Autodefinides #181: Abi Cárdenas Mena

Deborah Ekoka ha triat la gestora cultural Abi Cárdenas Mena.

«Probablement, la primera autodefinició conscient que vaig fer a la meua vida va ser el meu nom. Des d’escriure el “nom complet” als exàmens de l’escola fins a presentar-me als entorns més oficials i professionals com a adulta, ha costat però he arribat fins ací: la gent em coneix com a ‘Abi’ i les
meues amistats saben que ‘Abigail’ només està reservat per a la família.

La segona autodefinició que també vaig fer sent xicoteta (aquesta, no escollida) va ser la de d’on soc. Aquesta necessitat de definir-me respecte al meu lloc de pertenència em va vindre de fora, de manera forçada. M’agradaria dir que això també ho he aconseguit i que la gent accepta la meua autodefinició però, malauradament, continua sent una batalla. El que tampoc va ajudar a tindre una resposta ferma foren les mudances familiars i, més endavant, les meues pròpies. La batalla que, en un principi era només externa, amb el temps es va convertir en interna (i ben grossa!).

Abi Cárdenas Mena

Així, podria dir que els moviments són una altra cosa que em defineix o, si més no, han definit la meua vida fins ara. El primer moviment per decisió pròpia va ser amb 18 anys (ja en portava uns quants a l’esquena). Em vaig mudar a Barcelona per a estudiar a la universitat. D’entre tots els moviments i experiències que m’han apropat al món de la cultura, aquest va ser el primer i més important.

Barcelona, fa 10 anys, em va obrir un món que no veia a València. Segurament, va ajudar eixir de casa, moure’m i conèixer altra gent fora del meu entorn i barri, els anys universitaris, però el cas és que l’oferta cultural, el teixit social i associatiu i les iniciatives joves de Barcelona van fer que despertara en mi una imaginació amb el potencial de fer coses. Des d’aleshores, he estat vinculada a algun d’aquests aspectes, amb la mirada sempre posada en poder unir-los algun dia. I en aquest camí em trobe.

A Barcelona vaig encetar un projecte cultural amb la meua germana, influïdes per l’escena cultural europea, que va durar 3 anys i va reunir una gran varietat de disciplines artístiques i artistes joves locals en esdeveniments de xicotet format, a diferents espais socioculturals de la ciutat. Aquesta experiència va obrir-me camí en el camp de la gestió cultural i una passió que ja mai més m’ha abandonat.

En aquesta búsqueda de nutrir tots els meus interessos, els següents anys em vaig apropar més als moviments socials d’antirracisme i justícia social, una part que a vegades trobava a faltar dedicant-me a projectes culturals sense una mirada concreta. De Bilbao a Brussel·les, passant per altres geografies, van ser uns anys dedicats a la defensa de drets socials (especialment al voltant de la migració) en diferents àmbits (acadèmic, professional, activisme). Aquesta presa de consciència, no només col·lectiva sinó també personal, va ser tan impactant que ja no podria tornar enrere.

Actualment puc dir que, des del meu lloc de treball en l’àmbit social, he pogut barrejar les meues passions i reivindicacions. En part, perquè ja no entenc una altra forma de fer cultura. Tot i així és un camí que no ha acabat, que encara explore i que no és fàcil. A vegades continue treballant un dels aspectes i trobe un repte barrejar-los tots. Què és més fàcil? Treballar qüestions socials des del món cultural? Emprar l’art i la cultura com a una eina de transformació des del sector social? Em queden energies per a l’activisme en espais col·lectius? Tinc projectes en ment (i en paper) encara sense materialitzar. Però el més important és que al cap i al cos es mouen coses: energia, idees, compromís i il·lusió, futurs possibles…

No soc molt fan de l’exposició i, en canvi, soc prou fan de l’anonimitat. M’agrada estar darrere de les coses i fer que les coses passen, generar espais on surgisca la màgia i que nasquen idees, sinèrgies i relacions noves, on les persones puguen explorar i expressar el seu màxim potencial en aquest món, on no és igual de fàcil per a tothom. Espais per a mostrar-nos tal com som, sense prejudicis ni por, una alliberació! Els grans activistes del segle passat i d’aquest sempre ho han deixat clar: la imaginació i la creativitat són eines tan poderoses que poden canviar el món.»

Què et va impulsar a treballar en l’àmbit de la cultura i quins són els teus primers passos en aquest terreny?

El primer any a Barcelona, vivia amb ma germana a un pis que tenia un balcó tot al voltant, amb unes persianes de fusta. Teníem un saló ample i ganes de fer-lo servir. L’any anterior havíem somiat amb fer alguna cosa similar als esdeveniments de xicotet format que vam veure a Holanda, on ella feia l’Erasmus, propostes que no véiem tan sovint ací. Així va nàixer La Persiana.

Començàrem amb concerts acústics a casa i, a poquet a poquet, vam anar sumant d’altres disciplines artístiques (exposicions, poesia, projeccions…). Era un ambient íntim, on la música ho envoltava tot, i a on poder conèixer als i les artistes d’una forma propera, sense escenaris.

La Persiana

El tercer any, el projecte (i l’equip) va créixer i ens vam obrir a nous espais de la ciutat (associacions culturals, bars, centres cívics…), el que ens va permetre incloure noves disciplines que mai hauríem imaginat: teatre, dansa, teles acrobàtiques, dj’s, etc. Tot i haver crescut i comptar amb espais més grans, vam aconseguir mantindre l’essència de La Persiana, i continuar descobrint i gaudint d’artistes joves emergents en una atmosfera propera i familiar, i crear sinèrgies que acabarien en col·laboracions. Era preciós presenciar l’ebullició de talents i contribuir a l’escena cultural barcelonina efervescent, àvida de noves propostes.

Des d’aleshores, la gestió cultural, la cura de tots els detalls, la relació amb tantes persones, i ser part d’un engranatge que posa en marxa una realitat paral·lela és un somni!

Actualment, t’enfoques en la cultura dins de l’àmbit social. Recentment, vas organitzar a Las Naves una jornada amb diversos artistes de diferents disciplines. Quin és el major potencial que tenen l’art i la cultura per a transformar aquesta societat? En quins punts t’agradaria incidir de cara a un futur?

Crec que la cultura i l’àmbit social es poden enriquir mútuament d’una manera única i molt especial. La jornada a Las Naves, precisament, buscava visibilitzar artistes de la diàspora que, en diferents disciplines (dibuix, poesia, teatre, pintura, fotografia…) i en les seues formes pròpies, parlen sobre migració, arrels, desarrelament, identitat…, i la relació amb una societat blanca occidental. Era una jornada dedicada a parlar de com l’art contribueix a tractar certs temes que ens travessen i que la societat ha d’abordar.

Per a mi, el potencial transformador de l’art comença per una mateixa, ens transforma per dins, ja siga com a protagonista o com a espectadora. Té un poder sanador que, com a individus en aquesta societat, necessitem per a avançar cap a formes més amables i justes d’habitar aquest món. Però no només actua a nivell personal, amb el seu caràcter expansiu i expressiu, l’art pot ser un altaveu d’aquestes formes i discursos i visibilitzar tot allò que sistemàticament ha quedat als marges.

La cultura té un paper molt important a l’hora de definir què posem al centre. En un futur, el que m’agradaria és contribuir a apropar cada cop més els marges al centre, de manera que no hi haja només un, sinó una diversitat de centres que dialoguen entre si. Per a això, crec que el paper de referents és fonamental. Com deia abans, la imaginació és poder i tothom necessita veure’s reflectida en allò que vol aconseguir o ser algun dia. La representació, tant a la cultura com a tots els àmbits, és important.

Jornada de interculturalidad y arte / Las Naves, València

Sabem, per pròpia experiència, que València, malgrat l’àmplia història de persones àrabs negres que van habitar el territori, és un lloc a vegades complicat per a treballar en l’àmbit cultural des de prismes no blancs. Quina ha sigut la teua experiència? Creus que s’han produït canvis en els últims anys?

Crec que hi ha hagut canvis, tot i que arriben lentament. És un canvi lògic i just, i pense que, tot i que ens trobem amb resistències, cada cop es va entenent millor. Tant a l’àmbit social com al cultural, crec que avancem gràcies als discursos i pràctiques de persones racialitzades que prenen l’espai i no tenen por a posar el cos, les energies i les emocions. Perquè sovint té un cost. Jo no em considere d’aquestes persones, i potser, per això em dedique a facilitar que d’altra gent s’expresse. La meua experiència és la d’una pressió invisible que et fa mesurar cada pas sense llibertat. Quan la creativitat és llibertat!

És pesat. És un exercici de paciència amb els ritmes de la societat i el temps que ens ha tocat viure. Per això la gent que ens sacseja és necessària per a fer salts de qualitat. A poc a poc anem guanyant espai(s). Hi ha molts col·lectius amb molt a dir! Cal cedir més l’espai.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2022