“Soñando un lugar”: cultura contra la despoblació

La Cabina – Festival Internacional de Migmetratges de València celebrarà la seua XII edició del 21 al 29 de novembre de 2019. D’entre totes les cintes seleccionades fora de la Secció Oficial, ens ha cridat especialment l’atenció l’òpera prima del polifacètic Alfonso Kint, dibuixant de guions gràfics, realitzador i editor audiovisual, pintor, dissenyador gràfic, músic i fotògraf. Es tracta de Soñando un lugar, que podreu veure el 22 de novembre a l’Aula Magna de La Nau en projecció especial, dins de la secció Inèdits.

En la passada edició dels premis Goya va obtindre set candidatures: millor pel·lícula, millor direcció novell, millor guió original, millor direcció de fotografia, millor muntatge, millor so i millor pel·lícula documental.

Soñando un lugar (fotograma)

Soñando un lugar narra el trasllat de Madrid a Torralba de Ribera d’Alfonso, l’actriu i poeta valenciana Lucía Camón i Greta, la filla de la parella, i la posada en marxa del projecte artístic Pueblos en Arte, procurant una forma de vida en què l’art i la cultura estigueren presents dia a dia, impregnant els paisatges despoblats. El migmetratge, rodat al llarg de set anys, planteja sense victimisme una sèrie de reptes i problemes dins del món rural. La situació que es viu a aquell diminut poble d’Aragó, els temors i anhels dels seus habitants, que s’expressen davant la càmera amb soltesa i honestedat, i l’efecte que el moviment cultural va generant a poc a poc en el territori.

La Butaca Rural, la Ruta 234 (un projecte articulat a través de la poc transitada carretera N-234 que uneix Sagunt amb Burgos) o el Festival Saltamontes són algunes de les iniciatives que Lucía i Alfonso tenen en marxa actualment, juntament amb l’actriu Ana Bettschen.

Alfonso Kint, director

– Lucía, al marge del naixement de Greta, quin va ser l’impuls definitiu, a nivell personal i professional, per a deixar la ciutat i abraçar la vida rural?

– Era una cosa inconscient, una necessitat de canvi, unida a l’arribada de la maternitat. Jo vaig créixer al camp, i per a mi eixa vivència em sembla una base ideal per al desenvolupament d’una persona. Volia viure això amb la meua filla.

– Quina activitat cultural hi havia a Torralba de Ribera abans de la vostra arribada? Quina va ser la vostra primera proposta una vegada instal·lats al poble? Com van acollir-la els veïns?

– Existien les tradicions típiques de qualsevol poble. El primer que vam fer recorde que va ser un recital poètic amb poemes propis, alguns d’ells havien estat escrits a Torralba. Alfonso, el director, tocava la guitarra. Decidírem partir d’una cosa molt pròxima perquè la gent poguera conéixer-nos. Després obrírem les portes de casa per a fer xarrades amb els artistes residents i projectar pel·lícules.

Greta (fotograma)

– Curtmetratges i noves tendències cinematogràfiques, exposicions, música en directe, tallers, taules redones, teatre, poesia, dansa contemporània, circ, intervencions artístiques amb perspectiva de gènere… Quins altres llocs han gaudit del projecte Pueblos en Arte?

– Treballem amb moltes institucions: ajuntaments, comarques, diputacions i grups d’acció local. Hem visitat principalment molts pobles d’Aragó, també a Sòria, València i Terol, a través del projecte de la Ruta 234.

– També poseu en marxa un programa de residències artístiques. En què consisteix?

– La nostra casa és molt gran, així que pensàrem compartir els espais. De vegades hem aconseguit convocatòries finançades per institucions i d’altres, les companyies i els artistes ens escriuen i tractem d’idear un intercanvi equilibrat per a les dues parts.

– Quina incidència demogràfica ha tingut el vostre projecte a nivell comarcal? És la cultura un bon remei per a la despoblació? I en altres aspectes, quines millores heu observat?

– Al poble han vingut unes vint persones més, s’han venut deu cases i n’hi ha més moviment. No tenim la certesa de si això ha influït a la comarca. El cas és que sabem de gent que s’ha vingut a viure i està posant en marxa associacions i projectes dinamitzadors.

Crec que la cultura és bàsica, perquè s’ocupa de les emocions i de l’ànima. Aquests dos assumptes són crucials per a recuperar de l’oblit les tradicions i dignificar la vida rural, si et botes eixe pas, cap acció de desenvolupament rural tindrà èxit, cap mesura de repoblació té sentit si no va unida a un treball pròxim a la població que tinga a veure amb el que ja n’hi ha.

Hem observat un augment de la il·lusió, una mica més d’alegria.

Lucía (fotograma)

– Soñando un lugar, el documental que recull aquesta bonica odissea, va estar ben assenyalat als premis Goya 2019. Com van rebre la notícia al poble?

– Molt bé, per a ells és bonic adonar-se del recorregut que està tenint la pel·lícula. Hui, al bar, em deien: «Este fin de semana a València, ¿no? ¡Cuánto viaje!».

– Ara s’estrena a València, dins de La Cabina, un festival que porta dotze anys defensant el migmetratge i programant per a una majoria minoritària (o una minoria majoritària). Què es perd pel camí quan es crea o programa cultura pensant en el “gran públic”? Què suposa per a vosaltres i el projecte presentar la pel·lícula a La Cabina?

– Es perd llibertat, evidentment. Després d’aquests anys de treball crec que l’important és, sense perdre de vista el lloc on programes, assaborir el que fas, vibrar amb allò que vols mostrar i creure que és essencial.

Jo vaig estudiar a València, i alguns coneguts meus van estar implicats en la creació d’aquest festival. És bonic tornar a la meua ciutat per aquesta via, és com si el cercle es tancara. Per al projecte és perfecte, perquè considere La Cabina un espai on la cultura “al marge” té valor, es cuida i s’aprecia. No podria imaginar un lloc millor!