Cultura confinada: Xavo Giménez

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

XAVO GIMÉNEZ (Dramaturg, actor i director escènic):

No servisc de molt. No servim de res. Som el parèntesi en el tornado. La catifa calcigada que es recull quan acaben els nadals. Així m’estic sentint aquests dies, que fins i tot un reposador de Cruzcampo, que ja és caure baix, és més útil a la societat que jo, home de les altures, les cultures i les arts. No sóc el sabater que tix mascaretes ni l’aprenent de bruixot que agrana els carrers. Per a què serveix un actor o un autor en temps del no-res? El millor que puc fer és quedar-me a casa? És abandonar el bot i veure’l naufragar des de la meua subscripció de Netflix? És eixir al balcó i veure el bombardeig diari com un marcià mira un jardí botànic?

Es pressuposa que en temps de pesta tots cauen en les lletres i en la reflexió. Que això serà la fase de la llum en un món desorientat. Les races i la seua plenitud. Jo només veig que el consum de televisió ha pujat cinc hores per ciutadà i que la majoria de compatriotes de bé es dediquen a compartir vídeos de gent tocant el saxo al balcó, cantant àries en batí o llegint contes en les seues cuines. Per això crec que la llum al final del túnel és de led fabricat a la Xina. No veig indici d’espiritualitat en aquest impàs que ens ha donat la capritxosa naturalesa. Per això hem d’aprofitar aquesta treva per a armar-nos i polir la nostra munició. Cal encerar els canons i afilar les navalles per a quan el messiànic virus òbriga de nou la porta de torils.

Collage: Femmella

No hi ha reflexió professional ni personal sobre aquest tema. És més una reflexió passional i quasi sacramental. Hem de deixar de buscar en el calendari quan posem aquell bolo que ens han cancel·lat i cal marcar els dies en què toca diana. Potser aquests dies servisquen per a alguna cosa més que per a ordenar calaixos o netejar les safates de la nevera (sí, ho he fet). És la treva de la rereguarda. Perquè els artistes som això, rereguarda fins que no demostrem el contrari. Som com va dir eixe tipus en la tele, soldats. Soldats rasos. Som el cotxe granera del camp de batalla i després ens erigim en efígies del combat. Actors, sou espectadors. Directors, compliu el que us diuen. Ballarins, us quedeu sense espai. Per això cal fer reformes aquests dies en el nostre puto cap.

Que el virus s’emporte el balafiament, l’amiguisme, la tómbola, la mediocritat, la parsimònia, l’estupidesa i el despatx. Que queden en aquest món els purs de llavor. Que es queden els lampistes, els ferrers, els rodamons i els saquejadors. Que es queden els reposadors a escriure novel·les. Els vigilants nocturns a fer sonets. Els bombers, simfonies. Les infermeres, teatre. Les policies de barri, màgia a domicili. Els zeladors, portals de marbre. Els ancians, malabars. I nosaltres, els artistes, si açò acaba, quedem-nos a casa per a sempre.