n va taral·lejant: “La cucaracha, la cucaracha, ya no puede caminar, porque no tiene, porque le falta, la patita principal”.)