Cultura confinada: Abraham Rivas

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

ABRAHAM RIVAS (Músic, compositor i docent):

Vaig rebre una trucada. D’aquestes que resolen en uns minuts el que faràs els propers mesos. Acabava de publicar a les xarxes un EP que no tenia previst presentar en directe i les actuacions com a acompanyant d’altres artistes començaven a espaiar-se massa, de manera que no em va costar gens acceptar la plaça de mestre interí de música que m’oferien a Mataró. Un petit canvi de vida. M’hi vaig capbussar. Quan van tancar les escoles i ens van enviar cap a casa, els únics problemes que tenia al cap eren els d’un docent novençà. El músic s’havia esfumat. Suaument i fàcil, sense recança, a penes tres mesos després d’aquella trucada. Mai ho hauria dit, després d’anys concentrant plaer i esforços en la música. Potser em calia un descans.

Em sent com una mena d’intrús en aquest fòrum, obert per a donar veu als professionals del món cultural, car incloure’m en aquesta categoria sempre ha sigut per a mi, si més no, problemàtic. De vegades em sent a dins i de vegades no. De vegades m’importa i de vegades no. Les motivacions en l’art poden ser estranyes, del tipus que no acaba de comprendre el veí, o confondre’s directament amb una mena de necessitat. Res d’això, però, em converteix en un professional. El fil que m’uneix a l’escena, de fet, és tan fràgil (ara em veus, ara no em veus) que potser no calia una pandèmia perquè es trencara. Ves per on, quin descobriment. En dues setmanes de confinament només he tret la guitarra de la funda en una ocasió. He començat a dibuixar. Esbossos petits. Un diari entre els milers que proliferen a les xarxes aquests dies. La necessitat, que canvia de forma. A una de més lleugera.

Tot això ho explique perquè aquesta crisi, que ha esmicolat fins l’última de les inèrcies i ha capgirat prioritats que havíem sacralitzat de manera individual i col·lectiva, a mi m’ha agafat orfe de gremi. Si més no, replantejant-me si de veritat hi pertanyia. Potser per aquesta raó no he sentit l’impuls d’afegir-me a l’onada de reivindicacions del sector, tot i que les he defensat als fòrums del SIMUV, on sovint trobes atacs injustificats que cal contestar per dignitat. Necessite triar molt bé les paraules ací –hom podria dir: mira quin paio, Too Old For Rock’n’Roll: Too Young To Die, que en trobar una altra feina es desentén ràpidament dels companys de viatge–, perquè, tot i que escric en un moment de cansament, estic convençut que únicament la cultura ens salvarà de l’alienació i l’anomia. I que la de casa nostra, en particular, no es pot permetre de fer ni un pas enrere: ja venia amenaçada de sèrie abans de la pandèmia. Però també que algunes coses no anaven bé. A l’àmbit de la música, per exemple, algun forat està empassant-se des de fa temps les ganes de bastir i defendre propostes de bona part dels creadors de la nostra escena. En part pot ser culpa nostra: no prenem les millors decisions, ens manca domini de les noves eines de difusió o, senzillament, no molem prou. Ja ho tinc present. Però també és possible que l’escena, malgrat la vitalitat conquerida els darrers anys, haja esdevingut un poc estreta per a un munt d’artistes als qui el circuit alternatiu no pot sostindre i que tampoc no poden accedir al circuit més professionalitzat, aparentment reservat per al catàleg d’unes poques empreses de management. Vegeu com van caient de coberta, lliurats a la sort i les forces de cadascú.

Collage: Femmella

El fet que moltes propostes no troben via, però, és només una qüestió, entre moltes més. Pel que a mi respecta, no gosaria queixar-me: el que faig ho faig per plaer i necessitat, i no sabria dir en quin punt del procés acaba el joc i comença una mena d’ofici. M’agrada pensar que mai no hi arribe, a l’ofici. Que sóc el becari. Gaudisc. Amb una font d’ingressos alternativa no em caldria anar més lluny per a ser feliç. Molta gent s’ho fa d’aquesta manera, els va molt bé i fan una música esplèndida. Abans de desistir, però, també hi ha la possibilitat d’exercir com a intèrpret –va, que encara et podràs dedicar al que millor saps fer!–, sempre que no importe massa entrar en el cicle absurd pel qual el bolo paga la benzina que amb prou feines et porta al bolo; renunciar la major part de les vegades al caixet per tal de cobrar el caixet; vessar tones d’energia en projectes (alguns d’ells premiats i reconeguts per la crítica) que sistemàticament troben la plaça buida; covar la idea que, malgrat tot, cal estar sempre disponible per a no desaparèixer… Jo ho conec, tot això, i també els meus. Ho faig, però en realitat no hauria de poder fer-ho. No way: els comptes no ixen. Si he pogut fer-ho és únicament perquè no estic a soles: hi ha algú que em sosté. I el músic, ara per ara, no pot tornar el favor.

Així, tenim ara aquesta pandèmia. El confinament, famílies tractant de conciliar feina, tasques educatives i criança, els negocis i comerços petits al fil de l’avenc, batalles clau per a la ciutadania aparcades als llimbs… I, com no, la cultura confinada a les xarxes, bregant amb eines domèstiques per recordar a tothom que existeix; que el públic la necessita i a l’inrevés. Però, sobretot, que la tasca de totes aquelles persones que s’hi dediquen és fràgil entre el fràgil. Amb raó, es senten veus que, a més d’ajudes al sector per la feina perduda o ajornada, reclamen un canvi total de paradigma; que criden a fer la revolució aprofitant el cisma. Perquè un hipotètic rescat de la cultura (creuem els dits perquè les administracions s’ho plantegen seriosament i no ho consideren prescindible a última hora) podria alleujar les conseqüències del desastre, però no canviarà un panorama que ofereix poques oportunitats professionals als qui hi posen l’art; amb uns marges ben amples pels quals circula molt de personal de manera provisional, entrant i eixint constantment perquè estan de pas i gràcies, escampant arreu on poden petits miracles de joventut.

Ja veurem com acabarà tot això finalment, o si hi haurà alguna mena de nou començament, com reclama una part de l’escena musical valenciana. Per una banda, caldrà parar atenció al desenvolupament de propostes com les del SIMUV –tothom qui vulga hi pot participar, millor si és de manera constructiva– i, per l’altra, aprendre de les estratègies de resistència, promoció i col·laboració, entre artistes i amb els públics, que estem veient nàixer durant el confinament: està deixant-nos moments i experiències ben significatives enmig d’aquesta crisi i, més enllà d’aquesta, mostren maneres de fer que poden ser molt útils per a difondre propostes emergents o minoritàries. Perquè el que sembla més probable, tant si tornem un d’aquests dies a la normalitat com si ens toca construir-ne una de nova, és que a la trinxera gairebé tot continue depenent de nosaltres.