‘Vetlatori’, de Pedro Montalbán-Kroebel

Gènere: Teatre
Tema: El renàixer
Inspiració: Lafotografia de difunts de principis del segle XX a Espanya
Proposa: Ana-Henar Lorenzo, gestora cultural
Autor del text: Pedro Montalbán-Kroebel
Títol de l’obra: Vetlatori

Vetlatori

Damunt d’una taula, entre quatre ciris, una caixa de taulons de pi, pintats de negre per fora.

Estés en el taüt estret, el MORT, boca torta i cabells despentinats.

ELLA, amb el seu maletí de potingues, s’afanya per maquillar el cadàver.

ELL, carregat amb trípode i càmera fotogràfica de plaques, espera pacientment.

ELL: Et queda molt per acabar?

ELLA: De seguida estic.

ELL: És per anar muntant el trípode.

ELLA: Sí, endavant, si vols. Acabe ja.

ELL: Perdona, no em vull ficar, però no se te n’està anant de les mans?

ELLA: Pols blanca en la cara i una mica de color, en pòmuls i llavis, perquè faça contrast. Així té un aspecte més saludable.

ELL: I li fas els ulls?

ELLA: Només unes línies. Un xicotet detall. L’ull esquinçat queda de meravella.

ELL: I li deixaràs els llavis així?

ELLA: És l’última moda a París, boqueta de pinyó, ben definida. De pas que l’arregle, practique l’ofici.

ELL: Perdona que em fique, però és que es tracta d’un mort. És un senyor. I amb tota la barba!

ELLA: Total, li posaran la tapa de seguida.

ELL: La fotografia ho reflectirà tal qual. Eternament!

ELLA: Tant es nota?

ELL: Jo només pregunte.

ELLA: A mi m’agrada!

ELL: Sempre faig els retrats al natural. No sabia que ara, a més, es maquillen. Fa molt que et dediques a açò?

ELLA: És el primer. M’ha enviat el retor.

ELL: Ah! Com has dit això de l’ofici.

ELLA: Estic d’aprenenta en un saló de bellesa.

ELL: I et paguen molt?

ELLA: Una misèria! Netege, agrane i faig encàrrecs, ja saps, aprenenta.

ELL: No, dic ací, per maquillar al finat. Quant?

ELLA: No, ací res. Com li vaig dir al retor que en el saló tracte d’aprendre tot el que puc, em va dir que ací podria entretindre’m i trencar mà.

ELL: Ja, però tocar cadàvers…

ELLA: No m’importa. Estic acostumada. Ajude a ma mare amb els pollastres i els conills. És el mateix. Això ja està. Tot teu!

ELL: Tira’m una mà mentre prepare la placa. Obri-li els ulls, si no t’importa.

ELLA: Creia que es deixaven tancats.

ELL: És l’últim crit a Londres. A mi em fa una mica de respecte posar-li la mà damunt.

ELLA: Fas molts retrats?

ELL: Tots els dies, un. A vegades, dos, però no els toque, no acabe d’acostumar-me als difunts. A més, de tant en tant la pudor és irrespirable.

ELLA: Vaja, té les parpelles dures. Ara! Sí que li canvia la cara, sí.

ELL: Sí. Impressiona una mica. Tan sols em trac mig jornal. El pit del pollastre se l’emporta la funerària que és qui cobra dels familiars. Als pobres no ens arriba ni l’ala.

ELLA: Sembla que ens mira. I això que era cec.

ELL: Cec?

ELLA: Això he escoltat. Que era un poeta cec, un geni, una glòria nacional i que era amic d’un ministre.

ELL: Ja deia jo. M’estranyava una casa tan pobra i un cotxe fúnebre de tants duros. Segur que al teu retor li cau una propina. Tu ací afaenant amb el mort i ell s’ho emporta tot. Pocavergonya!

ELLA: Juraria que pot veure’ns.

ELL: Calla! No faces bromes.

ELLA: Quan vaig arribar, hi havia un senyor alemany que deia que no estava mort.

ELL: És que amb els colorets que li has posat a les galtes, sembla que vinga de la taverna.

ELLA: Ho va dir abans d’entrar jo, graciós, que ben somort estava. Es va armar un bon canyaret entre el senyor germànic i la portera. Ella deia que havia fet coll de figa, i ell, que era una catalèpsia.

ELL: Fixa’t. Sembla que hi té alguna cosa ací, en un ull.

ELLA: És com una xicoteta llàgrima. Li la llevaré.

ELL: Tu estàs segura que està mort?

ELLA: Sí que és estrany, sí. Qualsevol diria que ens ha clavat la mirada.

ELL: Però no has dit que era cec?

ELLA: La portera volia posar-li un espill davant de la boca a veure si l’entelava amb l’alé, però el senyor insistia en que això era anticientífic. Al final un altre home li ha posat un misto encés en el polze.

ELL: I el teu retor no ha dit res? Se suposa que ells estan acostumats a aquestes coses.

ELLA: No ha entrat, havia d’anar al ministeri.

ELL: A cobrar, segur. Si és que som uns desgraciats. Hauries d’exigir-li que et pague. No et conformes amb les teues pràctiques, camarada.

ELLA: Has vist? No creus que ha mogut una mica l’ull?

ELL: A veure si serà veritat,

ELLA: Ara està com estràbic.

ELL: No es mou, però hi ha alguna cosa estranya. Juraria que té el cos en tensió.

ELLA: Sembla que vaja a botar en qualsevol moment, com si anara a renàixer.

ELL: Es diu ressuscitar.

ELLA: Si t’han cantat el kirieleison i ixes del caixó, per a mi, és com tornar a nàixer. T’imagines començar de nou, com si fores una altra persona, amb tot el que saps?

ELL: Això seria una reencarnació. El retrat ja està. Me’n vaig. Tinc un altre vetlatori.

ELLA: T’importaria fer-me’n un a mi?

ELL: Ara?

ELLA: Amb l’interfecte, si no t’importa. Com diuen que és una glòria nacional. Em fa il·lusió tindre una fotografia de record. Em pose ací?

ELL: Espera, fixa’t bé, no creus que s’ha tensat encara més?

ELLA: Tu creus que es pot renàixer?

ELL: Això és xerrameca religiosa, però aquest mort… què vols que et diga, no m’agrada gens ni mica.

ELLA: No et preocupes. Tens un misto? Així ens quedarem tranquils.

ELL: Però no has dit que li havien fet la prova?

ELLA: Mira, té aquest polze cremat. Li ho fem en l’altre i li deixem l’ànima tranquil·la.

ELL li acosta el misto i ELLA l’encén amb la paret del taüt.

Amb cura el col·loca al polze.

Observen la flama…

Sobtadament, el MORT, amb expressió d’infinit dolor, fa un bot.

MORT: Visca l’esperpent!

Després d’una convulsió, expira definitivament.