‘L’hivern de les oronetes’, de Marcos Gisbert

Gènere: Teatre
Tema: LGTB
Inspiració: New Wave 1970-1980
Proposa: Ada Diez (Hits With Tits)
Autor del text: Marcos Gisbert
Títol de l’obra: L’hivern de les oronetes

L’HIVERN DE LES ORONETES

***

Wherever I am
I am what is missing.
(Mark Strand, “Keeping things whole”)

(Ell i Ella es dirigeixen la paraula sense parlar. Poden fins i tot no mirar-se, o mirar a prosceni, a bastidors, a públic, o en acció desentonada sobre l’escenari).

ELL. Hi ha algun entreteniment que no incloga gastar diners o utilitzar tecnologia? (Pausa). Anar a veure ocells! Aquest matí, mentre passejava pel parc de Capçalera, em lamentava perquè no havia vist mai una merla. Llavors, vaig sentir un ocell que no em sonava. I ací estava, cantant al meu costat. Escalant branquetes i pegant bots…! Semblava ballar una música constant i repetitiva. O més aviat un ritme. Com una imatge gif. Bum, bum, bum. Tot i que encara no arribe a distingir el compàs. Em va passar també amb els pinsans.

ELLA. Antigament, abans d’una representació, quan el teatre es feia fosc i estava a punt d’alçar-se el teló, un dels empleats que encenia les llums, romania encara ocupat al prosceni. Just en el moment en què apujava el teló, s’afanyava a amagar-se entre bastidors. Així és com em sent, com eixa que va amb retard, com eixa que va per ací despenjada.

ELL. Hui he descobert que Marcial esmenta en un epigrama la xoxa, un tipus de perdiu. “Que jo siga xoxa o perdiu, és igual, si el gust és el mateix? És més cara la perdiu: per això té millor sabor”. Marcial, 13: 76.

ELLA. Podem intentar parlar?… Porte ja més d’un any amb estrògens, i nou mesos amb antiandrògens.

ELL. Fins ben entrat el segle XVIII, existia la creença heretada des de l’Antiguitat, encara que des d’a mitjan segle XVII ja es discutia que les orenetes no migraven, i a l’hivern s’amagaven entre el fang i algunes grutes.

ELLA. Abans, vaig estar dotze anys amb andrògens (testosterona), i no em va anar tan bé. No sentia que fora una obligació, sinó que simplement no creia que poguera haver-hi una alternativa. Era “allò natural”, l’ordre de les coses en el seu pas pel món i, només incidentalment, per la meua vida. Però no era cert. Almenys, no en el sentit en què jo ho creia.

ELL. Una altra idea dels grecs que narra Aristòtil en la seua Història dels animals ve a dir que els corbs són especialment protectors i lleials. El comportament d’alguns animals ha produït fascinació des de l’origen dels temps.

ELLA. Produïa testosterona de manera endògena, sí, i no és que tinguera un gran problema amb això. De fet, vaig passar diversos anys pensant si canviar-ne m’ajudaria en alguna cosa. Vaig tindre moltíssims dubtes perquè no vaig sentir mai que el meu cos fora un problema, però al mateix temps se’m feia estrany.

ELL. Schopenhauer estimava els animals. El sentiment que li inspirava la realitat era com una ferida oberta. Veritablement sentia el fet que a cada moment, en tots els continents, milers d’animals s’estan devorant entre ells. La seua sensació de crueltat, violència i falta de sentit en el món animal i humà era tan viva, que va arribar a convertir-se en la seua concepció d’horror a la vida. Pensava que per a la majoria de totes les criatures vives, hauria estat preferible no haver nascut mai. Amb raó aprovava el costum que tenia Jonathan Swift de llegir tots els anys el Llibre de Job pel seu aniversari.

ELLA. La meua decisió de sotmetre’m a aquest tractament hormonal no va ser gens ràpida, ni indolora. Arrossegava des de feia temps un quadre de despersonalització i depressió inaguantables, per la qual cosa atribuïa el meu malestar a aquests problemes. I en certa manera era així, però no només. Em va costar molt de temps començar a entendre certes coses de la meua vida, del que jo esperava de mi, i connectar-ho amb el meu propi cos. Van fer falta algunes persones. Cadascuna amb el seu paper, però totes imprescindibles.

ELL. Hui he vist faisans.

ELLA. No vaig tindre mai una epifania que vivia “en un cos equivocat”. El que vaig començar a entendre era que aquest cos era jo, el meu jo, part del meu tot, sempre inevitable i sempre indecidible. Totes les decisions que he anat prenent, li les he arrencades a un dolor que abans he hagut d’entendre i fer meu. (Pausa). En realitat, són poques les paraules que puc usar amb propietat per parlar d’açò, llavors espere que no et sentes enganyat. Sobretot, si sembla que faig mala poesia en contar tot açò. Encara que sigues un jove estudiant de filosofia amb una propensió neuròtica-obsessiva pels ocells.

ELL. No et semblen curiosos els corbs marins de les Galápagos? Són l’única espècie de la seua família que ha perdut la facultat de volar, i tenen una dansa de festeig semblant a la dels cabussons.

ELLA. Tot el que sé dir és que ací estic, que aquesta soc jo i que no puc estar millor amb mi mateixa. Tot i el dolor dels processos i la pèrdua, de la càrrega i la despersonalització, del sentiment de culpa, i de tot el que em queda per entendre’m i abrigar-me. Malgrat tot, però sobretot, amb tot.

ELL. Un estudi publicat a la revista Parasitology de la Universitat de Cambridge, ha mostrat que el mosquit comú, culex pipiens, és capaç de transmetre als gorrions diverses soques del paràsit Plasmodium, causant de la malària. Això pot estar darrere del declivi d’aquest pardal.

ELLA. Sembles un disc ratllat, i ja no em sembla divertit. No podem seguir veient-nos així. El poeta va dir: les mans que diuen adeu són ocells que van morint lentament. (Pausa). Adeu.

(Surt. Consternació. Silenci).

ELL. M’agradava estar amb ell. M’agradava estar amb ella. (Pausa. La seua propensió és refugi de nou). Era com una música constant i repetitiva … O més aviat, un ritme. (Pausa). Sí, ja sé el que podria estar ballant. (Nova pausa). Aquest matí, al parc de Capçalera, en veure aquella merla ballant Kraftwerk, m’han entrat forces per a un mes.