La imatge de 34a Mostra de València, per Diego Mir

D’entre els més de seixanta candidats a la crida a projecte, l’il·lustrador i dissenyador gràfic valencià Diego Mir va estar l’escollit per a crear la imatge de la 34a edició de la Mostra de València-Cinema del Mediterrani, que se celebrarà del 24 d’octubre al 3 de novembre del 2019. Una decisió unànime per part del festival, recolzada per l’Associació de Professionals de la Il·lustració Valenciana (APIV), la de Dissenyadors de la Comunitat Valenciana (ADCV) i ComunitAD, Empreses de Comunicació Publitària.

El seu art ha ocupat les pàgines del New York Times i del Wall Street Journal; El País Semanal, The Economist, The Village Voice, El Mundo, Gráffica, Público i Ferida, entre altres revistes i diaris. El treball més personal de Diego Mir destaca pel seu fort compromís social, unint-se a la vaga del 8M, condemnant el feixisme o defensant l’horta. Junt a Luis Demano, recentment, ha dissenyat la campanya #TrieEstimar per al Programa Contexto de la Universitat de València, «dirigida als homes que exerceixen violència en les seues relacions de parella, amb l’objectiu d’oferir-los una eixida a aquestes conductes a través d’ajuda professional».

Imatge de la 34a Mostra de València, per Diego Mir

Un peix que és una càmera, una camèra que és un peix. Una imatge tan rotunda com amable que no precisa de massa explicacions perquè s’entèn a la primera: cinema, mediterrania (sense titlla) i avantguarda. Punt. És així com el treball dur d’assolir la senzillesa i la concreció, generant impacte, es guanya uns bons aplaudiments, els que s’ha emportat Mir a les xarxes socials des que el dimarts, 2 de juliol, es presentara la seua obra públicament.

– Tenies clar des d’un principi que volies treballar entorn d’estes dues imatges (peix i càmera) o vas haver de bussejar pel teu imaginari per a donar amb elles?

– La meua manera d’afrontar els projectes sempre comença amb moltes hores d’ideació abans de passar a l’execució gràfica. En este cas ha sigut un procés llarg fins arribar a la solució definitiva, i abans de triar la idea del peix-càmera he descartat moltes altres per diferents motius, com ara considerar-les menys apropiades, carents de suficient pes conceptual o amb menys atractiu gràfic. L’atzar ha jugat un paper important, quan, revisant idees dibuixades en paper, vaig adonar-me del paregut entre l’icona de la càmera i la forma d’un peix.

– Boke Bazán va proposar l’any passat la imatge d’un cavallet de mar que projectava llum des d’un ull, jugant també amb el binomi cinema-mediterrani. Més enllà d’aquest punt de partida, quines diferències conceptuals hi ha entre ambdós cartells? Què has volgut transmetre’ns tu?

– El punt en comú amb la imatge de Boke respon a la necessitat del client de tindre una imatge global de la Mostra, sense incidir en continguts concrets de cada edició que facen referència a cicles o a temàtiques del festival. Es tracta de crear una imatge que represente, entre altres, els conceptes de cinema i Mediterrani, més enllà de la programació de cada edició. Actualment, la prioritat del festival a nivell gràfic és crear identitat.

A banda d’això, l’objectiu de la meua proposta ha sigut crear una imatge amable amb la qual la societat en general s’identifique, però amb simbolismes que van més enllà d’una primera ullada, i construïda sobre un concepte sòlid. Es tracta de relacionar cinema i grafisme, per això he treballat la idea d’il·lusió òptica, que per a mi és una de les paradoxes del cinema: no existeix la imatge en moviment; és un fenòmen que tenim assumit, però quan ho analitzes és fascinant. I així com el nostre cervell convertix fotogrames estàtics en seqüències dinàmiques, també és capaç de trobar nous significats a l’imaginari que ens rodeja, de convertir un peix en una càmera. La relació entre el dissenyador d’un cartell i el vianant és en essència la mateixa que s’estableix entre un director i el seu públic: l’eterna relació entre emissor i receptor d’imatges.

A més, la pedra té una importància especial en totes les variants de la imatge, ja que és símbol d’un festival sòlid, assentat i polit pel pas dels anys.

Diego Mir

– L’obra combina diferents tècniques artístiques (il·lustració, fotografia, collage d’objectes). Podries parlar-nos del procés creatiu, del joc previ?

– Tot i que intente no tindre un estil propi molt marcat que estiga per davant de cada encàrrec, si que hi ha alguns recursos que m’agrada utilitzar habitualment. Un d’ells, com dius, és el contrast de tècniques. M’agrada especialment combinar il·lustració i fotografia, i era conscient de que, tant el jurat que m’havia triat com la direcció del festival, esperaven això de mi d’alguna manera, buscaven una imatge que tinguera el meu segell personal.

En qualsevol cas, el procés per a mi sempre sol ser així. Primer dedique molt de temps a pensar i esbossar. Després descarte idees fins que em quede amb la guanyadora, la que considere més adequada o que té més possibilitats, la conceptualitze (donar-li forma per escrit m’ajuda molt), i per últim la solucione gràficament. I és generalment durant el procés d’execució gràfica quan opte per una tècnica o una altra, o bé les combine. Intente no condicionar-me abans si el temps em permet pegar-li voltes i provar diferents acabats.

– A partir de la imatge principal, surgeixen altres versions amb diversos elements marins: sorra, pedres, petxines, vidres erosionats… Quina és la intenció d’aquest ventall visual? Cada versió tindrà un suport asignat? (cartell, programa de mà, xarxes socials, web, marxandatge,…).

– La idea és poder jugar amb la gran quantitat de suports sobre els quals s’aplicarà la imatge. No es tracta de dissenyar un cartell, sinó de crear un sistema gràfic de comunicació que s’adapte a cada necessitat. Així, per exemple, els diferents objectes que podem trobar a les platges van canviant en cada aplicació mentre que el motiu principal del peix-càmera es manté, el moviment que fa referència als fotogrames d’una pel·lícula canvia segons si es tracta d’un soport vertical o horitzontal, deixem la porta oberta a utilitzar les variants del peix a banderoles, creant una seqüència animada en la ment dels conductors, tenim un gif animat que ens ofereix la possibilitat de funcionar en altre tipus de mitjans, etcètera. La qüestió no és tant que cada versió tinga un suport asignat d’inici, sinó que deixem la porta oberta a les necessitats que puguen sortir.

– De quina platja o platges agafares eixos elements?

– Alguns elements han eixit de la platja de l’Almardà, a Sagunt, una platja nudista de pedres a la que estic prou unit per motius familiars. D’altres (encara que esta informació pot llevar-li romanticisme) són imatges comprades. També hi ha objectes trobats que tenia guardats a l’espera de donar-los algun ús. Ja saps, el típic Diògenes que compartim la majoria de creadors…

– #LaNostra, etiqueta creada l’any passat per al renaixement de la Mostra, simbolitza precisament la recuperació d’una identitat, la valenciana, la mediterrània. Quin pes ha tingut en les teues reflexions prèvies al disseny?

– Ha sigut molt important. Eixe hashtag s’utilitzava, com dius, l’any passat d’una manera quasi anecdòtica, i jo he proposat a l’organització donar-li més importància, incloent-ho a la imatge amb el mateix pes visual que la resta d’informació del festival. Ajuda a reforçar la identitat del festival i a crear un nexe d’unió amb la societat. De fet, entre les idees inicials vaig considerar fins i tot la possibilitat de dissenyar un cartell totalment tipogràfic en el qual eixe hashtag fora el protagonista, però finalment el vaig descartar per a treballar en la versió definitiva.

– Quins conceptes buscaven destacar des de la Mostra a banda dels evidents?

– Des de la direcció de la Mostra en la primera reunió, una vegada que vaig ser seleccionat, Eduardo Guillot, Rosa Roig i Glòria Tello, junt amb el responsable de comunicació Guillermo Arazo, van parlar-me del festival i especialment de la necessitat de crear identitat, més enllà de la programació concreta de cada edició. A banda d’això, ho han deixat tot a les meues mans, han confiat totalment en el meu treball i s’han enamorat de la proposta des del primer moment. La relació amb ells està sent fantàstica, tant a nivell professional com personal. És un gran equip humà.

– Per a finalitzar, parlem de cinema. Lanthimos, Varda, Sorrentino, Angelopoulos, Labaki, Passola, Iborra, Gay, Coixet, o fins i tot Kusturica… Quins cineastes “mediterranis” ens recomanes i per què?

– D’entre eixos noms, crec que em quede amb Kusturica. M’encantà ‘Gato negro, gato blanco’. I, de fet, ara que ho pense, crec que és un bon exemple de cinema mediterrani. La música, la fotografia, el ritme i els diàlegs, no sé perquè però també els relacione més amb el Mediterrani que amb l’est d’Europa. Encara que reconec que m’agrada més la seua carrera com a músic, The No Smoking Orchestra ofereix un gran espectacle en directe.

També m’agrada molt Coixet, ‘Mi vida sin mi’ va ser una pel·lícula que va marcar-me. El guió, la força dels personatges femenins, els diàlegs i l’habilitat de la directora per a introduir breus moments d’humor dins d’una història tan dramàtica em van fascinar. I clar, eixa cosa tan “Coixet” de dir molt sense utilitzar paraules.

D’altra banda, entre la programació d’enguany de la Mostra hi ha un cicle de comèdia italiana que té una pinta fantàstica. En qualsevol cas, he d’admetre que no sóc un gran consumidor de cinema. M’he marcat com a objectiu aprofitar l’excusa d’este encàrrec per a posar-me al dia.