‘L’emprenedor poregós’, de Pablo Díaz del Río

Gènere: Teatre
Tema: La llengua
Inspiració: Les rondalles populars d’Enric Valor
Proposa: Tesa, rapera
Autor del text: Pablo Díaz del Río
Títol de l’obra: L’emprenedor poregós

L’emprenedor poregós

A un camp de vinyes al seu màxim esplendor la calor fa insuportable fer res. El sol encegador, en el seu punt més alt, crema la pell a qualsevol que estiga exposat a ell més temps del necessari. Allà, baix l’ombra d’una parra, es troba ADRIÀ. Camina d’un costat a l’altre. Porta uns auriculars sense fil a les orelles. Sembla que parla per telèfon amb algú, però de seguida descobrim que el que fa és repetir frases amb accent mexicà, com qui intenta aprendre un idioma.

ADRIÀ: No mames… Ahorita mismo… ¿Qué honda, güey?… ¡Pero no se me enoje!… Está padrísimo… Qué lindo chamaquito…

ROSETA, amb ulleres de sol i un ample barret de palla, fa una estona que ha arribat i està observant-lo. Porta un cabàs ple de raïm. El deixa a terra i agafa un càntir que està al costat d’ADRIÀ. Ell s’espanta en veure-la.

ADRIÀ: Avisa’m, collons!

ROSETA: Amb els auriculars posats? (ADRIÀ es lleva els auriculars) Es pot saber que feies? La Verge, quina calor! (Fa un glop del càntir i es mulla el cap).

ADRIÀ: Estava practicant el meu accent mexicà.

ROSETA: Per què?

ADRIÀ: Doncs, per no fer el ridícul, que no vull donar la nota.

ROSETA: No sigues absurd.

ADRIÀ: És que a mi, quan parle en castellà, se’m nota molt l’accent valencià.

ROSETA: Normal, no va a ser madrileny.

ADRIÀ: Mira, ho preferiria. És més neutre i no sona a poble.

ROSETA: Adrià, carinyo, és que tu eres de poble. A més, que als mexicans això els té igual. Ells ja saben d’on eres.

ADRIÀ: Que no, que em fa molta vergonya.

ROSETA: Això mai, eh? Mai t’avergonyeixes de les teues arrels.

ADRIÀ: Però…

ROSETA: Ni però ni pera. Estes són les terres on has crescut, estes terres t’ho han donat tot. I tu eres la persona que eres gràcies a estes terres. M’entens?

ADRIÀ s’amaga els auriculars. Buida el cabàs i es disposa a eixir.

ROSETA: En tot cas hauries de practicar l’anglés.

ADRIÀ: Anglés? Però a Mèxic parlen espanyol!

ROSETA: I anglés.

ADRIÀ: Ningú no m’ha dit que hauria de parlar en anglés.

ROSETA: Així es. Però potser hi ha algú que parle anglés a la reunió. És una multinacional americana.

ADRIÀ: Ai, Roseta, ara sí que estic fotut.

ROSETA: Què dius? Tu has estudiat anglés.

ADRIÀ: Sí, amb una professora de la Ribera Baixa que mai ha xafat Anglaterra.

ROSETA: Però el saps parlar. Només has de practicar l’accent. Posa’t pel·lícules en versió original.

ADRIÀ: També podrien aprendre ells valencià.

ROSETA: Clar, ara mateix. Proposa-li-ho en la reunió.

ADRIÀ: Crec que açò ha sigut un error. Jo no hauria d’anar a eixa negociació.

ROSETA: Adrià, mira’m. No hi ha ningú més preparat que tu. Este projecte és teu. Tu vas aconseguir el contacte, tu vas dissenyar l’estratègia de negociació. I és en tu en qui confien els mexicans. El més lògic és que remates tu el tràmit.

ADRIÀ: Ja…, però jo mai he eixit d’Espanya, i a soles, i en avió.

ROSETA: Només són onze hores.

ADRIÀ: Només!

ROSETA: Jo t’acompanyaré fins a l’aeroport. I quan arribes allà, hi haurà una altra persona per a rebre’t. No és per a tant.

ADRIÀ no pareix molt convençut amb les paraules de ROSETA.

ROSETA: Què et fa por?

ADRIÀ: Tot, Roseta, tot.

ROSETA: Podries ser més concret?

ADRIÀ: I si em segresten? I si segresten l’avió? I si l’avió falla i tenim un accident?

ROSETA: Mare meua, estàs fatal.

ADRIÀ: Ho veus?

ROSETA: El que veig és que li pegues massa voltes al cap. El percentatge de morts per accident d’avió és ridícul. Tens més possibilitats que et toque la loteria. I un segrest? De veres?

ADRIÀ: A Mèxic hi ha molts casos.

ROSETA: Precisament per això hi haurà una persona esperant-te quan arribes.

ADRIÀ: O siga, que hi cap la possibilitat.

ROSETA: A veure…

ADRIÀ: Ho sabia! No vaig, que no, que no. Que hi vaja un altre.

ROSETA: Adrià, per favor. Deixa de comportar-te com un xiquet. I vés a preparar les maletes, que segur que no has començat encara.

ADRIÀ: I per què no ho fem per Skype?

ROSETA: Com vols que proven el producte per Skype?

ADRIÀ: Doncs, els enviem una caixa. He estat informant-me i en només quatre dies…

ROSETA: Prou! Aniràs tu. Agafaràs l’avió. Tindràs la reunió amb ells. Els donaràs a provar el nostre vi. Parlaràs de tots el beneficis d’este negoci. I tornaràs a casa amb el contracte signat.

Silenci.

ADRIÀ: I si parle amb ells i retardem la reunió una setmana? No vull perdre’m les festes de la Verge del Carme.

ROSETA: Però si mai participes en els actes.

ADRIÀ: Enguany m’havia compromès a portar la banderola.

ROSETA: Ho faré jo per tu.

ADRIÀ: Faràs el viatge per mi.

ROSETA: No, cap de suro, portaré jo la banderola per tu.

ADRIÀ: Les dones no poden fer-ho.

ROSETA: Ah, no? Doncs ja va sent hora que s’actualitzen les tradicions.

ADRIÀ: I ha de ser precisament enguany?

ROSETA: Les coses han de ser quan han de ser.

ADRIÀ: Està bé, a veure com t’apanyes perquè et deixen participar.

ROSETA: Tu no penses en això ara. Has de pensar només en tot el que suposarà este contracte per a la nostra marca. Crec que no eres conscient de l’estat real dels nostres comptes. Necessitem una injecció de diners el més prompte possible, no sé quant de temps podrem aguantar esta situació.

ADRIÀ: Sí, tu fica’m més pressió. (ROSETA el mira amb tendresa) Val, val. Però espere que ningú parle en anglés.

ROSETA: Tira!

ADRIÀ: Molt bé. Vaig a posar-me les pel·lis de Harry Potter en versió original.

ROSETA: Primer les maletes!

ADRIÀ: (Eixint. Amb accent mexicà) Pero no se me enoje.

ROSETA: I res d’accents!

ADRIÀ: (Des de fora) Ok, little Rose!

De sobte es tanca l’oratge. S’escolten uns trons. Comença a ploure.

ROSETA: Encara tindrà sort el sanguango este…