Collages escènics: Cinco horas con Mario

El Teatre Olympia acull estos dies, fins al 3 de febrer, un dels muntatges escènics amb més recorregut de la història teatral espanyola: ‘Cinco horas con Mario’, adaptada per Josefina Molina, José Sámano i el propi autor de l’obra, l’escriptor Miguel Delibes. Va estrenar-se el 26 de novembre de 1979 al Teatre Marquina de Madrid, representant-se a èpoques fins al 2005. L’any passat, amb motiu del cinquanta aniversari de la novel·la, tornava als escenaris. L’actriu Lola Herrera s’acomiada definitivament, després de quaranta anys, de Carmen Sotillo, el personatge que més ha marcat la seua vida professional i personal.

Hem anat a l’Olympia amb la cantautora Clara Andrés, qui ens acompanyarà al teatre, al llarg d’algunes setmanes, per a aportar el seu punt de vista.

Afán de Plan © Femmella

Vanessa: Magnífica Lola Herrera… Amb quina naturalitat i delicadesa interpreta un personatge tan terrible, que comença reivindicant-se com a dona, en aquells anys de repressió, per acabar mostrant-nos la foscor d’una mentalitat retrògrada i intolerant, que no ha fet més que perjudicar-la.
Clara: En ella, Carmen, he reconegut alguna dona del meu voltant…, pendents sempre de les apariències, la moral, la rectitud. Incapaces d’acceptar que no tots funcionem de la mateixa manera, que el seu ordre no és el nostre. Però que, en definitiva, no deixen de ser víctimes de la repressió i l’educació rebuda. Un adoctrinament que les ha fotut la vida. Per això, precisament —crec jo— esguiten als altres amb la seua amargor, jutjant-los tan severament.
Vanessa: Justament, al fil del que dius, Delibes explicava que la responsabilitat de que les dones d’eixa època fóren així era, en gran part, dels homes; per haver-les relegat a la cuina (jo diria, “per haver-les relegat” i punt), castrant la seua iniciativa i intel·ligència. I trobe que la reflexió que fa s’ajusta a la realitat, però només a una. La de Carmen Sotillo se situa —dins de l’escala social— en una posició un poc més privilegiada, amb la possibilitat econòmica d’haver-se negat a ser invisibilitzada en una “cuina”. Al seu cas, és el pes de l’educació opressiva rebuda dels seus pares la que la converteix en una dona plena de culpa, prejudicis i frustracions.
Clara: Amb un home que l’avergonyia. Intel·lectual, d’esquerres, crític, poc materialista. A ella li hauria agradat que la tractara com a una reina pel pur fet d’aparentar, encara que de portes endins fóren com l’oli i l’aigua. Ella detesta l’obstinació del seu marit per voler una societat més justa i igualitària.
Vanessa: Malgrat tot, acabes sentint certa estima (o llàstima) per ella. Disculpant-la. I rient-te amb el seu humor negre, encara que en alguns d’eixos girs còmics no deixe de sorprendre’t —escoltant les riallades del públic— que hui dia, amb tanta censura humorística, continuen fent gràcia unes quantes frases racistes.
Clara: Potser, la gent reia del seu patetisme…
Vanessa: Potser… Però no m’estranyaria que alguns dels presents no riguera tant si la broma haguera apuntat cap a la monarquia, la bandera o l’església… És ficció, però inspirada al detall en una societat que va existir i, lamentablement, encara existeix.

És març de 1966. Carmen Sotillo acaba de perdre de forma inesperada al seu marit Mario. Quan les visites marxen, ella el decideix vetlar a soles, establint amb ell una conversa-soliloqui sobre els conflictes del matrimoni i els seus propis.

Vanessa: Fa uns anys vaig vore ‘Función de noche’, la pel·lícula de Josefina Molina i José Sámano en la que Lola Herrera —en plena gira de ‘Cinco horas con Mario’, als anys huitanta— conversa amb el seu exmarit, Daniel Dicenta, en la “intimitat” d’un camerino. Totalment absorbida per la Sotillo, l’actriu decideix analitzar cada conflicte que van viure com a parella, però des d’un punt de vista molt més actual i feminista, clar. Ella està brillant.
Clara: La voré! Si és que Lola i Carmen s’han acompanyat tota la vida… Ací escriu que el personatge, al principi, “li va produir una estranya mescla de fascinació i rebuig”, però que després va acabar sent “una bona amiga” que la va ajudar a superar la seua pròpia soledat.