Autodefinides #164: Mireia Vives

Xiomara Abello ha triat la cantant Mireia Vives.

«L’any 1981 va ser un any, si més no, interessant. Ma mare tenia vint-i-un anys i mon pare vint-i-sis. Vivien en “comuna” al pis que ha estat ma casa fins als vint-i-cinc anys, moment en què vaig deixar el niu per a anar a viure a la meua “Komuna” particular. Ma mare estava embarassada de vint setmanes i uns quants dies, un dia tal com el 23F. Eixe dia saltaven les alarmes al 14 de la Plaça Major de Llíria. El meu avi Amadeu va trucar a la porta i els va dir als comuners que se separaren i que es desferen de tot el que pogués suscitar la pertinença a qualsevol sindicat o partit d’esquerres. Les tanquetes baixaven a la capital des de la base militar de Marines pel que ara és el carrer Duc de Llíria, i sí, eixe dia va haver-hi un cop d’estat al país i moltes tirades de cadena. Així d’emocionant pintava l’any que vaig nàixer.

Això del Tejero no va tenir èxit (per sort!) i jo vaig arribar a la vida un 15 de juliol. A partir d’ací recorde créixer campal i lliure. Era feliç a Benaguassil (el poble de ma mare) perquè m’encantava eixir “a la fresca” amb la iaia Vicentica i les seues veïnes. Amb el meu iaio Daniel anàvem a cuidar l’hort d’una propietat que hi havia al costat d’una fàbrica de caolins i en el moment que es descuidava ens colàvem per les tremuges com si això fora un parc d’atraccions. Els estius els passàvem a la muntanya amb els cosins i ens creiem les “Capitanes Planeta”, perquè ens dedicàvem a recollir el fem que trobàvem pels camps, mentre no estàvem dintre d’una séquia o trepitjant els camps regats a manta. En fi. Brutal.

Recorde que cantava tota l’estona. El meu pare tenia (i encara té) un equip de música davant el qual em passava les hores mortes. El meu tòtem sagrat. Obria un calaix que hi havia just al costat i agafava una cinta de casset random i me l’escoltava mil i una vegades. Així va entrar a la meua vida el Carmina Burana de Carl Orf, el What’s up de 4 Non Blondes o la Bandera Bianca de Franco Battiato. Eixa va ser la meua escola musical, el meu cor de veus i, supose, la llavor del que hui soc.

Després em vaig fer gran, i l’institut i partides a la brisca i un any repetit. Amb un futur prou incert i unes preferències professionals diluïdes, vaig començar (i acabar) una diplomatura en Turisme, per a continuar amb altres sis anys d’una llicenciatura en Història de l’Art que, alhora, compaginava amb un màster de Tècnica Ambiental. Veieu? No ho tenia clar. D’una manera molt casual, i fruit d’una amistat que durarà anys, vaig poder realitzar una de les meues fantasies. Cantar en un grup. Així que el primer any de carrera, entre Estadístiques, Marketing i Dret vaig entrar a formar part de Bakanal, un grup de Heavy Metal. Tot molt fort. Després vindria Rapsodes, entre Botticelli i Delacroix, Contes Perversos i molta rima. Per a acabar amb el que hui soc, junt amb el meu amic i company Borja Penalba, amb qui tinc tres discos i dos milions de vivències. Què és el que vindrà més tard?

El cas és que, després de tot, a la vellea, la música ha esdevingut la meua professió. I crec que als meus quaranta anys tinc clar que, per fi, he trobat el meu lloc en aquest món. Tinc clar que la música em fa crèixer i evolucionar. Em fa aprendre i ser millor persona».

En els darrers anys has fet un llarg recorregut amb el projecte Ovidi 4, on no sols hi havia música sinó reflexió, crítica social i poesia. De quina manera creus que t’ha influenciat en la teua visió artística?

La primera vegada que vaig veure Ovidi3 vaig al·lucinar. Sabia que era un espectacle envers la figura d’Ovidi Montllor, però, lluny de ser un recital de versions del cantautor d’Alcoi, allò anava molt més enllà. Damunt de la tarima s’establia un diàleg constant amb l’obra de l’Ovidi, mitjançant la poesia, la reflexió i la música. David Caño, David Fernández i Borja Penalba esdevenien l’Artista, el Cantant i el Pallasso. L’Ovidi anava entrant dintre teu fins al punt de no marxar mai més. Dues hores i més de recital i us promet que cadascun dels que vaig poder veure va ser diferent. No és fàcil trobar un espectacle així i jo desitjava formar-ne part. Després d’algun assalt a l’espectacle, per part de servidora, fent unes quantes cançons, vaig començar a sentir-me part d’aquella petita família, i l’any 2017 naix Ovidi 4. La meua incorporació implicava canvis, tot i que la idea d’unir poesia, música i reflexió en un mateix espectacle continuava. La primera trobada amb les muses de la inspiració va ser un dia de maig a Sant Celoni. No vàrem treure res en clar. Impossible descobrir la manera de justificar per quin motiu tornàvem. Eren temps d’espessor emocional i social. Després va venir l’1 d’octubre, eixe dia que el poble de Catalunya va voler exercir el seu dret a votar en un referèndum, i aquelles imatges tan brutals que quasi dol recordar. Ara, sí o sí, havíem de tornar. La següent quedada va ser a l’Ateneu l’Harmonia del barri de Sant Andreu de Barcelona. Allà començaríem a teixir el que anomenaríem “Ovidi 4. Cuidem-nos”. Durant quasi tres anys que ha durat aquest espectacle, ens hem carregat la “quarta paret” acostant-nos a la gent, intentant cuidar-nos entre totes, a través de les cançons, la poesia i la reflexió, de la mà d’Ovidi Montllor. Ens hem llepat les ferides, recordant Palestina (entre la pell i la ràbia) i Guernica (maleint totes les guerres), assegudes al sofà de Feliu Ventura, tapant-nos amb la manteta de Nina de Miraguano i Pau Riba, tornant a Neus Català i a Ravensbrück. Hem plorat les dones mortes per violència de gènere (hui ja en són 1.130). Hem visitat la presó de Lledoners i hem cantat amb els presos, hem tornat als carrers i a Anna Gabriel, i hem somiat amb Toti Soler (qui ho somia fort ho aconsegueix), i hem suat totes les samarretes. Si dic que tot açò no m’ha canviat com a persona mentiria molt fort. Soc una altra persona després d’Ovidi 4.

Mireia Vives i Borja Penalba / Foto: Àlex Carmona

Recentment, has treballat en la producció del projecte “Pell”, on es fa un recopilatori de cançons d’autor consolidades, reinterpretades per artistes actuals. Com creus que ha canviat l’escena de fa unes dècades a l’actual dins de la música d’autor/a?

Qui m’anava a dir a mi que després del Metall i del Rap vindria la Cançó. Els meus referents musicals han sigut de quasi tot, però la música d’autor no era el meu fort, sincerament. No perquè no m’agradara, sinó perquè llavors (parle de quan era jove) tenia per la mà altre tipus de música. Sí que és cert que algun passeig vaig fer per “la Nova Cançó” amb les músiques de Jaume Sisa o Pau Riba. També escoltava molt Franco Battiato o Suzanne Vega, però fixeu-vos que Raimón em va arribar a través del hip-hop, quan Rapsodes fèiem (o destrossàvem) una versió del seu “Al vent”. Arribaria a Silvio Rodríguez a través de Feliu Ventura. Per aquest motiu no sé ben bé com han canviat les coses. Les coses canvien perquè també ho fa la societat i la seua gent (per a bé o per a mal) i perquè jo també canvie.

Quan Acció Cultural del País Valencià proposa a Borja Penalba produir el disc de cançó d’autor/a del Mural sonor, i engega la recerca d’aquells autors i autores de la cançó al País Valencià, no li sorprèn massa que la majoria siguen homes i que, les poques dones que troba, només tinguen algun senzill enregistrat (excepte Clara Andrés o Eva Dènia). Llavors es planteja canviar a aquesta situació. Hauríem de ser les intèrprets de les cançons (entre les quals m’hi trobe) les que capgiràrem aquesta desigualtat. A Maria del Carme Girau i a les abans anomenades, Eva Dènia i Clara Andrés, ens hem sumat Laura Rambla, Xiomara Abello, Ana Zomeño, Eva Gómez, Maria Faubel, Laura Esparza, Alba Terol, Marina Alcantud, Mireia Tortosa, Laura Díaz, les xiques de la banda base, Tere Núñez i Lucía Zambudio i, doncs, servidora. Els xics entendran que no els nomene. Són tots uns bonics. Així, des de dins i conscientment, hem volgut canviar la situació. És, trobe, l’única manera de poder fer-ho.

Podríem parlar d’altres canvis i així aprofite i agraïsc l’existència de festivals com el Barnasants, que reivindica, protegeix i promociona la música d’autor/a arreu dels països catalans. O projectes com el Festival Espurnes de la @tornada.cat, que aposta per autors i autores de la cançó portant la nostra música als indrets més bonics que us pugueu imaginar. O a artistes com Judit Nedderman, Anna Ferrer Coll o Magalí Sare, que eleven el seu talent a les estrelles i posen la cançó d’autora al lloc que ha d’ocupar.

Per tant, els canvis es promouen. Sinó no són canvis. Són una altra cosa.

Cap a on et projectes com a artista? A quines fites t’agradaria dirigir-te en un futur?

Promet que aquesta serà breu. Perquè, sabeu què? M’avorrisc de mi (a vegades). Fa molts anys que soc de viure molt al dia. Pensar en el futur em genera un estrés que et cagues i procrastine bastant aquests pensaments. Hui i ara, bé, fa uns divuit mesos, soc mare d’un ésser increïble i no tinc temps de fer cançons (i de quasi res), però continuem trepitjant escenaris amb Borja Penalba, gràcies a l’univers i a la gent bonica que ens programa. Compaginar-ho és difícil, però molt necessari, perquè després d’un impàs com aquest, és necessari tornar a una mateixa. Però, si el meu fill és el més bonic que he pogut fer…, seré capaç de fer cançons de nou? Jo dic que sí. I si són una miqueta menys salades que ell, em val. I va, em llance. Si pense en el futur, m’imagine cantant amb una banda de dones, treballant amb elles i cuidant-nos molt les unes a les altres.