Cultura confinada: Maribel Bayona

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

MARIBEL BAYONA (Actriu, dramaturga i codirectora artística de Proyecto Inestable):

Recolzada a la meua finestra, mirant els carrers deserts, gaudint del silenci d’una ciutat que sembla deshabitada, em pregunte amb incredulitat si tot açò està passant de veres, si no és un malson del què encara no he pogut despertar.

Però els malsons no duren tant de temps i mai he tingut un malson en el que es colaren repetidament les incisives notificacions del meu mòbil saturat de tanta informació.

Demà apague el mòbil, pense, no puc més. No és veritat que puguem gaudir del silenci. El soroll, en estos dies, es fa ensordidor.

I este pensament em fa volar fins a un record. Em fa pensar en totes eixes vegades que a la nostra sala, Espacio Inestable, els hem pregat als espectadors que apagaren els mòbils abans d’entrar al teatre, que es desconnectaren una estona, una horeta, horeta i mitja com a molt. Que es desconnectaren del món per a entrar en una altra dimensió espai-temporal. Potser és només això el que oferíem, el que intentàvem oferir.

I pense en el nostre teatre, tancat. I pense que no recorde si el dia que baixàrem la persiana havíem tirat el fem. Que deuria comprovar-ho o tindrem un exèrcit de formigues en tornar, però que ni tan sols sé si està prohibit anar a comprovar-ho. I imagine el nostre teatre buit i humit. Imagine tots els teatres en els que he actuat, buits i humits.

Collage: Femmella

I pense en el futur, cóm no pensar-ho? I la incertesa s’apodera de tot, ho tenyeix tot de boira i de foscor.

Totes hem llegit molt estos dies. Amb sort, si les incisives notificacions ho han permès, totes hem reflexionat.

No res tornarà a ser el mateix després d’ara. No res pot ser igual.

Un altre pensament em colpeja ben fort. Esta vegada fa mal.

Pense en allò que nosaltres, els treballadors de la cultura, i en concret els que ens dediquem a les Arts Escèniques, fem, allò que oferim, allò que proposem. Allò essencial que defineix el nostre ofici, que no és una altra cosa que ESTAR JUNTS, propiciar la trobada entre persones i cossos. Estar junts per a reflexionar, pensar, jugar, emocionar-nos, detenir o transformar el temps, vessar un poc de llum sobre matèries invisibles, convocar al misteri, apostar per la pell, la suor, el moviment dels cossos en present. EN PRESENT. En present i en presència, en col·lectiu. Juntes i junts.

I pense que la nostra activitat i tot el que proposa, la seua essència, ara per ara, és una enemiga per a la salut pública, que la nostra activitat i tot el que proposa és una enemiga per a frenar la propagació del virus. Per això està prohibida, com tantes altres, i ho estarà en el futur, no sabem per quant de temps. Perquè quan tot açò passe, la nostra activitat i tot el que proposa serà considerada altament perillosa. Nociva per a la salut.

Però no es això, el que el teatre proposa, allò que més trobem a faltar ara, allò que més volem recuperar? Estar juntes, en present i en presència per poder compartir el temps, l’espai i el pensament? L’alegria i l’angoixa? Compartir en comunitat i en col·lectivitat?

No res tornarà a ser el mateix després d’ara, però em resistisc a pensar que allò essencial que ha definit les nostres societats puga estar en perill d’extinció. Em resistisc a creure que els cossos dels altres siguen la frontera, la barrera, l’enemic.

Com serà una societat amb mesures de distanciament social?

Com serà el teatre amb mesures de distanciament social?

Com serà una societat amb tremend canvi de paradigma?

Com podrem oferir i compartir cultura des de hui?

Alguna cosa haurem d’inventar-nos fins que arribe la vacuna i alguna cosa haurem de preveure per a possibles situacions semblants que puguen vindre en el futur. Nosaltres i els nostres governants. Llegim, reflexionem, imaginem com fer possible eixa trobada. Imaginem la manera, no renunciem a ella. Que els gabinets i despatxos de tots els nostres polítics es plenen de filòsofs, pensadores, intel·lectuals, historiadores lúcides i constructives. De dramaturgues, novel·listes i guionistes visionàries. Que es plenen de pensament crític, que es plenen de cultura.

Pense en totes les companyes i companys aturats a les seues cases, angoixats amb el futur incert, intentant traure aigua del vaixell que s’enfonsa. Buscant solucions amb desesperació. Proposant mesures, plans de xoc, fent estadístiques. Creant en solitari. I em sent més a prop d’elles i d’ells que mai.

Però després pense en els morts, en els milers de morts i tot s’enfosqueix definitivament.

M’agradaria pensar que quan tot açò passe, la nostra societat defensarà allò que és veritablement essencial, el fet d’estar junts, sense que eixe fet implique una amenaça, als bars, a les oficines, a les places, als carrers, als concerts i per descomptat, també als teatres.

Que ho defensarà pels que estem i també pels que ja no tornaran i dels que ni tan sols ens hem pogut acomiadar en present i en presència.