Penev, el tiquitaca de Xavo Giménez

Després de la seua nominació als premis Max de teatre com a millor espectacle revelació 2016, la companyia formada per Xavo Giménez i Iaia Cárdenas, La Teta Calva, decideix reestrenar Penev a València i en valencià, al Teatre Micalet.

Penev, “una obra sobre futbol per als que odien el teatre o una obra de teatre per als que odien el futbol”, escrita, dirigida i interpretada pel tot terreny Xavo Giménez, encara que a la direcció i a l’escenari ha treballat al costat de Toni Agustí i Carles Sanjaime, respectivament.

No puc comparar l’obra inicial, cointerpretada amb Toni Agustí i en castellà, amb la que han presentat estos dies al Micalet, doncs és la primera vegada que veig Penev, no atreta pel títol —ja que pertany al grup dels que odien el futbol— sinó pel segell Giménez-Cárdenas. Una peça ben recomanada, d’eixes que has deixat passar per falta de temps i tens apuntada en la llista d’obres pendents, esperant veure-la en una reposició. Encara que, tractant-se de València, una mai no sap si ja ha perdut eixe tren per a sempre. Aquesta vegada, he tingut sort.

Un text molt ben escrit i rigorosament interpretat, amb eixe marge de confiança que dóna la lliçó apresa, el temps precís de repòs i un grapat d’aplaudiments i bones crítiques instal·lats a l’arxiu emocional dels assoliments. Xavo Giménez sap que Penev és una de les seues obres estrela i això es nota. Ens la conta amb afecte, amb soltesa, amb ritme, amb solidesa. És la seua història, són els seus records, els seus ídols de joventut, el seu temps que és també el nostre, la seua ciutat, les seues bones armes per a empatitzar amb el públic, al qual es dirigeix regular i indirectament per a cerciorar-se que el seu missatge ha arribat a bon port (i “no com eixe teatre modern” al que fa al·lusió amb la dosi justa de causticitat).

Dos homes intercanvien croms de futbol. Un d’ells és capaç de qualsevol cosa per tindre l’únic que li falta, el de Luboslav Penev, exjugador del València C.F. Serà veritat que és una obra sobre futbol? No fotes…

Es tracta d’una excusa com altra per a parlar d’allò del que Xavo Giménez volia parlar: de les il·lusions perdudes, dels anhels, dels canvis a pitjor, de la crisi (més present en muntatges —com aquest— estrenats fa dos o tres anys), d’una València devastada, del que mai vam ser ni serem, del que volem ser, de la derrota, de les vides en bescanvi… Però Xavo sap com tractar aquests temes sense descoratjar al públic (tiquitaca), sense perdre la seua atenció (tiquitaca) i, el més important, sense que el seu text sone manit després d’aquests anys. Anys en els quals han succeït moltes coses i la sobreinformació no ens ha deixat assimilar (tiquitaca). El seu Penev continua estant en forma perquè apel·la a una sensació molt comuna: la de no aconseguir la plenitud de les nostres metes (gol). Senzill, directe i sense fissures; un subtext cent per cent Lubo, que a més pot sorprendre’t amb una bona galtada com la que el búlgar li va calçar a Roig. Un agradable balanceig entre la comèdia propera i la tendresa ben tractada. Un cant d’amor al teatre i a allò que ens agrada fer. Un fermall que tanca perfectament.

Carles Sanjaime, en una tessitura més sòbria i enigmàtica, broda el contrapès que exerceix el seu personatge, Antonio. Pes pesat de la interpretació, Sanjaime fa deixant quan abandona l’escenari per exigències del text. La víctima perfecta per a aquesta història de fractures i detriments. L’actor secundari que acaba donant-li la volta a l’argument.

La il·luminació, disseny de Martín Crespo, és el tercer personatge. Imprescindible per a guiar-nos per les diferents escenes que es viuen dins d’un invariable i concís decorat.

Després d’uns anys, Penev ha tornat a marcar gol.