Gènere: Teatre
Tema: La melancolia
Inspiració: Edward Hopper
Proposa: Carmela Mayor, il·lustradora
Autora del text: María Cárdenas
Traducció al valencià: Isabel Martí
Títol de l’obra: L’engany dels ametlers
L’ENGANY DELS AMETLERS
Habitació en una residència d’ancians. Mare mira per la finestra. Filla, recolzada en el llindar de la porta, beu un refresc.
Mare:
Està fent massa calor.
Filla:
Tens calor? Puc fer-te un café amb gel. T’abelleix? Hi ha café acabat de fer en el saló. Et refrescarà, ja voràs. Un café llarg, o un americà. Vols llet?
Mare:
Un café sol. Curt. Sense gel. Amb sacarina.
Filla:
Des de quan prens sacarina?
Mare:
Has vist eixos ametlers? No haurien de…
Filla:
No, no els he vist. Vols una torrada amb mantega i confitura? M’han dit que has menjat molt poc.
Mare:
Són els hiverns, que són cada vegada més càlids. I les tardors, ja no es distingeixen de la primavera.
Filla:
He dut confitura.
Mare:
La floració s’avança any rere any.
Filla:
Confitura de gerd, de la que t’agrada.
Mare:
Ara en prenc de taronja. M’estime més els sabors exòtics.
Filla:
Exòtics.
Mare:
Sí, exòtics. Vull provar coses noves.
Filla: (riu)
D’acord.
Mare:
Te’n rius. Què té de roí? Hi ha una data límit per a això? No ho crec. Que estiga ací tancada no vol dir que no puga decidir sobre el sabor d’una confitura.
Filla:
No he dit això. I no estàs tancada.
Mare:
Ah, no? Aleshores anem-nos-en.
Filla:
Podem anar a fer una volta si vols. A vore els ametlers.
Mare:
Els ametlers… La vida canvia massa ràpid. I jo només la mire per la finestra.
Filla:
Tens unes vistes precioses.
Mare:
Només la veig passar. M’avorreix.
Filla:
Perquè no ixes de l’habitació. Pots jugar a les cartes, al parxís, vore una pel·lícula amb les teues amigues, no sé. Tens amigues ací, no?
Mare:
Fer amigues en este lloc és només assegurar-te anar a més soterrars.
Filla:
Bé, ja tens una cosa a fer.
Mare:
Alguns s’acomboien, encara que no els conegues, per fer cos. Si saps plorar, millor. Et conviden a tots.
(pausa)
Te’n rius.
Filla:
No, mamà, és que…
Mare:
Te’n rius de mi. Ja sé que per a tu tot el que dic sona ridícul. Perquè penses això, no? Que ta mare és ridícula.
Filla:
No, pense que ma mare és un poc victimista, res més. I de vegades ridícula, per què no? Este lloc és mel de romer. Si saberes el que costa, l’esforç que he de fer per a…
Mare:
Jo adore el ridícul. Quan eres menuda a tu també t’encantava. Com més ridícul, millor. Ara, no sé què t’ha passat. Ets una amargada. El món està canviant també per a tu.
Filla:
Ara tens huitanta anys i jo quaranta-cinc. Això passa.
Pausa llarga.
Mare:
No pensaves dur-me un café?
Filla:
Espere.
Mare:
Què esperes? Si no vas ara se l’emportaran. L’horari del berenar ja ha acabat.
Filla:
Espere per si canvies d’opinió.
Mare:
No canviaré d’opinió.
Filla:
Sempre canvies d’opinió.
Mare:
És el meu aniversari. Puc canviar d’opinió les voltes que vulga. M’has dut un regal?
Filla:
La gent està esperant.
Mare:
La gent?
Filla:
Sí. Irene… Ha vingut a vore’t. Ha vingut per tu.
Mare:
Ha vingut.
Filla:
Irene ha dut pastís i flors de sa casa.
Mare:
De xocolate. No saben fer res més que pastís de xocolate.
Filla:
I espelmes.
Mare:
Sap que odie bufar les espelmes.
Filla:
No tots els dies es fan huitanta anys.
Mare:
I una flamerada damunt del pastís m’ho recordarà. No patisques.
Filla:
Per què no et mudes? Posa’t guapa i ix a saludar.
Mare:
Eixos ametlers… se’m fa estrany vore’ls així. Florits.
Filla:
És la tardor que tot ho canvia.
Mare:
Carn que batega al compàs del temps.
Filla:
Què?
Mare:
Res, coses meues.
Filla:
D’acord, et deixe tranquil·la.
Mare:
Tranquil·la? Estic farta d’estar tranquil·la. La tranquil·litat és obrir-li la porta a la parca. No vull estar tranquil·la. No vull.
Filla:
Com estem hui… Sabia això de la crisi dels quaranta, dels cinquanta, però dels huitanta? Hi ha crisi dels huitanta?
Mare:
Pregunta-li a Irene. Ella ho sap tot.
Filla:
No comencem.
Mare:
Ja hem començat. El que jo vull és que acabe.
Filla:
No sé què collons et passa amb Irene, de veres. Fa temps que la tens entre cella i cella.
Mare:
A mi amb Irene no em passa res. Només estic cansada.
Filla:
Has dormit tot el dia. M’ho ha dit la xica rossa. Com li diuen?
Mare:
Cuidadora. Li diuen cuidadora.
Filla:
Posa’t el vestit de flors. Segur que t’animarà.
Mare:
Creus en els miracles?
Filla:
Potser, per què no.
Mare:
Els miracles personals poden acabar sent perillosos, et fan sentir important.
Filla:
I tu des de quan ets creient?
Mare:
No ho soc, però si ho fora, almenys tindria alguna cosa a fer els diumenges. Odie els diumenges. Són com una llarga travessia en el desert.
Filla
Mamà, celebrem, vinga.
Mare:
Si estiguera en Nepal cantaria mantres, en Camerun pregaria a algun bruixot, però ací… no hi ha manera de trobar suport místic en este avorriment.
Filla:
Si vols podem resar el rosari. Voràs què divertit.
Mare:
Només dic que els que van a missa troben sentit als seus diumenges. I deixa estar el sarcasme d’una puta volta. És diumenge i és el meu aniversari.
Pausa.
M’agrada el teu vestit.
Filla:
De veres? Ni tan sols m’has mirat.
Mare:
Són els ametlers…
Filla:
Aleshores, café curt amb sacarina?
Mare:
Americà. Millor americà.
Fosc.
Fi.
Afán de Plan – AVEET © 2022 | DRAMÀTICA