Autodefinides #163: Xiomara Abello

Laia Porcar ha triat la cantautora i guitarrista Xiomara Abello.

«Vaig nàixer a Castelló l’any 88, tot i que la meua vida sempre ha transcorregut entre la ciutat i el meu poble, Santa Magdalena de Polpís. Quan estava a Castelló passava molt de temps al carrer de ma iaia Amalieta. Allí ens juntàvem una colla de xiquets i xiquetes que per les vesprades “dinamitzàvem” la vida del carrer —i també donàvem algun mal de cap segur, entre pilotes, caniques, diàbolos, tazos, “escondites”… (segons la temporada anàvem variant, per a no avorrir-nos)—. El cap de setmana tocava anar cap al poble, on principalment passava el temps jugant i anant a treballar al tros amb la meua família, tot i que mai ho vaig vore com una feina.

Sempre m’ha agradat molt la música, i ballar! Als 5 anys em van apuntar a classes de dansa, i als 7 les vaig canviar per la guitarra. Va ser un poc per provar, perquè teniem una guitarra vella a casa. I mira tu, ja han passat 26 anys i segueix acompanyant-me! Als 9 vaig començar a estudiar al Conservatori de Castelló amb Manolo Babiloni, i als 16 vaig decidir ampliar les possibilitats de l’instrument iniciant-me en el jazz de la mà de Fernando Marco, qui em va acompanyar durant molts anys i em va oferir la meua primera feina com a professora, anys després, a l’Escola de Música Taller3.

Als 18 anys encara no havia acabat el Grau Mitjà del Conservatori, i vaig iniciar la carrera de Filologia Anglesa paral·lelament. Això em va portar a fer un Erasmus a Anglaterra que em va permetre aprendre tant anglés com música, participar en la meua primera Big Band, i tocar en el North Sea Jazz Festival de Rotterdam. D’aquell viatge vaig tornar amb dues certeses: que volia fer el superior de jazz, i que volia seguir treballant la terra (la qual havia aprés a valorar durant l’any que havia estat fora). De manera que vaig entrar al Conservatori Superior de Música de València estudiant guitarra-jazz, i vaig començar la meua primera horta.

Aleshores, va ser quan vaig començar a cantar. M’agradava molt, però sols ho feia en la intimitat (i al cotxe de mon pare tots els caps de setmana, cantant els hits de Rubén Blades). Algú em va proposar fer uns concerts jo sola, a guitarra i veu, i… es va encendre la flama. Però quan més força va agafar va ser en acabar el conservatori. Ahi vaig començar a compondre, a escriure poemes i lletres de cançons. La primera manifestació va ser a l’obra escènica El castell de naips, junt amb Núria Porcar. I a l’any següent ja me’n vaig anar a Barcelona, a vore què era això de la “moguda cantautoril”, i va començar la meua carrera com a cantautora. D’això fa 5 anys. Tot i que em pareix que en siguen més… Ha sigut un temps on han nascut dos discos (Entre teles i Flor de xicoia), un viatge de quatre mesos per Llatinoamèrica amb la guitarra darrere, una xarxa personal i professional molt enriquidora…, i també molts viatges de Barcelona a Castelló, sempre a cavall entre les dues terres».

El teu últim disc, Flor de xicoia, és un periple musical que reflexa d’alguna manera un viatge que vas fer fa poc. Per què vas decidir emprendre eixa aventura?

Sempre havia volgut viatjar per Llatinoamèrica, i sempre m’he sentit molt lligada a la seua música. Des de xicoteta, perquè escoltava molta salsa a casa, per les meues arrels veneçolanes, i també per cantautors com Silvio Rodríguez.

Un dia vaig escoltar, per casualitat, un grup que es diu Kurepí, que fa folklore argentí. Jo no tenia ni idea d’aquella música, però immediatament vaig saber que aquell era el següent món que volia explorar, i vaig començar a fer classes amb el guitarrista del grup. No van passar molts mesos i vaig decidir que era el moment de viure aquella música in situ, i també tota l’altra que m’havia acompanyat durant la meua vida. Vaig comprar un vol sense retorn cap a Argentina, i vaig transitar per Colòmbia, Mèxic i Perú abans de tornar de nou al Mediterrani. És un dels viatges que sempre recordaré.

Seguisc des de fa uns anys la teua trajectòria musical i he de dir que he pogut vore com has anat creixent; cada vegada la teua música és més complexa, més rica…, com si a poc a poc anares desplegant-te més i més. Com et veus ara mateix?

Crec que ha hagut una evolució des de que vaig sortir del conservatori fins ara. Per a mi va ser com un trencament del cordó umbilical que m’unia amb el món acadèmic i el jazz, per a tractar de buscar la meua veu i allò amb el que jo em sentia realment més connectada. Ha sigut un procés on he buscat ser honesta amb mi mateixa en allò que faig, i poder ser-ho també amb el públic i allò que oferisc. Em sento molt satisfeta amb el que ha sorgit i l’acollida que han tingut les propostes aquests darrers anys i, sempre ho dic, que per a mi és un regal que hi haja gent disposta a escoltar el meu treball.

Vas estar nominada als premis Carles Santos a millor disc de fusió. Com veus el panorama musical valencià i quin paper hi estan jugant les dones actualment?

Penso que hi ha molta varietat de propostes, la qual cosa és molt interessant, perquè enriqueix el ventall de possibilitats i d’expressions. Tot i això, crec que hi ha estils que segueixen tenint més tirada, especialment aquells que mouen a més gent en els concerts multitudinaris. Els Premis Carles Santos són una finestra que permet veure que s’estan fent moltes més coses en el panorama musical valencià, més enllà dels grans espectacles, i crec que d’alguna forma s’hauria de potenciar aquesta aproximació a la música i la cultura que, fora o a banda d’oferir-nos un context de festa, ens ofereix espais per a gaudir d’una altra manera, sentir, reflexionar, i mirar més enllà.