Juegos reunidos

De l’11 de febrer al 14 d’abril, la galeria Gabinete de dibujos acollirà ‘Juegos reunidos’, una exposició de l’artista olvanés Manuel Antonio Domínguez. Un projecte de caire autobiogràfic i festiu.

L’artista queer Bartolomé Limón ens detalla les següents instruccions:

1. Sempre hem necessitat un espai de reunió, on trobar-nos amb l’altre, sentir-lo, tocar-lo, compartir… i jugar.

2. Quan ens reunim amb altres persones per a jugar, creem un ens col·lectiu, un lloc per a deslligar la imaginació, divertir-nos i refugiar-nos. Es tracta d’evadir-nos, de diferents maneres, de les realitats i quotidianitats què ens oprimeixen i què ens ancoren a la societat, d’ací naix la qüestió de focalitzar en allò lúdic, allò que esquiva l’avorritment, la repetició i l’hegemonia. És a dir, el joc suposa la creació de moments que trenquen amb l’obligatorietat establerta i creen un altre espai, un espai diferent.

3. També els jocs col·lectius o de reunió (què són els que ens ocupen ací) funcionen com a ritus d’iniciació. La primera vegada que ens enfrontem a un joc hem d’aprendre com es juga, aprendre les regles, saber com usar-les i fins a on podem estirar-les. Podem aprendre-les nosaltres mateixos o que ens les expliquen uns altres (arribats a aquest punt s’hauran adonat de que aquest manual d’instruccions poc els servirà), però a la majoria dels casos sempre és millor aprendre les regles mentres es juga, llançant-nos a la pràctica, veient i assimilant les estratègies i els codis així com als altres jugadors, guanyant o perdent, veient si ens compensa o no, si ens diverteix o ens avorreix, però sempre guanyant en experiència i creant i compartint, perquè al cap i a la fi aquest és l’objectiu dels jocs grupals, el fet de compartir, de crear comunitat.

4. Aquests jocs també funcionen en diferents nivells metafòrics. Els jocs sempre ens ensenyen alguna cosa, ja siga de nosaltres mateixos o dels altres. Els jocs d’equips ens parlen d’enfrontaments, de batalles (clar exemple d’això són les cotes d’enfrontament a les quals arriben alguns d’aquests esports, com per exemple el futbol), però també de cooperació i suport entre els membres de l’equip. També són reflex dels mecanismes de la societat, el Monopoly mostra com funciona el capitalisme, però també podem llegir l’Oca, Serps i escales o el Parxís com a reflex de les decisions que hem de prendre, dels ascensos i caigudes, dels avanços i reculades, de la mort i la vida, del perdre i el guanyar i les arbitrarietats de l’atzar.

5. Els jocs reunits que ací ens presenta Manuel Antonio Domínguez s’insereixen en tot allò anteriorment exposat. Parteixen d’una sèrie de trobades, tant amb persones com amb els propis jocs que conformen les obres exposades. Aquests taulers de Juegos reunidos que són part de les peces van ser trobats mitjançant una cerca atzarosa (en aquesta dicotomia de cerca i sort) al rastre de Madrid, i com en obres anteriors de l’artista, Manuel Antonio va decidir utilitzar-los i intervindre’ls per parlar-nos de la seua situació actual. Així va decidir situar-se al centre d’aquests jocs, i iniciar una cerca però, al mateix temps, deixant-se emportar.

6. A les obres, els propis jocs operen a diferents nivells, parteixen de la metàfora i la ironia i la multiplicitat de lectures, l’artista retorç la qüestió del joc i del seu significant i significat en múltiples capes. És així com es conforma tota la poètica i l’imaginari particular present a la producció artística de Manuel Antonio. Podem intuir trobades i desacords, amor i desamor, substàncies, sexe, absències, viatges, Olva, Madrid i València, qüestionaments, errades i aprenentatges…

7. Com al joc del Linx, hem de buscar entre tots els objectes i personatges que conformen les seues precioses aquarel·les, però al contrari que en aquest joc, ací no se’ns exigeix rapidesa, sinó tot el contrari, se’ns convida a perdre’ns, a intentar aprendre la regles que regeixen l’obra.

8. Al final, tot es tracta d’un joc i de trobar-nos en ell…