‘La suerte’, de Juli Disla | Ressenya

El dramaturg, guionista, director escènic i actor Juli Disla va escriure ‘La suerte’ durant el VIII Laboratori d’Escriptura Teatral, promogut per la Fundació SGAE i dirigit per Yolanda Pallín Herrero. Junt amb els textos de cinc autors i autores més, l’obra va ser publicada dins de la col·lecció Teatroautor en 2020. Al novembre del mateix any, la peça va estrenar-se al Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló, formant part de la XXVIII Mostra de Teatre Reclam. Per al muntatge, l’autor va compartir dramatúrgia i interpretació amb el seu company Jaume Pérez (Cia. Pérez & Disla), qui a més va assumir la tasca de direcció al costat de Toni Agustí i Santiago Ribelles.

‘La suerte’ no és autoficció, és la història real sobre el procés d’adopció del fill de Juli Disla i Jaume Pérez portada al teatre. Una història que reivindica i visibilitza la diversitat dins de l’encara rígida estructura familiar.

A més dels dubtes i les pors inicials que suposa abraçar la paternitat, el dramaturg valencià narra les traves burocràtiques i judicials que van haver de superar per a poder ser pares. Un exercici de sinceritat que fa de l’obra un testimoni íntim i realista, allunyat de sentimentalismes i retrets. Un text sense ornaments, no exempt d’humor i d’amor, que parla d’una família concreta (homoparental, adoptiva i transracial) i deixa en evidència un mal global: la intolerància.

‘La suerte’ arranca amb alguns fragments del discurs de José Luis Rodríguez Zapatero sobre l’aprobació del Projecte de Llei que modificava, per fi, el Codi Civil, permetent a les persones del mateix sexe contraure matrimoni. Era l’any 2005. Aquesta “xicoteta modificació del text legal”, afirmava l’expresident del Govern espanyol, suposaria “un canvi immens en la vida de milers de compatriotes”.

«Abans de 2005, les famílies homoparentals ja existien. Però eren alegals i clandestines».

Juli i Jaume se’ns presenten des de l’actualitat. Ja són pares, ja fa deu anys des que començara aquella odissea de papers, interrogatoris, tests de personalitat, esperes i justificacions extraordinàries. Són una família normal (“de vegades, fins i tot massa convencional”), amb la particularitat d’haver hagut de recórrer un camí diferent (també més escarpat) per a poder estar junts legítimament. Un projecte comú entre dues persones que s’estimen, com tantes altres, “que no hauria d’importar massa…”. Una família normal tractant d’integrar-se, al marge del seu cercle afectiu, en una societat que encara no ha acceptat que la normalitat, la regla general, és la diversitat.

L’assossegat diàleg entre tots dos s’intercala amb un violent reguitzell de teories homòfobes (considerades “científiques” i “ètiques” no fa tant de temps) que des de les pàgines d’aquest llibre imaginem projectades a escena o esputades per una asèptica veu en off.

«Açò va escriure-ho un senyor abans d’anar-se de vacances amb el seu jove escort masculí contractat a través del web Rentboy.com».

En la tercera escena de l’obra es remunten al 2009, quan la idea de formar una família era encara abstracta, il·lusionant, però difusa, no prioritària. Converses esporàdiques sobre el tema, incerteses, balanços, concessions… “Sí, ell em va convéncer a mi”. És ací quan la institució irromp en el text: entre els dubtes naturals i les “subtils pressions” d’un cap a l’altre, trobem els entrebancs legals de l’adopció. El condicionant de l’edat (el més jove de la parella no ha de tindre més de quaranta-dos anys si volen adoptar un bebé) o el temps d’espera (si se sol·licita un xiquet menut i sa, el temps d’espera és de sis a huit anys), per exemple, poden afectar a la decisió. Com determinar hui si voldràs ser pare dins de tants anys?

Sumem-li a açò més dosis de realitat: Casar-se és obligatori en adopcions homoparentals. No tots els països admenten adopcions homoparentals. Els pares biològics tenen dret a oposar-se. Un canvi de govern podria suposar la derogació de la llei aprovada per Zapatero.

L’espera junt amb Juli i Jaume (de 2010 a 2018) es fa molt emocionant gràcies a la franquesa, la tendresa i els constants girs còmics del text. Un teatre molt propi de Pérez & Disla: teatre que trenca la relació formal entre els actors i el públic, entre l’autor i el lector. Teatre, en aquesta ocasió, més personal i despullat que mai, que et descobreix commoguda a l’arribada del seu fill. Teatre sense espectacle que et fa testimoni dels primers mesos de criança, de les dificultats, de les anècdotes divertides, de l’afecte i la bona voluntat, de les valoracions semestrals d’idoneïtat…

‘La suerte’ és la història d’una família normal, molt conscient de viure en un món sovint intransigent i sectari, que ha tingut la fortuna de trobar-se.

Si vols que esta obra forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig” entra ací.