Autodefinides #2: Alba Braza

Àngela Montesinos ha triat Alba Braza, comissària d’exposicions i coordinadora de projectes culturals i de mediació artística en Culturama.

«Desenvolupe el meu treball entre Espanya i Itàlia entenent la producció cultural com una modalitat amb un potencial especial per a produir subjectivitats des de i per al context. Vaig començar interessant-me per l’experimentació de formats expositius que s’adaptaren a l’obra i a les condicions donades per l’entorn integrant al públic com un agent actiu i que dóna lloc a situacions en les quals s’origine un intercanvi de coneixements i afectes. Aquesta passió m’ha anat portant a comissariar projectes d’intervenció en l’espai públic com són Piazza dell’Immaginario en Prato (Itàlia), coordinada per Dryphoto Arte Contemporanea i que ja va per la seua tercera edició, la Biennal de Mislata Miquel Navarro de l’Ajuntament de Mislata i la XIX Mostra d’Art Públic per a Joves Creadors de la Universitat de València.

A més, he comissariat exposicions en La Gallera, Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, al Centre Cultural La Nau de la Universitat de València, Espacio Trapézio (Madrid), Museo Casa Masaccio (Arezzo, Itàlia), Dryphoto, Officina Giovani Cantieri Culturali Ex Macelli i Spazio Vault (Prato, Itàlia) o Teatro Studio Scandicci (Florència).

He participat en la creació de tallers i guies didàctiques per a l’IVAM, Centre Cultural La Nau, Museu de la Rajoleria de Paiporta o el MuVIM. També he impartit conferències en Casino Luxemburgo, Facultat de Belles Arts de Florència i de València i Festival Loop de Barcelona, participat com a experta en dues edicions d’Art Dating, organitzat per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de València, i com a membre de jurat d’Apexart, NY i la Biennal Martínez Guerricabeitia.

Anteriorment, vaig llicenciar-me en Història de l’Art per la Universitat de València, especialitzant-me en Museologia, Museografia i Conservació de Museus per la Universitat Politècnica de València. He cursat el Màster en Gestió i Anàlisi de l’Art Actual per la Universitat de Barcelona i he treballat en Galleria Continua de San Gimignano (Itàlia).

Actualment, dirigisc l’associació Otro Espacio i sóc secretària d’AVCA, Associació Valenciana de Crítics d’Art. El temps del dia que em queda lliure em centre en els afectes i intente gaudir de les “xicotetes” coses».

Quines creus que són les claus per a poder generar una bona i consistent xarxa artística i cultural en el nostre entorn?

Si pense des de l’àmbit particular: creure en el que fas sense esperar res a canvi, generant una manera de treballar basada en compartir, mirar, escoltar i enriquir-te de les experiències que ja estan engegades. Si pense des de l’àmbit institucional: canviaria l’ordre dels factors, primer escoltar i mirar, després compartir, i finalment enriquir-se. Com en altres contextos, la clau de l’èxit depèn en gran manera del pressupost del que disposes i d’una bona gestió del mateix, invertit amb honestedat i transparència.

Creus que l’art contemporani hauria de fer més participatiu el públic?

No crec que siga just afirmar que la creació artística contemporània faça poc partícip al públic… Propose invertir la pregunta i assumir que el públic també té un paper, i que aquest és actiu.

En ocasions la distància entre obra i públic és latent, però convertir a la producció artística en únics responsables seria com convertir-los en “pares” d’uns “xiquets” que estan per educar, la qual cosa em sembla completament desfasat i poc interessant.

Als últims anys s’ha multiplicat l’oferta didàctica vinculada a exposicions, s’han triplicat els professionals que es dediquen a ella així com les metodologies que es posen en pràctica. A més, si t’interessa l’obra d’un artista, pots cercar en internet per a trobar informació. El que ocorre és que potser el públic no troba el que espera quan va a un museu. Walter Benjamin va escriure que “l’expressió de la gent que es mou per les galeries de pintura mostra una mal dissimulada decepció davant el fet que ací tan sols hi ha quadres.” I efectivament, si no deixen arrere la idea d’espectacle o de centre comercial…, doncs el desengany està servit.

Quina és la teua opinió, amb tots els canvis als que assistim al programa de l’Educació Pública, que des de la infantesa es deixe d’assistir a classes referides a les Humanitats?

Em negue a creure-ho, confie que hi haja una marxa enrere imminent. Dur-ho a terme no sols es tractaria d’una gran errada, sinó que remeiar-ho costaria diverses generacions. Estem vivint uns moments en els que el nombre d’imatges, textos i referències s’incrementen a cada moment. Hauria de ser precisament ara, amb les noves tecnologies, quan més formació haurien de rebre les noves generacions, perquè amb una base es poden aconseguir grans objectius. Deixar una eina tan potent a un futur sense formació és un balafiament. Potser només un bon pla d’actuació per a accedir a l’educació no formal podria esmenar-ho, però el dubte és considerable vistes les dificultats actuals.