Ara que estem tan lluny

Viure “lluny” és un estigma que, amb el temps, he convertit en bandera. Massa lluny per a prendre un cafè improvisat amb una amiga, un dimarts; molt lluny per a dependre d’un metro que acaba a les deu de la nit o, pel que sembla, totalment lluny per a rebre visites a casa.

Lluny del centre. Del centre de què? De qui? Del meu no, per descomptat.

Ahir vaig anar-hi; al centre. En metro. Un interminable viatge de deu minuts. Però pagava la pena, per veure l’estrena, al Teatre Micalet, de Se’ns està quedant cos de postguerra, una obra escrita per Guadalupe Sáez (autora i directora de capçalera de la companyia Lupa Teatre) i interpretada per Pau Gregori, Mertxe Aguilar i Sandra Sasera. Aquest muntatge ens parla precisament d’això, de les distàncies, d’aquell “lejos-cerca” que vam aprendre amb Coco de Barrio Sésamo, de la perifèria; de quan, a més, eixa perifèria suporta la creueta de la marginalitat com els barris de Natzaret o La Coma.

“Ara que estem tan lluny, ja no li parle amb les paraules que solament han servit per a no entendre’ns”. [Rayuela, de Julio Cortázar]

El text de Guadalupe se’ns presenta penjat amb pinces de fotografia analògica, ben exposat i sense retocs digitals. A pèl. Mertxe i Pau com a centre de les seues perifèries; Sandra, testimoni agotnat darrere d’una càmera, traça la tangent d’eixes circumferències que estan tan allunyades d’un centre tan cèntric que ja són invisibles. Geometria, trencaclosques de peces perdudes a propòsit perquè ningú les veja. I una taula, un vell cofre del tresor que amaga tot allò que ens han volgut amagar i que ara Guadalupe ens descobreix. Una realitat que ens acoloreix la cara, per estar a deu minuts i haver-la ignorat, perquè ens demana que assumim la nostra part de culpa, perquè ens diu a crits que centres n’hi ha molts, tants com persones.

I és que al teatre valencià, on també hi ha centres i perifèries, hi habiten un nombre considerable d’autors, autores, actors i actrius, directors, directores, companyies, que han triat el camí difícil, el de ficcionar la pura realitat, eixa que no ompli a vessar els grans teatres del centre ni encapçala els cartells dels grans festivals d’arts escèniques. I si, com diuen, el teatre és un reflex de la nostra societat, ací vos deixe amb una evidència. Prendre-hi consciència ja és responsabilitat de cadascú.

Siga com siga, aneu al teatre. Si, a més, com anit, la funció dóna peu a un col·loqui per apropar persones, tant millor. Gràcies, Lupa Teatre, Teatre Micalet i Fundació Novaterra.

Se’ns està quedant cos de postguerra, fins al 12 de juny al Teatre Micalet. Una fotografia en blanc i negre molt ben enfocada que, vulguem o no, forma part de l’àlbum de la nostra ciutat.