‘Zero responsables’ deu anys després

Després de la seua estrena absoluta a la Sala Matilde Salvador del Centre Cultural La Nau (UV), fa ara deu anys, l’editorial bilbaïna Artezblai va publicar en 2017 la primera edició bilingüe de Zero responsables, una obra de teatre col·lectiva, d’autoria valenciana, en memòria de les víctimes de l’accident de metro més greu de l’Estat espanyol. Amb ella, els més de quaranta professionals de les arts escèniques que hi van participar també van voler homenatjar el dramaturg i catedràtic Josep Lluís Sirera, per promoure l’escriptura i l’escenificació d’aquesta tragèdia molts anys silenciada per les autoritats i ignorada per la societat. Un exercici de valentia i empatia en un temps de corrupció política, mediàtica i judicial.

Disseny: Xavo Giménez

València, tres de juliol de dos mil sis. Un tren de Metrovalencia amb cent cinquanta passatgers a bord descarrila en una corba pròxima a l’estació de Jesús. Quaranta-tres morts, inclòs el conductor, i quaranta-set ferits. Zero responsables. Carpetada.

Tres anys després, entre 2009 i 2010, se gesta el projecte Zero responsables, tal i com explica el dramaturg i director escènic Xavier Puchades —editor de l’obra junt amb Remei Miralles— al pròleg del llibre. Sirera i ell intercanvien nombrosos correus electrònics i conversen entorn de les possibilitats.

(…) Josep Lluís va pensar com es podria entrar en acció, en acció «teatral», escriu Puchades.

Contacten amb diferents autores i autors (la idea inicial era que hi participaren un total de quaranta-tres, tants com persones havien faltat en l’accident). En la invitació, Sirera demana fugir del “pamflet” i “del melodramatisme fàcil”:

(…) un text que siga homenatge, sí, a les víctimes i a la lluita de l’associació; però, sobretot, que siga una reflexió sobre el perquè dels silencis que obtenen de les autoritats, el perquè del silenci i la indiferència que mostra devers ells una gran part de la societat valenciana, el perquè –al remat– a molts, a moltíssims, gosaríem de dir, els agradaria que aquesta tragèdia s’oblidés quant abans…, que no és sinó la millor forma de renunciar a trobar els responsables: de l’accident, en primer lloc; del pacte d’oblit que s’ha instal·lat en gran part de la societat valenciana, en segon.

La resposta fou immediata i positiva. Finalment, tretze autores i autors valencians hi participen des de l’escriptura: Patrícia Pardo, Pedro Montalbán Kroebel, Jordi Gomar, Xavier Puchades, Arturo Sánchez Velasco, Josep Lluís Sirera, Rodolf Sirera, Gabriel Ochoa, Juli Disla, Jerónimo Cornelles, Jorge Picó, Paco Zarzoso i Begoña Tena. Pressupost, també zero. S’uneixen a la direcció Jaume Policarpo, Eva Zapico i Jaume Pérez, qui també resoldrà l’escenografia, i a la producció, Victòria Garrigues. Més d’una vintena d’intèrprets pujaran a l’escenari. Entre ells, Pep Ricart, Rosanna Espinós, Empar Canet, Isabel Requena, Lorena López, Carles Sanjaime, Enric Juezas, Mamen García, Sergio Caballero, Verònica Andrés o Juli Cantó. A les llums, Ximo Rojo. Xavo Giménez col·labora dissenyant el cartell, imatge que també il·lustrarà posteriorment la portada d’aquest llibre: un mapa del metro de València on cada parada porta el nom de cadascun dels professionals que ha participat en aquesta obra col·lectiva. Quaranta-cinc, finalment. El punt que correspon a la parada de Jesús està tacat de negre.

El 6 de juliol de 2010, un dia abans de l’estrena a La Nau, Josep Lluís Sirera informa a tot l’equip que la Universitat de València ha estat rebent pressions “des d’altes instàncies” per a que l’obra no es duga a terme. La decisió de no sucumbir a eixe intent de censura és unànime. La premsa local es fa ressò de la notícia i les entrades s’exhaureixen ràpidament. Gran part del públic són familiars de les víctimes de l’accident. Els aplaudiments i les felicitacions posteriors aniran més enllà d’una satisfacció purament professional.

(…) Un treball impressionant, una obra coral tant en la concepció del text com en la representació; i veure a tanta gent fent un treball tan bo al servei de les nostres denúncies, ens va fer sentir que no estàvem sols, com quan ve una ona en la mar i et colpeja suau, però fermament. Això va ser per a nosaltres ZERO RESPONSABLES, una onada d’afecte en forma de paraules escrites i declamades…, va dir Beatriz Garrote, portaveu de l’Associació Víctimes del Metro 3 de Juliol.

Posteriorment, es farien huit funcions més al Teatre Micalet. Dotze en total.

Foto: Xavier Puchades

Deu peces breus repartides en dèsset escenes, en les quals dues són una introducció i un epíleg, estructuren Zero responsables. L’obra s’obri amb dues usuàries del metro conversant moments abans de l’accident…, avança Xavier Puchades al pròleg.

El pols o la bala”, de Patrícia Pardo; “Álvaro o la fuerza del sino”, de Pedro Montalbán Kroebel i Jordi Gomar; “Tapa’t els ulls i abraça’t a la nòmina”, de Xavier Puchades i Arturo Sánchez Velasco; “Dos dones grans”, de Josep Lluís i Rodolf Sirera; “La jutgessa”, de Josep Lluís Sirera; “El diablo que hay en mí”, de Gabriel Ochoa; “Pare i fill”, de Juli Disla; “Tiranías de oficina”, de Jerónimo Cornelles; “El conductor de metro”, de Jorge Picó; i “Paco e Isabel”, de Paco Zarzoso i Begoña Tena.

Deu peces que s’entrellacen fragmentades per a conformar, cronològicament, una història de ficció fidel a la realitat. Tan fidel que et fa un nus a la gola i un pessic retorçat a l’estómac. De vegades, també troba un espai per a l’humor, sense esforçar-se massa per caricaturitzar uns personatges que semblen inventats i que, malauradament, mai no van ser-ho. L’obra, en absolut afectada per la diversitat d’estils, narra els instants previs a la tragèdia, moments quotidians d’una València unflada i dividida; el propi accident, un trencament abrupte d’una normalitat del tot inaudita; els tripijocs als despatxos entre xifres sòrdides; la visita del Papa; el sorollós silenci d’RTVV i la consegüent carpetada social; el tancament de la comissió d’investigació; els primers passos de l’AVM3J; les concentracions a la Plaça de la Verge cada dia tres; la foscor mediàtica i administrativa; la conclusió judicial; els intents de suborn; la descaradura; la lluita.

Foto: Xavier Puchades

Zero responsables és un espill en el qual no eixim massa afavorits com a societat. Un toc d’atenció —ara un recordatori inevitable i perpetu— sobre la nostra facilitat per a girar el cap front la desgràcia aliena; una molesta punxa en la nostra còmoda butaca. Una píndola contra l’oblit.

És també una nítida radiografia de la classe política d’aquell moment; un recompte de la falta d’escrúpols, venuts al diable a canvi de diners i poder; el calc d’una realitat que ara ens sembla pura ficció. Un mapa objectiu de la misèria humana.

Zero responsables és la consciència posant-nos vermells, però també és l’oportunitat que no sempre tenim de ser més empàtics. És una abraçada perenne als familiars de les víctimes i als supervivents, i és, sobretot, una «acció» ben escomesa per uns treballadors del teatre i un ciutadà compromès.

Si vols que esta obra forme part de la teua biblioteca i reivindicar amb nosaltres que “el teatre també es llig” entra ací.

VÍDEO 1 VÍDEO 2


Afán de Plan © 2020 | DRAMÀTICA és una secció dedicada a l’escriptura teatral que compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. En ella, a més de ressenyar i recomanar obres, publicarem textos inèdits d’autores i autors professionals.