‘Dona i gos es miren’, de Maribel Bayona

Gènere: Teatre
Tema: Memòria
Inspiració: Christian Boltanski
Proposa: Carlos Molina, artista visual i il·luminador escènic
Autora del text: Maribel Bayona
Revisió lingüística: Carla Máyer
Títol de l’obra: Dona i gos es miren

Collage: Femmella © Afán de Plan

DONA I GOS ES MIREN

(Matí. Casa. DONA boca avall, les cames per damunt del seu cap. GOS creua l’habitació, DONA el veu i s’incorpora. És un gos negre, xicotet i vell, encara que inquiet. DONA mira fixament a GOS. Somriu).

DONA.- Per on has entrat?

(GOS lladra)

Què vols?

(GOS es mou en cercles mentre intenta mossegar-se la cua)

Tens gana, és això?

(GOS mira fixament a DONA)

Set?

(DONA posa un recipient amb aigua per a GOS. GOS no es mou)

Tens amo? Per on has entrat? Qui eres?

(DONA mira fixament a GOS. GOS mira fixament a DONA. Tots dos es queden detinguts mentre es miren durant un temps. A DONA se li humitegen els ulls)

Sabia que tornaria a veure’t. Ho sabia. T’he trobat molt a faltar. El que no sabia és que et presentaries així, encara que ben pensat, té sentit.

(DONA acarona a GOS)

Com estàs?

(GOS es tomba panxa cap amunt i entretanca els ulls)

Ahir va ser l’aniversari, te’n recordes, no?

(GOS llepa la mà de DONA)

No sé, potser el temps ara per a tu és una altra cosa, passa d’una altra manera. Com és?

(GOS sent un soroll i s’incorpora alçant les orelles)

Catorze anys. Que difícil és bregar amb la mort i el temps. Tot es dilueix. Els contorns, les formes, els records. Tot comença a perdre color. Es torna transparent.

Quan te’n vas anar, temia tant no poder recordar la teua cara, la teua olor. Per això t’escrivia. Cada nit.

Per on has entrat?

(GOS es regira i mira a DONA)

T’he reconegut per la mirada. La recorde, la recorde. Tota la resta… Com estàs? Imagine que és tot molt més lleuger.

Sí, té sentit, té molt de sentit veure’t així, ara.

(GOS torna a sentir un so fora i alça les orelles)

No és res, són només ocells, recordes els ocells? Hui fa sol. Porta plovent quinze dies seguits. Ací, que no plou mai. Han d’haver-se tornat bojos tots allà fora. Però definitivament hui fa un dia molt bonic, lluminós. Dels que t’agradaven.

T’he preguntat ja per on has entrat?

Fa un dia lluminós, però he sigut incapaç d’eixir al carrer. M’ha costat alçar-me del llit. Potser t’estava esperant.

(GOS mira a DONA fixament)

Val, em coneixes, ja ho sé. Mentisc. Estic mentint. No t’estava esperant. No recorde la teua mirada. No recorde res. Ho he oblidat tot. No recorde cap cosa física, real. T’he oblidat.

(GOS troba una sabatilla d’anar per casa)

Vas tindre por?

No vull que t’enfades.

El dia que te’n vas anar, em va semblar que tenies por. Veient-te allà, estès, amb els ulls tancats, en aquell lloc horrible i claustrofòbic, envoltat de totes eixes persones, vaig necessitar escapar-me un moment, eixir a prendre aire. Eixe dia feia sol, com hui. I els ocells cantaven. Vaig parar atenció a una flor violeta. I em vaig sentir feliç, per un instant. Després em vaig recordar que estaves dins, inert i espantat i em vaig sentir culpable, perquè en aquell instant de felicitat ja t’estava oblidant una mica, ho entens? Entens ara per què t’he oblidat?

(GOS es fa una pilota mentre mossega la sabatilla d’anar per casa)

Al principi t’escrivia, cada nit, i m’agradava imaginar quant d’espai ocuparien els objectes que et van pertànyer. Tota la teua roba, les teues cartes, el teu cotxe, la teua paella dels diumenges, la teua piscina, el teu llit, les teues botelles d’aigua amb gas, els teus paquets de tabac, ta casa, les oliveres i els discos de Perales. Intentava imaginar que era possible apilar tots eixos objectes en una muntanya per a poder visitar-los algun dia amb els teus descendents, els qui no et coneixerien. Pensava en la quantitat d’espai que ocuparien i en que cada home i cada dona necessitarien un museu sencer pel fet d’haver viscut. Però que l’espai del món era limitat i per això l’oblit havia d’engolir eixes muntanyes dels morts per poder deixar espai a les dels vius.

(GOS corre cap a una muntanya de roba bruta que hi ha al terra)

Em preguntava també què pensarien ells, els teus descendents, els que no et coneixerien. Els imaginava observant eixa muntanya de coses, expectants, respectuosos, fent-se preguntes. Trobant poc, quasi res. Pensant que eixos objectes eren en realitat anodins, vulgars, inconsistents, molt semblants a altres objectes del món.

(GOS es gita damunt la muntanya de roba bruta)

I vaig descobrir aleshores que eixa acumulació de coses imaginària i caòtica només tenia sentit per a mi. I que a més es trobava en un lloc intangible, inaccessible i laberíntic. Eixe lloc que transformava les coses com volia, les movia de lloc, les embrollava, les canviava de color. I on cada segon et tornaves més i més transparent. Com el fet d’anomenar. Com el fet d’anomenar-te. Com les paraules. Que quan les dius fan desaparèixer les coses, les tergiversen, les allunyen, que són incapaces de ser res.

I vaig descobrir també que ni tan sols et recordava igual que un altre, que ni tan sols era capaç de coincidir en els records.

I aleshores vaig deixar d’anomenar-te.

I vaig deixar de recordar-te.

I et vas fer cada segon més i més inconsistent.

Fins que vas acabar no sent res. Quan ho havies sigut tot.

T’he oblidat.

Vas tindre por?

(GOS es pixa a la muntanya de roba bruta)

Entès. No em parlaràs. Tampoc seria tan estrany.

I no obstant això, després de 14 anys apareixes ací, de sobte.

Quan no queda res de tu, ni tan sols un d’eixos objectes apilats.

Ni una sola paraula amb la qual nomenar-te per als teus descendents.

Quan t’havia oblidat, apareixes ací, sense explicar-me per on has entrat si està tot tancat.

Apareixes.

I estàs ací, amb mi.

I és suficient. És suficient.

(GOS roda i desapareix tal com ha aparegut en l’habitació, del no-res. DONA el crida. GOS no respon. GOS no està. DONA es dirigeix a la muntanya de roba bruta pixada, l’olora, se li humitegen els ulls i la fica dins la rentadora).


Afán de Plan – AVEET © 2022 | DRAMÀTICA