‘Vaixells, dentistes i contrasenyes’, de Rosa J. Devesa

Gènere: Teatre
Tema: La guerra
Inspiració: Hannah Arendt
Proposa: Víctor López Heras (Revista Beat Valencia)
Autora del text: Rosa J. Devesa
Títol de l’obra: Vaixells, dentistes i contrasenyes

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

VAIXELLS, DENTISTES I CONTRASENYES

Bàrbara i Laura ixen a esmorzar davant les oficines on treballen.

BÀRBARA: Ja ho tenim quasi. T’ocupes tu dels últims tràmits?
LAURA: Però havíem quedat que ho faríem entre les dues!
BÀRBARA: Ja, però aquesta vesprada he quedat. Vinga! No és difícil, sols una mica pesat.
LAURA: Una mica pesat? És horrible la burocràcia que hauré d’emplenar mentre tu quedes amb no sé quina amigueta a fer no vull dir el què.
BÀRBARA: Pots dir-ho. A follar. No és tan difícil. A més, jo vaig descobrir la fórmula. Bé, juntes vam fer els experiments, però el meu va ser el definitiu. Ja vam quedar que la patentem entre les dues, però a tu et toca la paperassa.
LAURA: Serà revolucionari. Estic molt emocionada. Quan comence a fabricar-se i comercialitzar-se, el nostre país guanyarà en avantatges. Serà molt beneficiós.
BÀRBARA: Esperem que caiga en bones mans, si no, ja saps el que podria passar. De la mateixa manera que serveix per a defendre, pot servir per a atacar. No ho has pensat?
LAURA: Sí, clar. Però estem treballant perquè desaparega el conflicte, no per avivar-lo.
BÀRBARA: No t’equivoques. Tu estàs treballant per a ells amb eixe pensament, això no vol dir que si li troben un altre ús que els pot beneficiar més, d’alguna manera el duguen a terme, no podràs evitar-ho. (Mira el mòbil) I ja està confirmada de nou la meua cita amb la dentista, així que me’n vaig. Guarda tot amb contrasenyes i fes còpies de seguretat, que no se t’oblide.

–

Mentre està amb la seua cita.

BÀRBARA: Un neguit ha disparat un ressort dins meu en escoltar la meua amant, sobre allò que jo conec molt bé, donant-li una utilitat que m’ha semblat espantosa, però que ella valora com la millor de les solucions. De sobte, tot s’ha convertit en una escena del crim totalment clarificadora. Jo no arribe a comprendre com ho ha esbrinat. I còrrec, còrrec per si soc a temps d’aturar-ho. I mentre, el meu cervell intenta buscar els motius de l’error. Per quina clivella se’ns ha escapat. Com parar amb les mans una cosa que es desboca amb la força d’un torrent i t’arrossega amb ell, sense que pugues parar-ho.

Surt.

–

És de nit, Laura està treballant encara a les oficines. Bàrbara entra.

BÀRBARA: Atura’t!
LAURA: Quin ensurt m’has donat! Aturar-ho dius? Tu que fas ací?
BÀRBARA: Som massa innocents pensant en què amb el nostre descobriment ajudarem a millorar la situació. Pensen just el contrari, el que nosaltres tant temíem.
LAURA: I tu com ho saps?
BÀRBARA: Creu-me, no tinc cap dubte. No ho has enviat encara, veritat?
LAURA: No, em falta signar-ho electrònicament i pujar-ho.
BÀRBARA: Perfecte. No els donarem el gust que ho aconseguisquen. Laura, hem de seguir treballant perquè no puguen donar-li la volta al que presentem i es gire en contra nostra.
LAURA: Però, que els hi direm? Ja ho hem presentat al Consell i sols falta tramitar-ho, per això estic ací. Bàrbara, ara no tingues por. El que facen en això no és el nostre problema. No escoltares el que va dir el director? Un ascens, i molta pasta. No ens anirà gens malament. Sempre t’estàs queixant que fer recerca és insultantment precari i ara no serà així.
BÀRBARA: Però, Laura, no ho entens? Açò va molt més enllà. No vull carregar en la meua consciència haver pogut evitar una catàstrofe i haver ho deixat passar.
LAURA: Però que no està creat per a això.
BÀRBARA: Però ho van a fer, creu-me.
LAURA: Jo no tinc la culpa de l’ús que li donen.
BÀRBARA: Sí que la tens.
LAURA: No és segur ni que ho intenten. No s’atrevirien, és massa perillós.
BÀRBARA: Laura, no menysvalores la ment ni les idees d’aquesta gent. Que ells no tinguen prejudicis val, però tu?
LAURA: Però és la nostra oportunitat. Estic farta d’aquesta situació, sempre ens estem queixant. No tinc clar que vulga deixar-ho i tu no pots aturar-me.
BÀRBARA: I tant que puc. (Estira el cable de l’ordinador i l’arranca)
LAURA: Però que fas? Estàs boja!! (Bàrbara es riu) De què rius? Et penses que així podràs aturar-ho?
BÀRBARA: Per descomptat. Et conec molt bé. (Surt d’escena)
LAURA: Adéu a mudar-me a un pis més gran, per a mi sola, amb una terrassa on veig tots els terrats de la ciutat i on m’entra el sol fins a la cuina mentre estic desdejunant. Adéu a publicar la investigació en la revista científica més important, a rebre la beca que tant desitge per poder seguir amb la recerca i al viatge al Japó que sempre somie. No és fàcil baixar del núvol de cotó dolç on t’has pujat i te’l menges a mans plenes, encara que saps que omplirà de càries les teues dents. No pense que siga culpa meua el que facen els altres amb el meu treball. De fet, no ho és. Per a alguna cosa existeixen les dentistes, i les contrasenyes.

–

BÀRBARA: Pensava que estàvem les dues en el mateix vaixell.
LAURA: Sí, però no és just. És el millor projecte. No puc permetre’m tornar a aquell departament.
BÀRBARA: Preferisc estar ací, que maleint-me per haver provocat el desastre ecològic més gran de la història. El que anaven a fer no té nom. Tu saps que no hagués pogut suportar que el meu nom estiga lligat a la història d’aquella manera.
LAURA: La còpia de seguretat no estava feta, però tinc les contrasenyes i puc aconseguir que no es torne a filtrar la informació. Tu saps que lluitaré perquè no aconseguisquen fer-ho, però ja he pres la decisió. Ah, i he lligat caps. Crec que he vist d’on ve la llum que es filtra per la clivella i aviat navegarem al mateix vaixell.
BÀRBARA: Tu saps que per damunt de tot estarà la nostra amistat.
LAURA: Les amistats… Me’n vaig. Tinc una cita. Amb la teua dentista.