‘Españolas, Franco ha muerto’ | Ressenya

Amb ‘La Sección (Mujeres en el fascismo español)’, les autores i actrius valencianes Ruth Sánchez i Jéssica Belda van encetar una dilogia teatral sobre el paper de la dona durant el període històric iniciat amb la dictadura franquista. Temps després, i situant-se a mitjan dècada dels setanta, continuaren amb ‘Españolas, Franco ha muerto’ —l’obra que hui ens ocupa— per a revisar amb perspectiva de gènere l’anomenada Transició, arribant cronològicament als nostres dies.

Tots dos textos van ser publicats per l’editorial Ya lo dijo Casimiro Parker, dins de la seua col·lecció Libros en escena. El muntatge del primer va estar coproduït per Teatro del Barrio / A Tiro Hecho, i dirigit per Carla Chillida; i el segon, per LaZona / Teatro Español, baix les ordres escèniques de Verónica Forqué.

Així com ‘La Sección’, ‘Españolas, Franco ha muerto’ afegeix algunes pàgines als llibres d’Història per a explicar-nos, a mode de document, la vida i obra de les invisibilitzades i silenciades pel patriarcat. Les grans oblidades.

Españolas, Franco ha muerto (detall del cartell)

Per a construir aquest text, les autores van documentar-se entrevistant diverses dones que, al llarg d’aquells anys, van lluitar pels nostres drets i llibertats. L’obra es divideix en dènou quadres que emmarquen aquestes converses entorn de la mort de Franco; la vídua Carmen Polo; l’amnistia de les preses per delictes específics com els d’adulteri, anticoncepció o avortament; els patronats de “protecció de la dona”, on ingressaven forçosament —fins a 1985— a delinqüents comuns, toxicòmanes, feministes, comunistes, pobres i joves violades; el cos de la dona en el Parlament; la impunitat patriarcal; el programa d’Elena Francis; el colp d’Estat; els xiquets furtats; la Constitució; o l’herència política i moral, entre altres qüestions.

Amb ‘Españolas, Franco ha muerto’ s’evidencia la falta de reconeixement de les empremtes socials i humanes que deixaren nombroses dones durant la Transició; petjades significatives que no sols formen part d’un passat proper, sinó del present i del futur en construcció, tant per al feminisme com per a la democràcia. Què era/és la democràcia sense el feminisme?

–

ENTREVISTADA 2: 1978.
ENTREVISTADORA: Se aprueba la Constitución.
ENTREVISTADA 1: Muchas de las feministas militantes no aceptaron la constitución redactada. Especificaron en un libro todos los artículos que deberían ser modificados para tener una constitución también para nosotras.
ENTREVISTADA 2: Se pide paciencia. Era el tiempo de la democracia, no del feminismo.
ENTREVISTADA 1: Era el tiempo de la democracia, no del feminismo. Muchas pedimos un «no» en el referéndum de la Constitución. No era para nosotras.
ENTREVISTADA 2: Paciencia.
ENTREVISTADORA: Hoy ya son 42 años después.

–

Si vols que esta obra forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig” entra ací.