‘Només quedarà la pluja’, de Carlos Ruiz | Ressenya

La Sala Ultramar, amb l’objectiu de fomentar l’escriptura teatral i projectar les noves veus de la dramatúrgia valenciana, va llançar la I Convocatòria d’Autoria a Ultramar a l’inici de la temporada 2015-2016. Llavors, seria Mafalda Bellido qui resultara seleccionada per a encetar una iniciativa pionera al País Valencià. Amb la col·laboració de la Fundació SGAE, la sala permetria a la dramaturga i actriu catalana, establerta a Sogorb, escriure un text dramàtic i comptar durant el procés amb la tutorització d’un altre professional; en aquest cas, Xavier Puchades. L’obra resultant d’aquest primer experiment creatiu va ser ‘Como si el fuego no fuera contigo’, publicada posteriorment per l’SGAE dins de la seua col·lecció Teatre Autor Exprés. Bellido posaria en peu la peça mesos després, repartint els seus personatges entre Juan Mandli, Begoña Tena, Amparo Oltra i José Zamit.

De la segona convocatòria (2016-2017) va nàixer ‘La vida inventada de Godofredo Villa’, un text de l’autora, directora i intèrpret almassorina Sònia Alejo. En aquesta ocasió, Alejo va estar acompanyada per Maribel Bayona, i la seua obra, a més de ser publicada per l’editorial Alupa, va estrenar-se baix la direcció de Puchades, sent interpretada per Pep Ricart, Clara Crespo, Arantzazu Pastor i Àngel Fígols.

Després vindrien ‘Blanco sobre blanco’ (2017-2018), de Nani de Julián, amb l’assessorament de Paco Zarzoso i publicada per Ediciones Invasoras; ‘Huésped’ (2018-2019), de Paula Martínez, qui es recolzaria en Patrícia Pardo durant l’escriptura; i l’obra que ens ocupa en aquesta ressenya: ‘Solo quedará la lluvia’ (2019-2020), de Carlos Ruiz, el procés de la qual, tutoritzat per Begoña Tena, va veure’s interromput per la pandèmia.

Carlos Ruiz

Finalment, el projecte va reprende’s mesos després, donant pas a la primera obra llarga d’aquest autor valencià. En aquesta cinquena convocatòria, la Sala Ultramar va resoldre donar-li’n eixida assumint la seua publicació, gràcies al suport de la Fundació SGAE i l’Institut Valencià de Cultura. S’iniciaria així, al novembre de 2020, la nova col·lecció de teatre Quaderns de bitàcola de Sala Ultramar Edicions. Es tracta d’una acurada edició bilingüe, coordinada per Begoña Palazón i Guadalupe Sáez, amb portada de l’artista Marta Pina. ‘Solo quedará la lluvia’ / ‘Només quedarà la pluja’ va ser traduïda al valencià per Paula Soriano.

Al començament del llibre hi trobem el manifest, escrit per Zarzoso, que marcaria el naixement de la Sala Ultramar en 2012, recollint el tarannà d’un projecte que no ha perdut, amb el temps, el nord del seu rumb. Aquesta introducció dóna pas a un breu però certer estudi, del filòleg, professor universitari, investigador i escriptor Ramon X. Rosselló, sobre la dramatúrgia valenciana actual, recalant de manera especial en la tasca de promoció i foment d’Ultramar.

És la pròpia Begoña Tena, tutora de Carlos Ruiz durant el seu viatge autoral, qui prologa aquest volum, donant-nos les primeres pistes del llindar que estem a punt de travessar.

En clau de “road movie detinguda”, com Tena el defineix, aquest drama d’atmosfera onírica i emboirada, ens convida a un viatge entrebancat on l’acció sols té lloc en la immobilitat. L’autor es reserva allò que succeeix entre parada i parada, per a citar-nos en un no-lloc i un no-temps on va teixint-se la trama. Tres pauses dinàmiques en tres estacions de servei idèntiques, on una família s’aixopluga d’una tempesta d’estiu enmig d’un paisatge erm i estranyament solitari.

Com bé s’apunta al pròleg, des de la primera escena percebem la importància dels elements contraris per a la construcció d’aquesta història: l’aigua i el foc, el moviment i el repós, la llunyania i la proximitat, la memòria i l’oblit, l’amor i la traïció, la llum i la foscor, la sobreprotecció i l’absència, la veritat i la mentida, la realitat i la ficció. Discordances que aporten tota la coherència possible a un bucle que ens va atrapant sense remei. Petits parèntesis necessaris que abracen les converses que mai es van mantenir, els records més idealitzats, les veritats més crues, els retrets més enquistats, els secrets millor guardats, i una desgràcia capaç d’envair-nos el cos amb un foc impossible de sufocar sota la pluja més letal, eixa que sempre porta nom de dona. Una fotografia cremada, suspesa d’un fil, esperant a ser revelada. Una cinta de casset per a matar l’enyorança.

‘Només quedarà la pluja’ convida a certs referents cinematogràfics al teatre, en una narració per seqüències, amb analepsi inclosa, on també caben la poesia i la dansa, la fotografia i la pintura. Un text rodó com una corba tancada o una pregunta sense resposta, un lloc comú en la nostra ment encara per explorar, una acceleració constant que acaba en un colp de volant. Una obra llarga amb què debuta un dramaturg prometedor.

Si vols que esta obra forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig”, entra ací.