Collages escènics: Cinco horas con Mario

El Teatre Olympia acull estos dies, fins al 3 de febrer, un dels muntatges escènics amb més recorregut de la història teatral espanyola: ‘Cinco horas con Mario’, adaptada per Josefina Molina, José Sámano i el propi autor de l’obra, l’escriptor Miguel Delibes. Va estrenar-se el 26 de novembre de 1979 al Teatre Marquina de Madrid, representant-se a èpoques fins el 2005. L’any passat, amb motiu del cinquanta aniversari de la novel·la, torna als escenaris per última vegada. L’actriu Lola Herrera s’acomiada definitivament, després de quaranta anys, de Carmen Sotillo, el personatge que més ha marcat la seua vida professional i personal.

 

Dissabte 25 de gener de 2019. 21:30. Oslo.

Vanessa: Magnífica Lola Herrera… Amb quina naturalitat i delicadesa interpreta un personatge tan terrible, que comença reivindicant-se com a dona, en aquells anys de repressió, per acabar mostrant-nos la foscor d’una mentalitat retrògrada i intolerant, que no ha fet més que perjudicar-la.
Clara: En ella, Carmen, he reconegut alguna dona del meu voltant…, pendents sempre de les apariències, la moral, la rectitud. Incapaces d’acceptar que no tots funcionem de la mateixa manera, que el seu ordre no és el nostre. Però que, en definitiva, no deixen de ser víctimes de la repressió i l’educació rebuda. Un adoctrinament que les ha fotut la vida. Per això, precisament —crec jo— esguiten als altres amb la seua amargor, jutjant-los tan severament.
Vanessa: Justament, al fil del que dius, Delibes explicava que la responsabilitat de que les dones d’eixa època fóren així era, en gran part, dels homes; per haver-les relegat a la cuina (jo diria, “per haver-les relegat” i punt), castrant la seua iniciativa i intel·ligència. I trobe que la reflexió que fa s’ajusta a la realitat, però només a una. La de Carmen Sotillo se situa —dins de l’escala social— en una posició un poc més privilegiada, amb la possibilitat econòmica d’haver-se negat a ser invisibilitzada en una “cuina”. Al seu cas, és el pes de l’educació opressiva rebuda dels seus pares la que la converteix en una dona plena de culpa, prejudicis i frustracions.
Clara: Amb un home que l’avergonyia. Intel·lectual, d’esquerres, crític, poc materialista. A ella li hauria agradat que la tractara com a una reina pel pur fet d’aparentar, encara que de portes endins fóren com l’oli i l’aigua. Ella detesta l’obstinació del seu marit per voler una societat més justa i igualitària.
Vanessa: Malgrat tot, acabes sentint certa estima (o llàstima) per ella. Disculpant-la. I rient-te amb el seu humor negre, encara que en alguns d’eixos girs còmics no deixe de sorprendre’t —escoltant les riallades del públic— que hui dia, amb tanta censura humorística, continuen fent gràcia unes quantes frases racistes.
Clara: Potser, la gent reia del seu patetisme…
Vanessa: Potser… Però no m’estranyaria que alguns dels presents no riguera tant si la broma haguera apuntat cap a la monarquia, la bandera o l’església… És ficció, però inspirada al detall en una societat que va existir i, lamentablement, encara existeix.

És març de 1966. Carmen Sotillo acaba de perdre de forma inesperada al seu marit Mario. Quan les visites marxen, ella el decideix vetlar a soles, establint amb ell una conversa-soliloqui sobre els conflictes del matrimoni i els seus propis.

Vanessa: Fa uns anys vaig vore ‘Función de noche’, la pel·lícula de Josefina Molina i José Sámano en la que Lola Herrera —en plena gira de ‘Cinco horas con Mario’, als anys huitanta— conversa amb el seu exmarit, Daniel Dicenta, en la “intimitat” d’un camerino. Totalment absorbida per la Sotillo, l’actriu decideix analitzar cada conflicte que van viure com a parella, però des d’un punt de vista molt més actual i feminista, clar. Ella està brillant.
Clara: La voré! Si és que Lola i Carmen s’han acompanyat tota la vida… Ací escriu que el personatge, al principi, “li va produir una estranya mescla de fascinació i rebuig”, però que després va acabar sent “una bona amiga” que la va ajudar a superar la seua pròpia soledat.

I acàbarem parlant de soledats, conflictes de parella, ETA, Carrero Blanco, la justícia poètica, la tos del públic, les dones com Carmen Sotillo, les actrius com Lola Herrera, els intel·lectuals d’esquerres, l’escriptura, els taüts, el valencià, els pinyons, les nostres iaies, les cançons de Clara Andrés.


De què parla un espectador en eixir del teatre? Collages escènics és una secció dedicada a la ressenya teatral, des del punt de vista de l’espectador, conduïda per la cantautora Clara Andrés i la directora d’Afán de Plan, Vanessa Martínez Montesinos. Cada publicació serà el resultat de les seues converses, només eixir del teatre, i anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.

Afán de Plan © 2019