‘Les quatre estacions: Primavera, estiu, tardor, hivern’, de Paula Llorens

Gènere: Teatre
Tema: La memòria
Inspiració: Recomposed by Max Richter: Vivaldi, The Four Seasons
Proposa: Irene Llàcer (IVAM)
Autora del text: Paula Llorens
Títol de l’obra: Les quatre estacions: Primavera, estiu, tardor, hivern

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

LES QUATRE ESTACIONS: PRIMAVERA, ESTIU, TARDOR, HIVERN

FILLA: El director surt a escena i tots els músics de l’orquestra ens posem drets. Ell saluda d’una manera condescendent, com si perdonés la vida al públic. No puc saber si els espectadors somriuen o no. Un tros de tela cobreix els seus rostres. Sort que encara tenen les orelles al descobert i poden escoltar-nos. La corda també anem amb mascareta. El vent no la porta, els resultaria impossible tocar amb ella, però entre músic i músic hi ha el metre i mig pertinent. El director, amb el rostre despullat per tal que puguem llegir als seus llavis les entrades i indicacions, s’acosta a mi, el primer violí, es posa la mà al cor i baixa el cap. Jo imite el seu gest. Abans de la pandèmia, em feia dos besos. Ara hem de respectar les distàncies. Això vol dir que anem a començar. Seiem. El director agafa la seua posició elevada. I alça els braços. El silenci ompli la sala. Aquest instant sempre se’m fa etern. Agafe amb força el violí i crec que tanque el ulls, però és sols una sensació perquè si els tancara no veuria el mestre donant-nos l’entrada. Em ve al cap eixe maleït malson que he tingut tantes i tantes vegades. Un blanc a l’inici d’un concert. He de començar a tocar però no puc. He oblidat les notes. I no tinc les partitures, perquè jo mai toque amb paper. Sempre he pensat que la música ha d’eixir de dins. Però al somni les notes s’han esborrat de la meua ment i l’arc no pot acaronar les cordes. Hui, aquest malson s’ha materialitzat de colp a la vida real. Com si d’una profecia es tractés. Però no soc jo qui oblida. Quan he rebut eixa trucada el món m’ha caigut als peus. Així, de colp, es pot oblidar tot? D’un dia per a l’altre? “Vol dir-me que la propera vegada que veja ma mare aquesta no em reconeixerà?”, li pregunte a la doctora. El seu silenci atorga. Potser ha estat l’aïllament dels últims mesos. La soledat a la residència. O potser, simplement, hagen estat les neurones que ens juguen males passades.

Eixa dona, l’única present aquell 16 d’abril en què vaig arribar al món, entre sang, suor i llàgrimes amb sabor a alegria i angoixa, la primera perquè jo havia nascut sana, la segona perquè el seu home havia preferit quedar-se al bar. Eixa dona, l’única a qui vaig poder parlar-li del meu primer amor d’estiu i el meu primer bes d’infantesa, vora la mar, amb els peus tremolant-me en l’arena. Un amor, podríem dir prohibit, perquè aquell xiquet li agradava a la meua millor amiga. I el sentiment de culpa em va obligar a confessar-me i demanar l’absolució amb ma mare. Eixa dona, l’única que sap com em vaig fer la cicatriu que encara tinc a la mà dreta, aquella vesprada d’octubre quan recollia les fulles seques del jardí i vaig escoltar els seus crits, vaig pujar de pressa les escales i vaig veure eixe home endimoniat, que ara no soc capaç d’anomenar pare, amb la mà alçada cap a ella, i em vaig llençar sobre ell i vaig començar a colpejar-lo. Eixa dona valenta, que en plena nevada d’hivern va fer les maletes, va agafar la seua filla ben fort i va marxar de casa.

Aquests són els nostres quatre secrets, mare. Les nostre quatre estacions. Els nostres records. Hui comences a esborrar-te, a desaparèixer. Quàntes vegades m’has dit “les cicatrius de la nostra pell estan ahí per a no deixar nos oblidar qui som”. Jo serè els teus solcs. Jo seré la teua memòria. El director pren aire i fa un moviment suau amb la batuta. Els meus dits comencen a moure’s i la música comença a sonar. M’ix de dins, d’allà on habiten les cicatrius invisibles. Segurament, un dia jo també oblide les notes, però, per ara, RECORDE.