‘Shizuka’, de Laura Sanchis

Gènere: Teatre
Tema: El silenci
Inspiració: Els alfabets i altres sistemes d’escriptura
Proposa: Po Poy, artista
Autora del text: Laura Sanchis
Títol de l’obra: Shizuka

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

SHIZUKA

He aprés a fer kanjis, un tipus de cal·ligrafia oriental. Els kanjis m’han vingut molt bé en temps de pandèmia. El més important és la concentració. S’escriu en silenci, sentint l’olor de la tinta. Des d’aleshores em diuen Shizuka, que en japonés significa callada i silenciosa. El material idoni per a fer kanjis seria un pinzell de pèl gros d’animal, paper d’arròs i tintura feta amb cendra. Ho podria comprar online, però utilitze un retolador sec i desmembrat. Em col·loque amb l’esquena recta, agafe l’instrument, el suspenc en l’aire, evoque les coses abans que passen, amb la malenconia que voldré aleshores. Quins records tinc d’abans de nàixer? Escric amb un somriure la lletra, però és com si el meu cor poguera esguitar les parets amb sang verda. La majoria de les persones som altres persones, això diu Oscar Wilde, i jo ara soc Shizuka i m’alegre de no saber dibuixar kanjis, perquè si em posara a dibuixar un kanji de veritat, em mataria després a l’agafar la bicicleta.

SMS de la meua germana fa dotze anys: “Si no estàs seguda seu, l’operació de la mama ha anat mal, té metàstasi recidivant. Li queden sis mesos. El papa ja fa temps que ho sap. Crida’m quan pugues”. El missatge li ha costat el doble, l’ha partit en dos, just entre “mesos” i “sis”, quina barra, no hi ha emojis, no hi ha pausa, no hi ha fotos a adjuntar. Imagine a la meua germana fent un kanji de dol, un pretext amable per començar a odiar-ho tot. Intente relaxar-me com ho faria Shizuka i continuar la carretera negra del meu retolador, intente abstraure’m, abismar-me de la forma i buscar els espais blancs, un moment de silenci en un film d’Ozu, el contorn d’un ballarí, la forma asimètrica que provoca…

Estic escampant-ho tot amb el colze. Prove de netejar amb aigua, amb saliva, amb alcohol… no hi ha cosa que em coga més, que tornar a començar de nou. Continue el kanji sabent que està tacat, que demà romandrà tacat, que em farà prou més mal que hui, pense en ma mare i les seues mans adorables amb els dits foradats de l’agulla de cosir, la veig escrivint un missatge embastat de punt i final. “Hem de parlar”.

Tinc les dues missives guardades sense parèntesi, com un espant inútil, com obrir els ulls dins d’un taüt. Amague el kanji brut, però no el trenque, com no es trenquen les velles fustes del passadís on passeja en silenci esta antiga amargura. El passadís que tots els dies fregue amb un motxo ronyós.

He aprés a fer kanjis, per obstinar-me en què la vida siga real. Per a dir tinc ganes de llàgrimes i no de plorar, perquè siga meua i no de tot el que passa per les finestres que aguaite, per deixar de ser l’escenari de totes les criatures que cap a dins he parit.