‘Flor de Sakura’, de Rafa Segura

Gènere: Teatre
Tema: La transició ecològica
Inspiració: Rosalía
Proposa: Ángela Verdugo, coreògrafa
Autor del text: Rafa Segura
Títol de l’obra: Flor de Sakura

Flor de Sakura

Las llamas son bonitas porque no tienen orden
Rosalía

Sakura: El fum es veia de lluny. Era el símbol d’una guerra que s’enllaçava a la següent i que no tenia ja nom ni motius, només olor i víctimes. Yohiro i jo caminàvem pel bosc. Un bosc tan preciós que la guerra no s’havia atrevit a endinsar-s’hi per por a perdre la seua essència i convertir-se en pau. Yohiro em va dir:

Yohiro: Saps, Sakura? La flor del cirerer és efímera i fràgil. La seua expectativa de vida és molt curta. Tant que no dona temps a veure-la marcir. Crec que eixa és l’essència de la seua bellesa i el que dona sentit a la seua existència.

Sakura: Ho sé. I hi estic d’acord.

Sakura: Vam continuar caminant, en silenci, com solíem fer. En un silenci que no molestava. En un plaent descans que ens sabíem regalar mútuament des que ens vam conèixer, molts anys enrere. Després d’escoltar el so de les nostres pròpies petjades, vaig afegir:

Sakura: L’aroma de la flor del cirerer també està associada a la sang. Al sacrifici. A donar i oferir la vida. Per això la tenen tan present els samurais.

Yohiro: Ho sé. Però no hi estic d’acord del tot. Per a mi sempre ha significat la renaixença, la primavera.

Sakura: Supose que hi ha coses que tan sols són el que són. I que cadascú pot interpretar-les com vulga.

Yohiro: Ja… Escolta, Sakura… tu alguna vegada has vist alguna cosa rara en mi?

Sakura: No.

Yohiro: Vull dir… des que ens vam conèixer, hem passejat junts, hem aprés a donar-nos descans. Les hores pareix que no passen quan estic amb tu. Caminem i a vegades cantem i llegim poemes amb serenitat. Les històries que somiem junts pareix que donen sentit a l’existència. Almenys, així ho sent jo… És com l’esperança que acompanya a la primavera.

Sakura: Yohiro, això que dius és molt bonic. Crec que entre tants poemes i històries, mai havies dit res tan profund. T’ho agraïsc.

Yohiro: Crec que no m’entens… Sakura. En tots aquests anys hi ha una cosa que no t’he dit.

Sakura: Dis-me, Yohiro. No tingues por.

Yohiro: Sakura… jo… en realitat no soc un humà. Soc un arbre. Soc un cirerer.

Sakura: I acte seguit, la pell de Yohiro es va convertir en fusta i va créixer fins a cinc metres en qüestió de vint segons. Les seues branques eren llargues, però no tenien flor. Jo cridava:

Sakura: AAAAAAAAAAAAAAHHHHHH!!

Yohiro: SAKURA, PER FAVOR, NO CRIDES. SOC JO, YOHIRO.

Sakura: (Em deia amb la seua veu cavernosa). Però jo continuava cridant:

Sakura: AAAAAHHHHHH!!!

Yohiro: CALMA’T, PER FAVOR. NO TINGUES POR DE MI.

Sakura: Vaig estar una estona, no sabria dir quant, per haver de calmar-me. Quan vaig ser capaç de tornar a respirar amb normalitat, Yohiro, convertit encara en arbre, em va dir serenament:

Yohiro: SAKURA… SOC UN ARBRE. SEMPRE HO HE SIGUT. PERÒ SEMPRE M’HE CONSIDERAT UN ARBRE MALALT. SEMPRE HE SIGUT UN ARBRE EXTREMADAMENT MELANCÒLIC, SENSE SABER TROBAR-LI SENTIT AL PRESENT… MAI HE SIGUT CAPAÇ DE FLORIR… SEMPRE HE SIGUT UN ARBRE SOLITARI… I ELS ANIMALS MAI S’HAN ATREVIT A APROPAR-SE A MI. EL MATEIX PASSA AMB LA GESPA, QUE NO CREIX MAI AL MEU VOLTANT. SOC UN ARBRE JOVE AMB ASPECTE ENVELLIT, PERQUÈ NO HE SIGUT CAPAÇ DE GAUDIR DEL COLOR NI L’AROMA PROPIS DE LA FLORACIÓ.

Sakura: Però… Yohiro… com és possible? Des que et vaig conèixer fa anys, sempre has sigut humà! És veritat que sempre t’he considerat una persona callada, però… persona, no cirerer!

Yohiro: HO SÉ… FA QUASI VINT ANYS UNA FADA EM VA FER UN ENCANTERI I DES D’ALESHORES HE TINGUT EL DO DE PODER TRANSFORMAR-ME EN HUMÀ PER A TINDRE MÉS POSSIBILITATS DE TROBAR L’ALEGRIA QUE EM FALTAVA… I EN AQUESTA BREU EXISTÈNCIA EFÍMERA I FRÀGIL JO HE TROBAT EL SENTIT QUAN PASSE TEMPS EN AQUEST BOSC AMB… /

Sakura: Yohiro!

Yohiro: QUÈ?

Sakura: Acabes de dir-me que eres un cirerer. Que no eres humà. I que una fada et va fer un encanteri…

Yohiro: SÍ.

Sakura: Em pareix perfecte. Em pareix molt bé que sigues un arbre. Però podries, per favor, no cridar tant amb la teua veu d’arbre, almenys fins que m’hi acostume un poc…?

Yohiro: D’acord, d’acord, perdó, perdó.

Sakura: I respecte al que estaves dient-me… Mira que a vegades pots arribar a ser exagerat…

Yohiro: Ja, un poc… Potser tot açò és una estupidesa. No t’havia d’haver dit res…

Sakura: No, no… està tot bé. Només necessite assumir-ho tot a poc a poc… De totes formes… gràcies per la confiança. No tingues por de parlar. A mi m’agrada estar amb tu. No m’importa que sigues… que no sigues… tan humà com jo creia. Per a mi…

Yohiro: Sí?

Sakura: … Que per a mi les històries que somiem junts també pareix que donen sentit a l’existència… també són com una primavera.

Yohiro: Ah… val, d’acord… gràcies. Què bé.

Sakura: Vols que continuem caminant?

Yohiro: Sí. D’acord.

Sakura: En aquell moment Yohiro va adoptar un estat transitiu. I encara que tenia forma d’arbre era capaç de caminar amb mi pel bosc.

Des d’aquell dia, la situació no va canviar bruscament. Hi havia dies que Yohiro adoptava la seua aparença humana, i a vegades simplement era arbre. A vegades adoptava un estat híbrid. Però cada vegada més, i més… romania en el bosc com a arbre. Jo seia amb ell i tot era com tantes altres voltes. El fum pareixia no existir més enllà de la boga del bosc.

Però un dia, vaig sentir una fragància particular. Provenia de mi mateixa.

Vaig mirar les meues mans i estaven prenent un color rosa, púrpura i blanc.

M’estava convertint jo en flor!

(Inspirat en la llegenda japonesa de la flor del cirerer)