L’Eix Radical: l’encontre geomètric entre Júlia i Clara Andrés

Clara Andrés i Júlia —duet format per Estela Tormo i Lídia Vila— presentaran el 13 de juny al Palau de la Música de València ‘L’Eix Radical’, un projecte a sis mans que va despertar la meua curiositat des del principi. Em remunte al juny de 2018, quan vaig escoltar per primera vegada, al final d’un concert de Júlia, amb el mòbil d’Estela pegat al micròfon, un fragment del senzill ‘Punt Vernal’, tema que quatre mesos després publicaria Hits With Tits dins del seu cinquè recopilatori. Mentre sonava allò de “les ganes de llevar-te el jersei, igual que a la cançó dels Yo La Tengo…”, Clara Andrés, entre el públic, se m’acostava a l’oïda per a dir-me: «Et sona eixa veu?», i un escalfred em va recórrer l’esquena fins al clatell. Era ella, surant sobre el dream pop electrònic de Júlia, i ho feia d’una forma extraordinàriament natural. Moltes converses després, em veuria front al meu portàtil escrivint el pròleg d’un encontre musical inevitable que un any més tard es materialitza en disc.

L’EIX RADICAL (Foto: Amanda Diaz)

Una taula ben parada, plena de bons aliments i cervesa, cinc dones i dos gats al seu voltant. És migdia i estem a Alcoi. És Amanda Diaz, responsable de la productora independent valenciana Sotabosc Música i mànager, qui comença a parlar d’aquest eix radical. Explica que el projecte d’ajuntar-les surgeix molt abans de la gravació de ‘Punt Vernal’, des de la intuïció i l’amistat: «Quan li ho vaig proposar, no tenia molt clar quina seria la base de la seua unió musical; només sabia que allò funcionaria perquè partia de la mútua admiració entre elles i de certs punts comuns que jo detectava des de fora en veure-les i sentir-les tocar».

«La idea no ens va semblar desgavellada —afegeix Clara. Tot i que tenim estils diferents, les nostres lletres, les nostres melodies, es creuen musicalment en molts camins, això és cert. Harmònicament ens entenem a la perfecció, ja que compartim una manera d’estructurar les cançons molt similar, que es desenvolupa des de la senzillesa. Això no lleva que aquest xoc de planetes ens semblara un gran repte…».

«La base parteix d’un encontre de personalitats comunes més enllà del terreny professional i artístic —diu Estela. Les nostres actituds afins davant la vida, i òbviament, també en la música i sobre l’escenari, van derivar en aquest experiment d’encreuament d’estils. Que les veus de Clara i meua se semblen o que les nostres composicions es troben naturalment són qüestions afegides; en realitat, el punt d’inici arriba des de la parcel·la personal i, a partir d’ací, ens fixàrem en qüestions estilístiques que també funcionaven… Va ser com fer un cafè-licor cola».

Estela Tormo (Foto: Afán de Plan)

L’Eix Radical no és una simple selecció de versions, sinó la intervenció respectuosa d’uns temes escollits acuradament, entre ambdós repertoris, que reinterpreten juntes sense perdre un sol tret de les seues identitats personals i musicals. Parlant sobre les dificultats tècniques que s’han pogut trobar en el procés de creació, Estela i Lídia expliquen que per a elles ha sigut molt fàcil arranjar els temes, tenint en compte la senzillesa d’elements que presenta Clara (veu i guitarra espanyola): «Es tractava de sumar-li bases electròniques, sintetitzadors… El que és difícil és saber fer-ho sense envair la seua música, tan delicada —diu Estela. He gaudit moltíssim veient la transformació de les cançons; algunes han canviat totalment. Com deia, Lídia i jo hem anat sumant elements mentre estudiàvem els temes de Clara. Supose que ella ha hagut de fer tot el contrari amb els nostres…»

Clara afirma que les adaptacions que ha fet Júlia de les seues cançons «són genials; se les han portades al seu terreny amb molta cura i mirament… Excepte un, que tocaré a soles —continua—, jo no he arranjat cap tema seu; el que he fet ha sigut afegir certs detalls vocals i de guitarra. De fet, la meua veu, com a element definitori del meu estil, té molta presència en aquest projecte, mentre Júlia assumeix més el paper de banda. Hem estat d’acord en mimar cada particularitat, agafant les melodies i construint sobre elles, trobant-nos similituds tan sorprenents que, en ocasions, dues cançons, una d’elles i una meua, han acabat fusionant-se literalment».

Clara Andrés (Foto: Afán de Plan)

«Vull destacar que eixos “detalls vocals i de guitarra” als que Clara fa al·lusió em semblen els més transgressors de tota la proposta. Traslladar a la guitarra espanyola un tema amb bases electròniques té molta dificultat, i a més, no sol ser una cosa habitual…», comenta Estela.

En mostrar la meua curiositat per saber si havien tirat mà de referents, Estela contesta: «No, però sí vam assenyalar d’alguna manera a Kings of Convenience, un duet que molta gent relaciona amb Clara Andrés. Tenen un disc de versions, ‘Versus’, on juguen amb la música electrònica, en el qual reconeixem la nostra intencionalitat. Al laboratori d’idees inicial també va eixir Junip, el projecte paral·lel de José González, per exemple…, però més enllà d’això, ens hem centrat en tot moment en alimentar les nostres pròpies sinergies i en compensar els nostres ritmes. Al contrari del que es pot pensar, el tempo de les cançons de Clara és molt més ràpid que el nostre! La part més complicada per a nosaltres (Júlia) ha estat adaptar la nostra música per a que Clara se sentira còmoda i integrada».

La selecció de temes va proposar-se conjuntament, cançons que inicialment semblaven factibles a l’hora d’intervindre-les, a més de peticions concretes des de l’admiració mútua, amb l’objectiu de recuperar senzills de treballs anteriors. Van intercanviar-se els acords per a treballar per separat, abans d’exposar els resultats a la resta. Asseguren haver tingut bon ull en l’elecció, ja que si han declinat algun dels temes ha sigut només per una qüestió de repertori.

«Hem intentat que el públic, en escoltar el resultat, no pense “aquesta és de Clara Andrés, aquesta és de Júlia”, sinó que viatge amb la fusió completa com si fóra un nou repertori, que ho és», afirma Lídia.

Lídia Vila (Foto: Afán de Plan)

«Sí, hem aconseguit traçar l’eix, la línia que travessa els punts centrals de les nostres circumferències…, com s’explica al teu pròleg i al cartell de Jaume Marco. Jo, personalment, no volia fer res que puguera considerar-se “guai” per endavant perquè ho fan Clara Andrés i Júlia juntes, ja que podria no haver-hi funcionat. Afortunadament, ha funcionat i té sentit artístic, molt lluny de l’afany comercial o de voler agradar. Actualment, em sent més aprop de Júlia, amb més elements connectors, del que podria estar d’un cantautor o una cantautora», afegeix Clara.

«Clar. Més que una fusió d’estils, hem fet un encontre d’universos ancorats i estabilitzats per eixe “punt vernal” que té Júlia i té Clara Andrés…», comenta Estela.

«Eixe punt vernal, inici de l’eix radical, és la poètica a l’hora de parlar del “jo” quotidià a les cançons… Júlia aprofundeix més en els sentiments contradictoris, foscos…, i jo em quede en la llum, però compartim un estat d’etereitat molt característic», conclou Clara.

Un cafè concís i eficaç, mig dempeus, ens porta al Teatre Calderón, on Adrià Sempere, el tècnic, les espera per a un assaig general. Set-centes cinquanta butaques, de les quals Amanda i jo ocupem dues a la quarta fila, mig arraulides, com disposades per a veure una bona pel·lícula de sobretaula. Allà a dalt, L’Eix Radical es magnifica mentre endolla els instruments. Estic a punt de tastar la que, sens dubte, serà una de les propostes musicals més encisadores i honestes dels propers mesos.