Autodefinides #120: Amanda Moreno

Inma Femenía ha triat l’artista multidisciplinària Amanda Moreno.

«Soc artista, investigadora, comissària i escriptora. Però, si alguna d’aquestes categories em defineix, és la d’artista. Precisament, perquè el terme és prou ampli i difús com per a invalidar tota definició, o almenys trobar en aquesta espais de permeabilitat i fugida. Crec que igual que tota obra té diferents vides, és a dir, es resignifica en relació a l’espai històric i el context, allò que entenem per “artista” està sempre per vindre. Sempre elaborant-se, reformulant-se en un procés de consens, dissens i negociació entre els diferents agents i espais de poder.

El meu cos de treball transita diferents disciplines com el vídeo, la instal·lació, l’escriptura o la fotografia entre altres. Em vaig formar en Belles arts i, actualment, estudie un grau en Història de l’Art. Crec que l’ofici d’artista requereix d’una formació contínua i, en el meu cas, s’ha convertit en un eix vertebrador del meu propi discurs. Així, el meu treball indaga en els diferents sistemes de coneixement i les seues formes de legitimació. Des d’aquest espai de qüestionament, la meua praxi es vehicula a qüestions com l’arqueologia de gènere, la crisi ecològica, el capitalisme o el concepte d’història no lineal a través de la ficció especulativa.

Em sembla important que l’artista siga capaç de transcendir la reflexió merament tautològica, anar més enllà del que circumda la seua disciplina, eixir del taller —una entitat a vegades més psicològica que física— i exposar-se al contacte dialògic amb els altres. En aquest sentit, ha sigut especialment gratificant la meua recent participació en la Mostra Art Públic, comissariada per Alba Braza, on he tingut l’oportunitat d’establir relació amb professionals d’altres branques de coneixement. El projecte presentat, Espécimen, és una instal·lació que se situa en el Museu d’Història Natural de la Universitat de València. En aquesta peça podem apreciar un perfil d’alumini sobredimensionat al costat d’una roca de formació de ferro bandat (BIF) i un mineral de cinabri. Aquesta conjunció d’elements ens parla de la història dels metalls, la industrialització i el seu impacte ecològic a través d’un relat ficcional que se situa en una cartel·la. Aquest convencionalisme, en correlat amb discurs museístic, contribueix a contextualitzar la peça com un espècimen més de la seua col·lecció sumant matisos a la pràctica especulativa.

La col·laboració amb el museu es va traduir no sols en el préstec d’uns magnífics exemplars de ferro bandat (BIF) i cinabri, que van completar la instal·lació, sinó en la inestimable atenció i assessorament prestat per l’equip en les successives reunions. Poder treballar establint relacions, nexes, ponts, amb altres agents o comunitats és sempre una de les millors experiències per a una artista».

A la teua obra recorres a la història de la ciència. Quan i com va començar a prendre importància açò al teu treball?

Comença a tindre una major rellevància a partir d’una exposició que vaig realitzar en 2015, titulada “Emotional Digressions”. En aquesta prenia textos i làmines de divulgació científica i introduïa nous elements que irrompien dins del discurs i trencaven el seu fil conductor possibilitant, d’aquesta manera, el sorgiment d’altres narratives i/o sabers. Posteriorment, he continuat treballant amb el discurs científic com a material narratiu o corpus ficcional, revisitant hipòtesis científiques reals que mai han arribat a ser demostrades com la Purple Earth Hypothesis o la Teoria M.

La ciència està en tot. És medicina, geologia, física… Fàcilment entenem ciència com a sinònim de rigor, veracitat o legitimació. En aquest sentit, m’interessen disciplines que se situen als marges i qüestionen aquests pressupostos forçant-nos a reelaborar allò que concebem per coneixement. En Your Fossil Existence acudisc al llenguatge de la hipnosi, tècnica de la qual es va servir la medicina, però també les ciències ocultes.

En Gorgonian Aura em remunte a la història dels metalls, la industrialització a través de l’alquímia. Torne a aquell terreny opac, ple d’incerteses que és l’alquímia. Aquesta, amb els seus laboratoris, matrassos i provetes, s’afirma com a química germinal, però també com eixe art fosc que escapa a les lleis de la ciència.

Com sorgeix el tema a investigar per a una exposició o projecte? Per exemple, en la teua última exposició individual ‘The Sky was made of Amathyst’.

És un procés prou orgànic. Normalment, treballe en diverses línies d’investigació que alhora són susceptibles d’obrir noves vies, nexes o punts de trobada. Durant el procés procure tindre la ment molt oberta, explorar, fer-me preguntes, estudiar opcions. I sobretot, tindre com a guia la meua intuïció i el meu criteri. Així, progressivament, les obres, els projectes, o les exposicions van adquirint diferents capes de significació. Aquestes, al seu torn, són travessades per un conjunt d’experiències que van prenent a poc a poc cos o existència en aquest procés.

The Sky Was Made of Amathyst és un projecte que ha tingut diferents fases de producció, però que comença a concebre’s fa dos anys. En aquell moment estava treballant sobre conceptes com el d’Història no lineal o temps geològic.

L’exposició ens parla de dues històries. Una, escrita per l’home que mira al progrés i es funda en l’acceleració i el desenvolupament industrial. I una altra, pre-humana, on els fòssils ens retrotreuen a un planeta de milers de milions d’anys. Aquests, transformats en energies no renovables com el carbó, són el combustible que fa funcionar un món tremendament antropitzat. El punt en el qual convergeixen dues històries, la crisi climàtica, revela alhora una crisi més profunda del sistema capitalista, patriarcal i neoliberal.

A través de diferents mitjans com la fotografia, l’escultura o la videoinstal·lació, la mostra incideix en la relació de profunda tensió entre totes dues històries a partir de diferents processos de transmutació material com la fossilització, la petrificació humana o l’alquímia.

Quina exposició o artista t’ha sorprès més recentment?

Em sedueixen projectes com els de Julie Béna, Maria Loboda, Camille Henrot o Laure Provost. Em sembla audaç i suggeridor l’imaginari que recorre la seua producció i les diferents possibilitats d’accés al seu discurs. També m’interessa el seu llenguatge, aquest conté una càrrega política que no busca ser explícita, subvertint d’aquesta manera l’encotillament d’una estètica del polític. També, m’agrada que totes elles siguen dones i que ronden o sobrepassen els 40 anys. Sobretot, quan el sistema de l’art perpètua un model patriarcal i promociona la idea d’un art “emergent”. Això, en realitat, el que fa és evidenciar que la trajectòria d’un artista no és sostenible a llarg termini i no existeixen models reals de professionalització.

En observar les obres d’aquestes artistes, no sols pense en el treball que han realitzat, sinó en què podrien arribar a fer, en el seu potencial. I com d’important és per a la carrera d’una artista una aposta real, un suport que possibilite aquest desenvolupament.

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2020