La Siamesa tanca la trilogia ‘El otro paraíso’ amb l’estrena de ‘Mata baja (Debajo del sudor hay personas)’

• Ángela Verdugo planteja una nova reflexió en la seua infausta aspiració per dedicar-se professionalment a una cultura que expulsa als que són de “mata baixa”.
• La coreògrafa, creadora i intèrpret signa de nou el text d’aquesta tercera obra junt amb el dramaturg i director Xavier Puchades

La sala Carme Teatre acollirà del 29 de febrer al 10 de març, de dijous a diumenge, l’estrena absoluta de ‘Mata baja (Debajo del sudor hay personas)’, la peça que culminarà la tríada escènica ‘El otro paraíso’. El projecte va arrancar en 2017 amb ‘A-normal o la oveja errante’, seguit en 2019 per ‘SC_Santa Cultura’.

Una trilogia que va nàixer sense vocació de ser-ho (no almenys com un producte preconcebut) i que s’ha estés al llarg de més de sis anys amb la pretensió d’alentir els temps apressants de producció artística.

“A-normal o la oveja errante em va fer deixar de veure cada creació com una peça aïllada. Investigar en el terreny personal i íntim m’ha vinculat amb la col·lectivitat, m’ha descobert una altra manera de fer, d’abordar els temes que em preocupen, d’afrontar la creació”, declara Verdugo.

Aquest tercer artefacte escènic és fruit d’una mescladissa de disciplines ja treballades en els dos anteriors. El punt de partida és la curiositat i la irreverència, oscil·lant entre la gestualitat i la coreografia, el col·loquialisme i la sublimitat. Tots els llenguatges desplegats en escena (text, coreografia, so, visuals) es construeixen sota aquesta premissa.

LA CLASSE OBRERA EN ESCENA, LES BONDATS DE LA MALA HERBA

Hi ha nombrosos prejudicis socials cap a les “males herbes”, ens els ensenyen els mateixos poderosos que xafen la terra perquè no cresca res. No obstant això, les “males herbes” a penes demanen res per a viure i, com la resta de les plantes, existeixen per a l’altre sense demanar-li res a canvi. En eixe tendre sacrifici diari, les respirem i ens alimenten. Sense elles no existiria res, estan en aquest món molt abans que nosaltres. De fet, l’han creat. Són un model de resistència i, si ens paràrem a escoltar-les, potser podríem crear un nou món.

En aquesta tercera part de la trilogia, el cos anyós de la mare ha començat a fallar en el seu esforç per continuar sent productiu. Les lesions i el cansament acumulat evidencien una nova crisi en la seua infausta aspiració per dedicar-se professionalment a una cultura que expulsa als que són de “mata baixa”. Com donarà menjar a la seua filla? Com evitarà transmetre-li tota la ràbia que sent? Com continuar tenint fe en un orgull de classe que es dissol?

Mare i filla passegen per un bosc calcinat, allí escolten les veus de les plantes i arbres que ja no estan. Encara absents, o en els seus tímids brots, continuen sent un exemple de generositat. En aquest capitalisme tardà que vivim, decidit a xafar cada vegada més fort perquè res cresca, una filla s’esforça per créixer. Com salvar-se d’aquest incendi en el qual el primer que crema és la mata baixa?

En aquesta obra, La Siamesa torna a espigolar el que ja ningú vol, eixa suor que apaga el foc de les males herbes, la mateixa suor que les fa créixer.

“Nosaltres procedim de famílies humils i obreres, i només aspirem a fer junts una cosa bella. Som un equip conformat per “mates baixes” i creixem on ens deixen, en les esquerdes de les voreres, en els precipicis dels balcons i entre les teulades i el cel. Aquesta trilogia ha acabat explorant com dedicar-se a la cultura quan no vens de família rica i has patit la indiferència continuada d’unes ajudes públiques pensades a la contra de la teua manera de concebre l’art. Nosaltres no aspirem a l’excel·lència ni participem de la sobreproducció cultural. Nosaltres ens preguntem sobre la manera de resistir als mecanismes extractius i destructius del mercat, sobre la manera en què la forma de vida de la natura ha de tornar urgentment a les nostres vides”, afirma Xavier Puchades, coautor del text.

Ángela Verdugo torna a reunir en aquest nou projecte a Puchades (coescriptura i dramatúrgia), Rocío Pérez (acompanyament coreogràfic), Carlos Molina (disseny lumínic) i Joan Martínez “MEI” (disseny sonor), amb els quals comparteix una inquietud transdisciplinar i punk, i als quals se sumen ara Sebastián López (audiovisuals), Áurea Morán (vestuari), els músics Avelino Saavedra, Quiteria Muñoz i Pierre Bastien, i el dissenyador gràfic Daniel Requeni.

“En peces anteriors a aquesta trilogia, sempre canviava d’equip; ara em resulta inexplicable. En el procés de creació de les tres obres que conformen ‘El otro paraíso’ s’ha anat constituint, com una cosa aliena a mi però que curiosament jo he provocat, un equip del qual ja no puc prescindir. Junts hem aprés que assumir la diferència ens fa únics, i hem creat un llenguatge propi que reclama continuïtat”, conclou la creadora.

EL OTRO PARAÍSO: UNA MIRADA AL PASSAT, UNA REFLEXIÓ DEL PRESENT I UN PENSAMENT DE FUTUR

“A-normal o la oveja errante” és un exercici de memòria, acceptació i transmissió que reflexiona sobre l’inconformisme social i la creació de nous models relacionals. Ací, la maternitat és el que deté laboralment a la mare. Com es compatibilitza maternitat i treball?

En “SC_ Santa Cultura”, Verdugo ens parla del seu propòsit de reinserir-se en el present després de la desconnexió que suposa la maternitat a nivell laboral. Una revisió sobre la conciliació familiar, l’intent de la mare per sobreviure “venent-se” a un mercat que li dona l’esquena (o de mig acceptar l’irremeiable funcionament de la cultura com a mercat), una reflexió sobre la vertadera definició de cultura.

“Mata baja (Debajo del sudor hay personas)” troba a la protagonista i a la seua filla reflexionant sobre el futur. Les seues veus en off parlen de la necessitat de reconéixer-se com a éssers vius dins del nostre ecosistema, però negant-se a situar-se per damunt de la resta d’espècies, perquè són conscients que aquest fet ens ha portat al moment crític actual. Parlen sobre com resituar-se en el present per a poder projectar el futur, un “futur vegetal” -com diria Stefano Mancuso- on es construïsquen exemples de sostenibilitat i sensibilitat. Una posada en contrast de les societats vegetals en oposició a les societats humanes. Un crit d’atenció col·lectiu a la base de la vida, la mata baixa, tant a nivell natural com social. A la necessària cura del que ens sosté, a l’aparentment xicotet.

‘Mata baja (Debajo del sudor hay personas)’ s’ha gestat durant quatre residències d’investigació i creació: un laboratori en Espai LaGranja (2020), una beca de Comitè Escèniques (2021), una residència en els “Encuentros de creación en Magalia” impulsats per la Xarxa de Teatres Alternatius (2022) i una residència de creació en la sala Carme Teatre, a més de rebre una ajuda d’investigació de l’Institut Valencià de Cultura.

Les entrades ja estan a la venda al web del teatre.

Afán de Plan © 2024