Tecnologia de les emocions en “Dystopia”

Anit, l’Espai Mutant de Las Naves inaugurava la nova temporada escènica amb l’estrena absoluta de ‘Dystopia’, el nou projecte de la companyia valenciana PanicMap, ideat, escrit i dirigit per Juan Pablo Mendiola seguint el deixant avantguardista de la reeixida ‘Harket [Protocolo]’, Premi BBVA de Teatre 2014 al Millor Espectacle i a la Millor Actriu.

Mendiola torna a comptar amb la versàtil actriu i ballarina Cristina Fernández per a narrar una història que va construint-se per peces al voltant de l’intèrpret Àngel Fígols. A través de la dramatúrgia, la tecnologia, la dansa i uns recursos intencionadament cinematogràfics, ens endinsen en un bucle on el protagonista tracta de construir una realitat ideal, creient que açò és tan fàcil com rebobinar una cinta i gravar damunt un nou intent. Una utopia que sembla escapar-se-li de les mans i el fa caure en una contínua frustració. Malgrat el resultat, s’esforça a transformar allò inalterable, a moure allò que s’ha detingut, per escapar a l’inevitable, a través d’una dona que ni tan sols té nom. Un trencaclosques que només cobra sentit a l’última escena, quan tota l’obstinació per trencar eixe cercle quimèric se’ns mostra imprevisiblement d’una forma totalment corpòria.

Tota aquesta lluita interior ve preconitzada per projeccions i captures de vídeo en temps real, música i coreografies que reforcen eixe estat oníric-obsessiu en el qual ens veiem submergits pels personatges. Certs aspectes, com un espai estèril o una conversa desnaturalitzada, ens remeten a títols com ‘Lost Highway’, encara que Mendiola no s’abstrau tant en enigmes lynchians, sinó que treballa el subconscient d’una forma més continguda.

Aquesta distòpia no parla de les conseqüències de projectar societats utòpiques, sinó de la construcció del futur d’un individu que tracta de reparar un present fet miquetes.