Memòria de l’oblit

Carles Alfaro s’instal·la a la Sala Ultramar, com a companyia resident, amb la peça ‘Memòria de l’oblit’. El treball, que podrà veure’s del 17 al 28 de març, reflexiona sobre les herències familiars, allò que adquirim i absorbim, i sobre la nuesa on es dilueixen les diferències.

Cristina Fernández, Verònica Andrés, Laura Pellicer i Àngel Fígols, són els actors encarregats de posar en peus aquesta producció de Moma Teatre amb dramatúrgia d’Alfaro, música de Joan Cerveró, vestuari de María Almudéver i fotografia de María Cárdenas.

«Hi ha una genètica arbitrària, que, d’inici, ens fa diferents, singulars. També semblaria que tot allò que hem anat adquirint al llarg de la nostra vida és el que ens ha anat diferenciant; que l’adquirit ens diferencia. Que la base de la nostra suposada personalitat té molt a veure amb allò adquirit. Però allò que anem adquirint ha sigut lliure i selectivament adquirit? Creixem en un lloc determinat, en una cultura social determinada en la qual inevitablement convivim i ens uniforma; en un context familiar determinat (un pare, una mare i uns germans determinats) amb una educació determinada: condicionants. Cal recordar que els dos primers anys d’un individu són els que ens configuren per a tota la vida… En determinades circumstàncies, allò adquirit, ens arriba condicionat i no innocu; i aquest viatge iniciàtic el gestionem com podem. Seria correcte, per tant, afirmar que la nostra personalitat, condicionada, és el resultat d’una voluntat pròpia? Pot una personalitat mancar d’una naturalesa singular? Sí, hi ha una genètica. Però la genètica, igualment involuntària, no conviu, no interactua amb la vida. És una base que insinua uns instints i ens col·loca en un punt de partida diferenciat des d’on filtrar, d’una manera inconscient, tot allò adquirit i per absorbir. Com diferenciar quin acte és condicionat per la genètica o per allò adquirit? Quin és “acció” i quin és “reacció”? La nostra existència es debat eternament entre, d’una banda, adquirir de la manera més selectiva, i d’altra, no “desconnectar” de la seua naturalesa originària. La paradoxa: és en la nuesa on les diferències entre els uns i els altres es dilueixen. Que en la intimitat ens identifiquem més els uns als altres es deu al fet que en la intimitat entrem en l’ametla de la nostra ànima, en allò comú de l’ànima humana. Uns tenim por a una cosa i d’altres a una altra. Però tots tenim una por. Igualment, un anhel, una manca, un afecte, una absència, un secret…».