València fala português

Reconec que, de l’àmplia oferta dels Concerts de Vivers 2016, el d’anit era el que més il·lusió em feia. Toquinho i Maria Creuza, mitologia brasilera viva, regalant-nos més de dues hores de cançons i records del temps que van compartir junt amb Vinícius de Moraes, ara fa 46 anys. Vinícius de Moraes en La Fusa és un disc que va gravar-se en directe (“de manera totalment irresponsable”, explicava un humil i proper Toquinho al públic valencià) durant un concert al club La Fusa, de Buenos Aires, el qual arrancava cantant-li als argentins a ritme de samba A copa do mundo é nossa. Es tracta d’un dels àlbums més reeixits —encara a la venda a tot el món— de la història de la música brasilera, que arreplega composicions dels més destacats autors com Tom Jobim, Baden Powell, Caetano Veloso, Jorge Ben Jor, Carlos Lyra o els propis Moraes i Toquinho. A més, va suposar la primera col·laboració (parceria en portuguès) entre tots dos músics; una unió que duraria fins a la mort del compositor i poeta carioca l’any 1980.

vinicius-toquinho — *Vinícius de Moraes i Toquinho. Anys 70.*

Doncs bé. Posats en antecedents, és impossible no aborronar-se en formar part del deixant d’aquest disc, rememorat a més per dos dels seus tres protagonistes (encara que Toquinho ens va assegurar que Vinícius també estava per Vivers fent-se un whisket).

“O whisky é o melhor amigo do homem, ele é o cachorro engarrafado”.

Vinícius de Moraes

Una successió de clàssics com A felicidade, Tomara, Berimbau – Canto de Ossanha, o Eu sei que vou te amar, sense treva, i en companyia d’Ivani Sabino (baix), Pedro Paulo D’Elia (bateria) i Víctor Velez (piano). Tampoc faltaren altres temes com Aquarela (Vinícius / Toquinho) o Você abusou (Antonio Carlos / Jocafi), així com un solo de guitarra magistral invocant als compositors del cèlebre disc. Un concert que començava amb un ritme més accelerat per part de Toquinho, i que va anar assossegant-se amb l’arribada de la bossa nova en veu de Maria Creuza. De segur, més d’un (o una) dels que cantaven a viva veu i ulls tancats va visualitzar-se anit a la platja d’Ipanema o pels carrers d’Itapuã.

A banda del talent inesgotable de Creuza i Toquinho, em quede amb l’enorme senzillesa de tots dos, encara que la seua energia sobre l’escenari també és digna d’esment. Després d’un concert així, una se sap afortunada, i camina somrient cap a casa a fer-li una osca més al cinturó dels concerts mítics.

Deixar per al final el principi del concert no ha sigut casualitat. Que Thaïs Morell, i el quartet de músics que l’acompanyaven, estigueren anit precedint a Toquinho i a Maria Creuza, tampoc. La cantautora i multiinstrumentista de Curitiba, establerta a València des de fa uns quants anys, s’ha guanyat eixe privilegi a força de treballar. Amb dos discos al mercat, Cancioneira (2012) i Amaralina (2015), del segell valencià Sedajazz Records, Thaïs Morell és una de les artistes més actives del panorama local; dedicada a la música a temps complet i demandada en diverses ciutats, tant per a actuar en directe com per a impartir tallers i classes magistrals.

Junt amb els seus companys —el percussionista David Gadea, el baixista Ales Cesarini, el pianista Alberto Palau, i el saxofonista i flautista Blanco Latino— va recórrer part de les seues composicions i adaptacions amb una actitud d’agraïment permanent. Un dels detalls que, amb certesa, no oblidarà mai va ser quan Toquinho va convidar-la a cantar amb ell Regra Três; un gest d’humilitat per part del músic paulista que el públic també va saber apreciar.

I sí, Toquinho tenia raó: en eixir, em va semblar veure a Vinícius recolzat sobre una palmera, amb un cigarret a la mà dreta i un “cachorro engarrafado” a l’esquerra.