Cultura confinada: Vicente Arlandis

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

VICENTE ARLANDIS (Creador i investigador escènic):

M’acaba d’arribar un correu de Conde Duque per a tractar de reprogramar un taller que anàvem a fer el mes de maig a Madrid. La Cosa Rara, un cicle d’arts vives que havíem preparat des de Taller Placer al Teatre Principal, òbviament, també queda ajornat fins a nou avís. Dansa València cau amb totes les seues propostes; nosaltres teníem una funció tancada. A més, als mesos de febrer i març, estàvem treballant en una investigació sobre llenguatge, cos i arquitectura a La Granja de Burjassot, i això també queda posposat. Fa dos dies vam tindre una reunió amb Comité Escèniques i moltes companyes comentaven els problemes als quals s’enfronten. Les sales no saben què fer per a “col·locar” tots els bolos ajornats, ja que en els pròxims mesos ja estan ocupades amb la programació regular. L’administració proposa programar les propostes del teatre públic que no s’han pogut fer aquests dies llogant les sales privades. Llevar unes coses per a posar d’altres. Sense comptar amb les falles, la setmana santa, i totes les festes de guardar que ara es prorroguen i que més endavant tenen intenció de celebrar. Quan isquem de la crisi sanitària les agendes culturals tiraran fum. Fa ja temps que es parla del problema de la sobreprogramació de les ciutats en contraposició a l’escassa oferta cultural dels centenars i centenars de pobles que hi ha al nostre territori.

Collage: Femmella

Davant aquest caos, se’ns ocorren tres possibles solucions. Una, assumir el que ha passat: que un bon dia va arribar la fi del món i tot es va parar. I com es va parar, van haver-se de deixar de fer espectacles, tallers, conferències, exposicions… I no passa res. Jo demanaria a les administracions, a les sales i als museus que pagaren a tothom per les propostes que no s’han fet i no es faran. Perquè, com totes sabem, el treball en la cultura no consisteix a fer un bolo, sinó que hi ha moltíssima faena amagada que mai es paga. Una funció, un taller, una exposició no es fa el dia que obri. Així que, per una vegada, no estaria malament premiar el que podria haver sigut i senzillament no fer-los. Pagar als artistes per no fer el seu treball.

Una segona proposta seria rescatar totes aquestes propostes perquè succeïsquen fóra de les grans ciutats. És a dir, que les grans ciutats continuen amb la seua programació exacerbada i exagerada i totes eixes propostes tinguen lloc en pobles de la Comunitat Valenciana on mai passa res.

La tercera solució ens agrada menys, perquè no frena la voràgine sinó que l’ajorna, però pensem que aporta una solució: no deixar caure cap activitat. Aquesta proposta necessita d’una aposta global. Tothom, i quan dic tothom és tothom, s’ha d’involucrar. Consisteix a fer un PARÈNTESI GLOBAL. El primer que caldria fer és decidir, sota l’auspici d’una institució mundial tipus l’ONU, amb tots els països representats, quin és el temps de punt mort. En quines dates posem el parèntesi, entre quin dia i quin dia. Posem com a exemple quan la Xina va confinar els seus ciutadans. Imaginem que el consens mundial fora del 15 de febrer al 15 de juliol, perquè tothom tinga temps de solucionar els seus problemes nacionals, curar als seus ciutadans i soterrar els seus morts. Parem tot el que hàgem de parar per a poder arreglar la catàstrofe. Una vegada solucionada la crisi sanitària, el món sencer fa flashback, com diria José Luis Cuerda, i torna al dissabte 15 de febrer. Les programacions, els assajos, els festivals, els programes de la televisió, les estrenes de les pel·lícules i un llarg etcètera. Si començàrem de nou el 15 de febrer, a Espanya hauríem de “dissimular” el primer mes i simplement repetir el que ja vam fer. Repetir el que ja estàvem fent cada dia, però tractant de fer-ho millor i corregir els possibles errors. D’aquesta forma, totes tornaríem al dia on tot va parar i podríem seguir amb la nostra agenda i la nostra programació eixelebrada.

El que està clar és que, a la volta d’aquesta bogeria, ja res hauria de ser normal, perquè no és normal la forma en la qual tot funciona i la cultura no és una excepció –jo diria que és la norma–. Hui dia, en la cultura en general i en el món de la cultura a la Comunitat Valenciana en particular, vivim de forma molt precària, treballem amb molts pocs recursos i ens parem molt poc a pensar-nos. Companyes, aprofitem aquesta pausa per a parar i pensar quin món volem després de la fi del món.

Molta força a totes. Ens veiem als balcons i a les xarxes.