Tanya Beyeler (El Conde de Torrefiel): “Una possible realitat primer ha de passar per un estat ficcional”

La nova creació de la companyia El Conde de Torrefiel arribarà al TEM el 2 i el 3 de desembre. En ‘Una imagen interior’, Gloria March Chulvi, Julian Hackenberg, Mauro Molina, David Mallols, Anaïs Doménech i Carmen Collado habiten una escenografia mal·leable i en constant canvi, com la realitat.

La formació liderada per Tanya Beyeler i Pablo Gisbert s’ha servit de les eines de la performance, la coreografia, la literatura i les arts visuals per a crear una peça dins de les convencions teatrals. L’objectiu final és desplegar un erotisme de la imaginació i convidar i suggerir una altra realitat i un altre temps.

Parlem amb Tanya Beyeler per a conéixer més sobre la nova proposta.

En ‘Una imagen interior’, com en anteriors muntatges, fusioneu diverses disciplines sobre l’estructura del teatre convencional. És una manera d’actualitzar-ho o adaptar-ho als nous temps, o es tracta més d’una qüestió tècnica, d’aprofitar tots els vostres recursos escènics per a nodrir el vostre llenguatge artístic en constant evolució?

Totes dues coses i cap d’elles alhora, ja que no és eixe el nostre objectiu. Òbviament, el teatre s’actualitza en relació al temps històric en el qual viu, però no crec que siga un acte totalment conscient i voluntari. El que sí que puc afirmar és que utilitzem aquesta barreja de disciplines perquè som consumidors d’elles, i perquè el nostre cervell -com a ciutadans de l’any 2023- funciona dins d’una lògica híbrida on tot conviu i respon a una manera d’estar en el món del nostre temps històric, en un moment en el qual no hi ha moltes fronteres ni diferències entre allò que et passa a través d’una pantalla i allò que et passa al carrer, on la multirecepció de la informació és una cosa ja quotidiana i els dominis d’expressió, i fins i tot de poder, també estan fusionats. Aleshores, resulta prou natural que també el teatre i l’escena s’alimenten i s’impregnen d’aquesta col·lisió de disciplines i formats. De fet, també es pot veure en les arts visuals, que estan bevent constantment de les performativitats, de les arts escèniques o de la literatura, entre altres disciplines. El cinema també ho fa. Fa molt de temps que s’ha consolidat aquesta manera de fer art des de diverses disciplines, tant visuals com arts vives, en les quals tota expressió estètica, diguem-ne, o tota possibilitat de generar una estètica, un llenguatge estètic, poden convergir sense cap mena de complex.

Dels tres verbs que esmentes, el que més m’interessa podria ser “actualitzar”, perquè em sembla interessant que el teatre com a art de la representació, com a art de la ficció, dels més primaris i antics, vaja actualitzant-se també a través de les pràctiques estètiques. Si bé les seues convencions són molt clares i infranquejables, intocables, el teatre és un mitjà en si mateix, més enllà del seu contingut i de les seues formes. Un mitjà que permet estirar els seus límits, encara que alguns dels seus preceptes siguen absolutament inamovibles, ja que si els trenquem deixa de ser teatre; aquests serien el temps i l’espai present.

Les noves tecnologies cobren especial importància en aquest nou projecte, mostrant-nos-les com una altra “sala d’espills” de la realitat?

Sí i no. En aquesta obra en cap moment es parla de virtualitat, digitalització o noves tecnologies de manera directa. Tampoc apareix en escena cap dispositiu ni pantalla. Això sí, estan incorporades dins de l’estètica, de la fisicitat, del moviment…, i apareixen formes de comunicació relacionades amb la tecnologia, però tot això sense ser abordat directament. Així i tot, entenc perfectament que em formules aquesta pregunta, perquè tot sembla digital en ‘Una imagen interior’.

Hem intentat reproduir una estètica de pantalla, no a través de tecnologia capdavantera però sí invocant l’efecte estètic d’aquestes tecnologies. Per a nosaltres era molt important que els dos materials fonamentals foren el plàstic i la llum led, materials molt del segle XXI. Encara que en la vida quotidiana és molt habitual, el led encara no s’ha instaurat a penes en el teatre, i atorga una qualitat lumínica molt semblant a la de les pantalles, a la de consumir imatges sota una llum artificial. I aquesta conjunció entre el plàstic, la llum led, el tipus de moviment i el text projectat, intenta representar aquest marc de la realitat virtual, d’aquesta altra realitat que determina la nostra vida i el nostre imaginari.

Sent el teatre el temple de la ficció des del principi dels temps, com ho feu conviure amb eixa realitat virtual en aquesta obra vertebrada per la dualitat realitat-ficció?

És una pregunta molt interessant, però no és fàcil de contestar…

Eixe és l’epicentre de la investigació que ha activat aquesta peça. Parlar de la ficció i de la realitat des del teatre, que és la casa de la ficció, ens resultava molt complex. Aquesta obra, sí que és veritat, ve d’un procés d’investigació que va començar amb ‘Ultraficción nº1’ (una peça narrada en pantalla però en un entorn natural, real i orgànic, on els límits entre realitat i ficció funcionaven molt bé; quasi reproduint el que feien els grecs en l’antiguitat, encara que amb paraules en lloc de cossos), però ha sigut difícil parlar de realitat perquè ací tot és absoluta ficció, des de la llum a la configuració del públic. Aleshores, la primera estratègia que decidírem utilitzar es pot albirar al principi i al final de la peça. A l’inici es nomena tot el que hi ha a escena a través de paraules, molt senzill, sense articular discursos (escenari, llums, marbre, ferro, públic…), i al final ens qüestionem què passaria si eliminàrem totes eixes realitats ficcionades que hem construït per a ordenar el nostre món. Una manera d’eixir del teatre a través de la paraula, la possibilitat d’imaginar açò com un espai diferent, de trencar l’espaitemps.

En resum, el que intentem fer és, a través de les paraules i de l’escenografia (no hi ha res sòlid a escena, els cossos transiten quasi surant, les diferents escenografies són banys de color), apel·lar a la plasticitat de la realitat, en el sentit que una possible realitat primer ha de passar per un estat ficcional, així com una realitat imaginada pot o no materialitzar-se en una realitat política, però també podria ser com deia Mark Fisher, “un futur cancel·lat”. I veure la realitat com a no inamovible ens semblava interessant.

És inqüestionable que la digitalització està molt present al nostre dia a dia. Això afecta a la manera de relacionar-nos, instruir-nos, divertir-nos o desenvolupar-nos professionalment. Aquest fet, portat a escena, doblega l’aposta per la ficció per a mostrar-nos una realitat. És llavors quan parlem del que vosaltres anomeneu “ultraficció”?

Sí, sí, sí. Crec que està molt ben explicat, a més. Que ho expliques millor que jo, de fet! És llavors quan parlem d’ultraficció.

Estem en un moment en el qual el progrés ha arribat a cotes molt refinades, molt altes. Tot és el resultat de processos d’imaginació, processos d’organització. És absolutament inevitable i humà, la força de la nostra espècie, però tot està tan construït i és tan artificial que tot és una ultraficció, la qual cosa no deixa de ser una ultrarealitat.

Pablo sempre diu -i em sembla molt graciós i paradigmàtic, un exemple molt poderós- que la roda és l’inici del whatsapp. És a dir, que la roda i el whatsapp són el mateix. Perquè es van inventar, es van pensar i es van fer realitat amb el mateix objectiu: anar més ràpid. Aleshores, com tu dius, és inqüestionable que la digitalització està molt present. I ho estarà sempre. No crec en la possibilitat de tornar enrere. Així com va haver-hi una revolució industrial, amb un llarg procés ple de patiment i injustícies per a regular un nou sistema, ara vivim una revolució digital. I cal aprendre a regular també aquest nou sistema d’organització, de comunicació i d’existència. Jo no dubte que l’objectiu siga el benestar i el profit humà, però ara mateix estem encara en un procés.

A la proposta visual s’afig un soliloqui que “reflexiona i evoca el poder de la imaginació, l’esdevenir d’una realitat que no és immutable”. La imaginació també se suma a aquest univers fictici?

No és que la imaginació se sume, sinó que és la matriu d’aquest univers fictici, i és la tesi que articula la peça: tot es fa realitat perquè primer ha sigut imaginat. El problema és que l’imaginari està segrestat per poders fàctics que, cada vegada més, s’apropien dels espais personals d’imaginació. Això no es diu directament a l’obra, però és un dels temes que a nosaltres ens va impactar fa temps llegint ‘Realisme capitalista’ de Mark Fisher, o les teories de Franco “Bifo” Berardi, o com articula el seu discurs activista Paul B. Preciado. El fet de colonitzar els espais de la imaginació, les possibilitats de ser, d’expressar-se, d’imaginar-se i de definir-se no deixen de ser cércols a generar possibles realitats i possibles futurs.

“Imaginar altres realitats” és un oxímoron? Ho és també viure a través de les pantalles?

És un oxímoron, però també una gran veritat. Imaginar altres realitats significa l’esperança. Perdre l’esperança és el que fa impossible pensar en el futur i, per tant, canviar les possibilitats de l’existència, allò que va en contra de la vida. És absolutament fonamental tindre espais d’imaginació, tindre espais de creació.

Si les pantalles foren espais lliures de creació, com van ser al seu inici (així com Internet quan va començar a democratitzar-se), em semblaria genial viure a través d’elles, per descomptat. Tant en les pantalles com en la vida real hi ha un domini molt clar, una falta d’espontaneïtat i de moviment real i/o creatiu, per culpa de les grans corporacions i empreses, que són més importants que els països. Només pensar en el que podria haver sigut YouTube i el que és ara. El mateix amb Instagram, Tik Tok i totes aquestes eines del món digital que acaben sent absorbides i neutralitzades per una mentalitat hegemònica que es regeix per la política dels diners.

Afán de Plan © 2023