Abraham Rivas presenta ‘Aforisme’

El futur ens tira dels peus. Nosaltres s’arrapem als dies passats. Un grinyol com d’ungles trencant-se ens acompanya tots els presents.

La persona al teu costat s’ha fabricat un enemic a mida. Algú que se li assembla molt. I tu, de quin bàndol estàs? –pregunta.

Els maldestres mai no trobem el moment adient per a explicar-nos. Tan delicat, el moment… El més mínim canvi del vent el dissipa. Per a dir certes coses no s’ha d’esperar: el vent no s’aturarà mai.

Aforisme és una cançó sobre el soroll d’ungles trencant-se, les guerres succedànies en què malgastem temps i energies o la nostra incapacitat per a comunicar-nos, que s’alimenta de quartetes inconnexes gargotejades al diari d’un viatge a Portugal. Un collage de pensaments que van junts sense tocar-se o a l’inrevés, com expressa de manera esplèndida la portada a càrrec de Femmella.

@femmella.collages

A principis d’abril, aquesta revista publicava un article meu valorant l’estat del gremi musical abans i durant el confinament. Em va costar Déu i ajuda escriure’l, però ha resultat ser una de les coses més significatives i terapèutiques que he fet des que va començar la crisi. Un del efectes secundaris de l’experiència és que em vaig reconéixer en el plaer de fer música, amb tots els entrebancs que comporta.

L’altre és que vaig quedar fascinat amb l’univers visual de Femmella i no em vaig poder estar de demanar-li un tros. Trobe que la portada que ha fet és insuperable.

La meua fortuna, però, no acaba ací. També he pogut comptar amb la col·laboració de Tere Núñez i Moisés Bautista (MOI&TERE); dos músics als qui admire –del tipus que saben multiplicar el pa i els peixos– i que han arranjat i gravat a casa seua una secció de cors realment deliciosa. Busqueu-los, però no a les xarxes: la seua xarxa social és el Wetransfer, són així de meravellosos.

Com a darrera curiositat, aquesta cançó ha sigut enregistrada amb mitjans prou més precaris que de costum –normalment faig servir poc material i de tercera, vos ho havia dit?–, després que una avaria m’obligara a desempolsar la modestíssima taula de quatre canals… i aquell cable negre, roig i blanc amb què gravava maquetes fa vint anys. Rústica maquinària, però què hi farem? Després de tot, són dies estranys: un poc de soroll de fons (ungles trencant-se?) pot ser normal.

Abraham Rivas

Afán de Plan © 2020