Cultura confinada: Manuel Cuadrado

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

MANUEL CUADRADO (Professor i investigador a la Universitat de València):

Mai m’ha agradat el cinema bèl·lic. Així i tot, i per recomanació d’algú que em coneix bé, una vesprada de finals de gener vaig anar amb una amiga a veure 1917, la fabulosa pel·lícula de Sam Mendes sobre la missió de dos soldats britànics en la Primera Guerra Mundial. Prenent després uns vins comentàrem sobre la barbàrie de tal conflicte, la cruesa de la situació viscuda i mostrada amb talent pel pla seqüència del llargmetratge. Pla que recull la carrera contra rellotge dels protagonistes per a realitzar l’ordre rebuda. Després, i ja picant alguna cosa, vam parlar de la vida, de les nostres coses i també dels nostres projectes, molts d’ells en el context cultural.

A penes mes i mig després tot ha canviat radicalment. La declaració de l’estat d’alarma per a frenar la ràpida propagació d’un nou virus ha parat bruscament la nostra vida com una galtada inesperada, com una guerra sobtada. El temps sembla haver-se detingut. El planeta continua girant i la naturalesa li està donant la benvinguda a la primavera però el treball, els estudis, l’oci i tantes altres coses s’han transformat per complet o simplement han desaparegut. No es pot anar al cinema, a un concert o a una exposició, però tampoc eixir a sopar o passejar, ni reunir-se amb amics. La soledat i el silenci, tan importants de vegades, s’han imposat de manera no buscada. I el que és pitjor de tot, els afectes han quedat retallats. No ens podem abraçar. I tot per un temps incert no sols amb notícies descoratjadores de la pandèmia, que ens estan deixant tristos, preocupats, inquiets, i alterats, sinó també pels negatius efectes econòmics, socials i humans que ja estan arribant. Immersos en aquesta situació de crisi cal preguntar-se si podran recuperar-se o reprendre’s, i com, els projectes culturals paralitzats: festivals, produccions, estrenes o residències, però també activitats de formació i d’investigació en l’àmbit de les arts i la cultura.

Collage: Femmella

No obstant això, sota aquest panorama desolador i amb la necessitat de la població de buscar entreteniment per a pal·liar l’aïllament, la por o l’ansietat, la música, l’art, el teatre, la dansa, la poesia o l’audiovisual han sorgit amb força i com a bàlsam, com a element terapèutic. Des d’interpretacions musicals realitzades en balcons o terrats, fins a museus i centres culturals mostrant recorreguts pels seus espais i obres a través de la xarxa, o l’acció de compartir en diferents plataformes digitals i de manera gratuïta continguts diversos per part de nombrosos creadors. L’art en totes les seues manifestacions com a remei guaridor davant la falta de llibertat, la necessitat de compartir, viure, gaudir. Quelcom que també podrà ajudar després, quan aquest malson acabe i calga reflotar l’economia, i en concret traure endavant els diferents projectes artístics emmudits. Molts ciutadans s’hauran acostat i gaudit, per primera vegada o d’una manera diferent durant aquesta quarantena, a una peça lírica o de dansa contemporània per un pati de llums o a través d’Internet. Això podria comportar que desitjaren i necessitaren experimentar-ho en directe quan siga possible. I a més compartir-ho, comentar-ho després amb els seus prenent un café, una infusió o una cervesa en una terrassa, tenint una conversa com la que vaig mantindre després de veure 1917. La pel·lícula en què el lliurament d’un missatge creuant els dos soldats el front permetia salvar a milers de companys. Una meta que, sens dubte, pot usar-se de metàfora en aquesta apocalipsi que travessem. La cultura està permetent salvar a molts ara en alleujar el dolor que estem patint i segur que també ho farà després en permetre que la gent gaudisca de projectes artístics recuperats i nous. Vull pensar que puga ser així.