‘La Tarara’, de Josi Alvarado | Ressenya

La dramaturga alacantina Josi Alvarado va rebre el I Premi SGAE de Teatre Ana Diosdado 2019 per ‘La Tarara’, un guardó adreçat a textos dramàtics contemporanis escrits per dones. L’obra va ser publicada en 2020, dins de la col·lecció TeatroAutor de la Fundació SGAE.

Alvarado beu del lirisme surrealista de Lorca i de l’univers colorista d’Almodóvar per a escriure aquest thriller teatral a cavall entre diferents èpoques. Una història de dones en un món d’homes. Un vell cant a la diversitat encara d’actualitat.

Josi Alvarado

En el casc antic de l’Alacant dels anys seixanta, on treballen les prostitutes retratades amablement per Cartier-Bresson, viu Rosa, una xiqueta violinista a la qual se li apareixen amb freqüència compositors morts com Liszt i Schubert…

Una xiqueta que trena escenes amb la seua pròpia maduresa a través de cartes, records i secrets familiars, tractant de desfer el cabdell d’oblit i silenci embolicat en el cor eixut de sa mare. Atiant la seua innocència i acompanyant-li en la lluita contra els seus fantasmes, està Yasmín, “La Tarara”, una dona transsexual que transita perduda els carrers d’un passat ombrívol.

Inspirant-se en la vida de la compositora, pianista i mèdium anglesa Rosemary Brown —qui assegurava comunicar-se amb els esperits de Chopin, Bach, Debussy, Grieg, Brahms o Rachmaninov, entre molts altres autors, i fins i tot va publicar un disc “dictat per ells”—, Josi Alvarado construeix el personatge de Rosa. Una criatura amb el cap tan ple de flors i notes musicals que no deixa lloc a l’espantosa realitat.

Paral·lelament, rescata la figura de la popular Tarara, objecte de burla segle rere segle, i (com fera Lorca) li retorna la seua dignitat. Li fa un tratge nou a aquesta “gitana boja”, amb lunars de gènere negre, volants plens de poesia i algun encaix d’humor. Un tratge a mida, cosit amb estima, que pretén reinvidicar i honrar la diferència i la llibertat en un món hostil, hipòcrita, intransigent i masclista.

Aquesta és una de les històries dels molts Tirèsies que anaren de llengua en llengua i de cant en cant, escopits pels xiquets i maleïts pels vells, condemnats a vagar entre la nit i les seues espases.

També és una història sobre el perdó i sobre les bones mares, amb sabates de tacó agafades a furt, que protegeixen les seues filles dels depredadors. Un conte sobre cérvols ferits que escapen dels focs redemptors en les nits de Sant Joan.

Si vols que esta obra forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig” entra ací.