Cultura confinada: Isabel Caballero i Sara Mansanet

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura. Encetem aquesta secció temporal amb les directores artístiques de dos destacats festivals locals: l’actriu Isabel Caballero, al front de Cabanyal Íntim, i la gestora cultural Sara Mansanet, responsable de La Cabina.

ISABEL CABALLERO

Estem vivint una situació insòlita. En pocs dies hem vist com tot el treball que havíem construït amb tants anys d’esforç s’enfonsava sense que poguérem quasi reaccionar. En estat de xoc, hem contestat telefonades on ens anunciaven l’anul·lació d’actuacions, de projectes, de treballs… Per a un sector acostumat a malviure, aquesta garrotada ens ha deixat sense capacitat de reacció.

Encara som incapaços d’assimilar el que estem vivint, la incertesa de si podrem continuar amb els projectes que teníem en marxa o si els bolos anul·lats es podran fer en un altre moment. D’altra banda, l’haver de cancel·lar cites culturals i actuacions convertirà el calendari cultural de després de l’estiu, en cas que es puguen reprendre, en una aglomeració d’esdeveniments i contraprogramacions. Tenint en compte les immenses seqüeles que ens deixarà aquesta crisi, tant econòmiques com psicològiques i de pèrdua de llibertats, em pregunte quin lloc ocuparà la cultura en la llista de prioritats del consumidor mitjà.

El panorama és desolador i en aquest moment només hi ha un objectiu comú: poder erradicar el maleït virus i que aquest malson acabe com més prompte millor. Una cosa és certa: passada la pandèmia ja res tornarà a ser com abans.

Collage: Femmella

SARA MANSANET

A tot aquell que li preguntes per les seues aficions, segur que entre les cinc primeres està “anar al cinema”. Però, què fem si no podem “anar”? Mai havia passat pel nostre cap la possibilitat que una cosa així succeïra. Semblava que els cinemes sempre estarien ací i que, en qualsevol moment, podríem fer ús d’ells. Ens queixàvem del seu preu, de vegades del mal so, que la gent feia soroll menjant roses, o de vés-te’n tu a saber. Estic segura que ara pagaríem l’impossible per estar en qualsevol d’eixes sales uns minuts i sentir de nou l’experiència del cinema en companyia d’altres éssers humans, coneguts o desconeguts.

Igual que succeeix amb la música, el teatre o la dansa, succeeix també amb el cinema: la vivència de l’experiència cultural acompanyada es fa molt més intensa. En aquests dies estranys de tancament, en els quals sembla que la nostra principal eina de comunicació són les xarxes socials, està aflorant la necessitat humana bàsica de la cerca i gaudi de la bellesa, a més de desitjar compartir-la. I, a on trobem aquesta bellesa? Doncs en la cultura, ni més ni menys. Gràcies a la generositat d’autors i autores podem accedir aquests dies a obres de teatre, concerts, galeries d’art, museus…, i cinema. Perquè tenim necessitat de bellesa i pot ser que no ens havíem adonat encara.

Quan tot això passe (que passarà) hem de recordar que totes les setmanes hi ha estrenes teatrals, concerts en directe, exposicions en tots els nostres centres culturals, museus plens d’art, i cinemes oberts amb extensa i diferent programació. Recordem com aquests autors i autores han omplit amb bellesa els nostres moments de soledat i tristesa, i fem que el seu treball siga menys precari i més digne. Consumim cultura i exigim als polítics que secunden sense excuses la producció cultural. I ompliguem les sales! Perquè la cultura no és un luxe. La cultura ens cura i ens salva.