‘Un inocente decir sí’, de Pedro Montalbán Kroebel | Ressenya

L’autor teatral Pedro Montalbán Kroebel (São Paulo, Brasil, 1961) va publicar l’obra ‘Un inocente decir sí’ amb Ediciones Invasoras, l’any 2019, gràcies a la menció especial atorgada dins dels premis internacionals de dramatúrgia, convocats per la pròpia editorial un any abans.

Es tracta d’un dels seus textos més recents —també en 2018 va escriure ‘A cara o creu’, Premi Lluís Solà i Sala, editat per Cal Siller—, inspirat en la metàfora de ‘Les tres transformacions de l’esperit’, exposada pel Zaratustra de Nietzsche. En ‘Un inocente decir sí’, els personatges (Emma, Victoria, Álex i David) també tracten de desprendre’s de les seues càrregues morals, emocionals i ideològiques amb l’objectiu d’assolir un ideal de llibertat.

Pedro Montalbán Kroebel

EMMA.- Y ahora, mamá, ahora yo debería llorar por mí. Por mi vida profesional: el fruto estéril de una rueda que me resulta ajena. Porque soy el despojo inerte de un mecanismo imparable.

Mentre Emma s’engul l’ham de l’èxit professional, perseguint la independència que sa mare mai va tindre, Victoria es veu obligada a sacrificar-se pels seus fills no desitjats, renunciant a la seua carrera. Sísif carregant la roca, Atles sostenint el món, Jesucrist embalumant la creu, l’ovella del ramat. El camell, que en la faula nietzscheniana representa l’obediència cega, la submissió, la càrrega i el compliment del deber. Així exemplifica P. M. Kroebel la pesada existència d’aquests dos personatges en la primera escena. Des de la malaltia, la soledat, l’orgull, la culpa i la humiliació —també manifestacions de càrrega vital— presenta a David i Álex a partir de la segona escena. Posteriorment, anirem descobrint la relació entre els quatre personatges. Relació necessària per a transformar el seu esperit. Serà a l’inici de la segona part de l’obra quan l’autor els situe junts en una planícia àrida d’arena vermellosa: els quatre camells en el desert solitari. Ací comença la segona transformació.

Germans meus, per a què cal que hi siga el lleó en l’esperit? Per què no basta la bèstia de càrrega, que renuncia a tot i és respectuosa? (Així parlà Zaratustra. F. Nietzsche, 1883).

Desprendre’s del “jo dec” per a abraçar el “jo vull”, abandonar el sacrifici per a trobar la il·lusió. És eixa, segons Nietzsche, la comesa del lleó, qui haurà de lluitar contra el dragó —el qual adopta múltiples formes en la present obra— i la seua imposició dels antics valors. Una violenta batalla contra un mateix.

VICTORIA.- (…) Nos creemos libres, pero no lo somos. Lo único que hemos hecho es abominar de los principios cristianos en los que nos criaron y sustituirlos por una moral idéntica, con un collar teñido de progresismo (…)

En la tercera part, en clau metateatral, l’autor fa un gir convidant a Beckett, Artaud, Stanislavski, Tabori, Goethe i Meyerhold a surar entre les línies reinterpretades de Nietzsche, ara sobre les tables, per a traslladar la metàfora a la vida real a través del teatre; del Teatre de la Crueltat, del Teatre Físic, del Teatre Musical, del Teatre de l’Absurd, del Teatre Kabuki, del Teatre Postmodern, del Teatre Postdramàtic… Fer teatre, jugar a crear, dir sí, esdevenir xiquets, completar la transformació de l’esperit, un nou començament.

Tres transformacions de l’esperit us he esmentat: com l’esperit es va convertir en camell, i el camell en lleó, i el lleó, per fi, en xiquet.

Un inocente decir sí, a més d’una magnífica interpretació d’aquest clàssic de la filosofia amb tints poètics, és una crítica a un sistema de valors que necessita una urgent revisió també cent anys després. Canvia el tirà però no la tirania: església o empresa, moral o correcció política, feligrès o titella del sistema.

No per casualitat, i aprofitant el gir a l’última part, P. M. Kroebel no perd l’ocasió d’evidenciar la ineptitud que regna als despatxos dels “temples de la cultura”, les mancances de la formació dramàtica o els criteris del públic. Serà que també caldria sotmetre estes qüestions a una transformació?

Entre els textos teatrals de Pedro Montalbán Kroebel, també hi trobem una versió del Faust de Goethe (Alupa, 2018); En esta crisis no saltaremos por la ventana (Primer acto, 2011); Larga noche de silencio (Diputación de Málaga, 2011), guardonada amb el Premi Enrique Llovet 2010; o El último vuelo (Universitat de València, Teatre S. XXI, 2008), Premi Teatre Badalona. També va participar en l’escriptura de Zero Responsables amb el text breu Álvaro o la fuerza del sino, junt amb Jordi Gomar.

Si vols que ‘Un inocente decir sí’ forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig” entra ací.