Autodefinides #165: Sandra Monfort

Mireia Vives ha triat la música, compositora i cantant Sandra Monfort.

«Mai no sé per on començar quan em fan este tipus de propostes i, de sobte, m’adone que esta capacitat d’autodefinir-se té a vore amb la meua naturalesa caòtica i desordenada.

L’altre dia vaig somiar una cosa molt guai i em vaig despertar orgullosa de mi, d’haver somiat amb tanta lucidesa. Vaig somiar que estava a un bar amb una parella d’empresaris que xarraven de com s’estructuren les persones al món, i deien que hi ha persones creatives que porten la pulsió de la vida: com un cefalòpode, el batec que crea l’avenç. I d’altres que s’encarregaven de l’ordre, l’estructura, d’ordenar tota aquesta pulsió creativa i donar-li una forma, una contundència, fer-la massa de pa preparat per a fornejar. I seguien fent un paral·lelisme amb el caos: dins d’un globus que omplim d’aire, els àtoms en estat gasós es mouen deliberadament, agitadament per l’espai que tenen, de forma caòtica, però tenen uns marges, un contorn que els sosté: El globus. La clau està en crear el teu propi globus per transportar el teu caos: tu el portes a la mà, amarrat amb un fil de cotó i un llaç (bonic) i el mous cap a on tu vols, tu eres ama i senyora del teu caos, del teu globus, tu el controles, el tens a la mà i fas el que vols amb ell. “Aquesta és la solució!”, vaig pensar. “Quin descobriment! Gràcies, senyor i senyora empresaris!”.

Tinc la sensació que mai no he sabut què estava fent a la vida, només funcionava amb pulsions de curiositat. La curiositat m’ha anat movent per ací i per allà, no me n’ha faltat mai. Vaig néixer amb sobredosi de curiositat, i com un animal famolenc, vaig allà on em crida la gana. Al trot, amb alegria, a bacs, vingaaa! M’és igual, sempre he tingut els genolls i les cames plens de morats, fruit d’este frenesí inquiet, de les ganes de fer-ho tot, res no em pot parar quan se’m creua una cosa pel cap: vull ser música, vull dedicar-me a la música! Aaaahhh!!! Música, música, música: 7 hores al dia estudiant guitarra. Vull tocar també les culleres!! Una setmana sencera practicant ritmes amb culleres de metall, els dits morats, fins i tot un amb sang. Cabuda i rebolicada. Pare diu: “Hauries de fer oposicions, filla”. “No, preferisc vendre cerveses al bar mentre practique l’ofici de música”. I de sobte pares, frenes, soooooooo…, i et pegues una hòstia monumental. “Hòstia, quant de temps ha passat? Què he estat fent? Quant de temps porte amb estes culleres a la mà? Jo volia ser mare”… I veus que tots els morats que tens a les cames, totes les blaüres, també les tens al cor.

Els homes han estat pedres, en general, al meu camí, obstacles. Homes dient-me què he de fer i què no he de fer; no suporten vore a una dona decidida a fer allò que vol fer, amb les idees clares. No suporten vore a una dona que no segueix les regles del joc, que pren les bifurcacions que porten a l’infern, i es pensen que ells podran reencaminar-la, adreçar-la pel camí correcte: el camí de la pulcritud i l’ombra, del silenci, de la finor. No suporten que una dona diga en veu alta el que pensa, que riga sorollosament, que siga graciosa i maleducada, perquè saben que això és força seductor i tenen por a que tots la vulguen, i ella no es puga defendre. Tenen por a que li la furten, tenen por a que els prenga el seu lloc de “centre d’atenció”.

Sandra Monfort als IV Premis Carles Santos 2021 / Captura de pantalla – À Punt

He aprés arts marcials, he fet un màster en arts marcials per a treure’m de damunt a tot aquell que em vol parar, per a detectar a temps a tots aquells que volen xuclar-me la força i el poder que sent a dins meu, que volen fer-me sentir xicoteta i no vàlida. M’he fet de ferro, de fusta de roure, l’abeja Maya s’ha convertit en abella reina. Ara només tinc mel per a qui em tracta amb tendresa i amor, i verí per a aquell que no sàpiga bentractar-me. No soc rancuniosa, el meu amor és ample i estime sense marges, els meus ex ho saben, i han hagut de lluitar amb les gelosies i les pors que això els provocava. Estaven molt confosos. No estic parlant de sexe ni de desig, estic parlant d’amor: soc molt capaç d’estimar, m’enamore constantment de tot el món que vaig coneixent i això em fa sentir poderosa. I sé cuidar, hi pose molt de focus. Per desgràcia, soc hetero (o això crec). Tinc Tinder, però no m’ho prenc seriosament. Al Tinder els homes també fan pena, però tinc esperança de que encara existisca un home bé al món. L’únic que demane és que siga amable, dolç, que sàpiga cuidar i comunicar-se, i que porte sabates boniques. També estaria guai que tinguera diners i estructures a la vida, perquè jo no en tinc, i que tinga un poc de coneixement cultural, per això pense que els arquitectes poden ser un bon perfil. No vull egòlatres narcisistes, i els músics homes, blancs i heteros, en general son un poc això. He tingut males experiències amb músics (i les meues amigues també), així que els tinc prohibits, de moment. Adiós. Bytheway, estic coneixent un xic que em fa riure molt i està sent gustós; em fa tilín a tothora (en el fons, soc una romanticona), però no puc evitar tindre en “on” el radar, i tinc la sensació que el tindré tota la vida encés, per protecció, cosa que és bastant esgotador, però és lo que hay.

M’agrada la gent que estima ample, que té l’odi llimadet. Tinc fe en la poesia, pense que és la major força transformadora. No em referisc només a la que escrivien Estellés o Maria Mercè Marçal: per a mi, una persona que vesteix bé és poesia, una persona amable i generosa és poesia, la diversitat és poesia, una puta és poesia, tu i jo som poesia, una dona grossa és també poesia, l’Angela Davis és poesia, les meues amigues són poesia, el teu cony és poesia, la pluja d’estiu és poesia… Per descomptat, a la naturalesa hi ha molta poesia, però les persones també tenim molta capacitat poètica. A este món tan lleig que vivim totis hauríem de ser militants de la poesia».

Començant pel principi, quan naix la teua inquietud per la música i el consegüent talent amb la guitarra?

La meua cosina Sara tocava la guitarra. Ella era una de les meues millors amigues quan érem xicotetes, i com era un any més major que jo, jo volia fer tot el que ella féia, perquè la idolatrava molt. La meua cosina Sara es va morir als 9 anys a un accident de trànsit i jo em vaig convertir en una xiqueta bastant introspectiva. Ja havia començat a estudiar música i, d’alguna manera, sempre ha estat el meu refugi. Era molt tímida i la música em donava seguretat i fortalesa. Estudiava tots els dies religiosament, devotament; m’apuntava les hores que feia a una llibreteta i escoltava guitarristes clàssics abans d’anar a dormir. Van vore que tenia molt de talent i van començar a presentar-me a concursos de guitarra clàssica, i en vaig guanyar uns quants. Sempre he estat la friqui del col·le i del conservatori, el bitxet rar: vestia de negre, escoltava Avril Lavigne, Linkin Park, System of a Down, Green Day…, i tenia només un parell de bones amigues amb les quals jugava a bàsquet al pati. Les altres em queien malament i jo els queia malament a elles, eren insuportables. No vaig eixir de festa fins als 17 anys, em passava els caps de setmana a casa tocant la guitarra i el piano, llegint i escoltant música. Sona un poc romàntic tot, però és real. Encara soc un poc antisocial i molt, molt casolana. He estudiat moltes hores guitarra, però ara ja no estudie tant, només faig cançons i concerts de tant en tant, i escric.

Amb un projecte consolidat com és Marala Trio, en quin moment decideixes despullar-te sola amb el teu “Niño Reptil Àngel” i, què vols dir amb el fet que totes en portem un dintre?

Marala Trio és una de les millors coses que m’han passat a la vida. Estic molt agraïda a déu, o a la verge, o a qui siga que trie les coses estes, d’haver-me trobat a la Selma i la Clara pel camí.

El meu disc en solitari va ser una espècie de repte amb mi mateixa, un experiment. Ha estat ben enriquidor i alhora molt intens fer-ho; he passat por i nervis, i molta pressió, ara estic més tranquil·la.

Dic que tots en portem un dins perquè, per a mi, el “niño reptil àngel” representa les nostres deformitats: tot allò que veiem en nosaltres que ens espanta i ens fa sentir vulnerables, quan ens mirem a l’espill i no ens veiem boniques o quan diem alguna cosa que després ens avergonyeix… Abraçar-ho i acceptar-ho és transformar-ho en poesia.

Què li diria la Sandra del passat a la Sandra del present?

Li diria: “Hòstia! En quina donarra t’has transformat!”. I l’aplaudiria! I li diria “Ole ole ole!!” i “Mira’m un moment, em veus? Estic ací”.