Autodefinides #176: Ana Henar Lorenzo Vegas

Anna Estellés ha triat la gestora cultural Ana Henar Lorenzo Vegas, gerent de l’Associació de Professionals de la Dansa de la Comunitat Valenciana (APDCV).

«Supose que a quasi totes se’ns obri un xicotet abisme quan ens diuen de definir-nos… Començaré contant-vos que el meu nom és Ana Henar i em dedique a la gestió cultural. Soc mare de dos xiquets meravellosos. Vaig nàixer a Valladolid i porte quasi 17 anys a València. Vaig estudiar Història de l’Art a la Universitat de Valladolid i després em vaig formar amb diversos Postgraus i Màsters en Gestió Cultural, primer enfocant-me cap a la gestió del Patrimoni Cultural i, després, cap a les Arts Escèniques, ja a València.

Com a gestora intente dur a terme projectes vinculats a les AAEE, i des de fa cinc anys concretament, amb la dansa i les arts del moviment. Cinc anys són els que porte en la gerència de l’Associació de Professionals de la Dansa de la Comunitat Valenciana, l’APDCV. La meua labor ací passa per tots els àmbits de la gestió de l’entitat, i on desenvolupe una mena de gestió cultural creativa (donant ales a la meua imaginació) a la generació de propostes, amb la finalitat de donar visibilitat i treball als professionals de la dansa. Entre les meues funcions estan les d’idear projectes de formació, trobades, jornades, circuits, convocatòries, participar en comissions de valoració… I tot això ho combine amb treballs puntuals com a comissària en projectes, cicles i jornades de pràctica escènica relacionades amb el cos i el moviment. Admire profundament la capacitat de les creadores de tindre la valentia i la gosadia de mostrar, de contar posant el cos i explicar-me tantes vegades a mi mateixa a través d’altres cossos.

M’agrada veure’m com a espectadora, i recorde perfectament el moment en el qual vaig prendre’n consciència: va ser durant una conversa amb el professor Enrique Gavilán en 2010, amb motiu de la meua participació com a jurat al Festival TAC de Valladolid. Va començar a parlar-me de la connexió entre les processons i el teatre de carrer. I clar, jo al·lucinava. Allà mateix, asseguda en el Café España, junt amb ell i Miguel Ángel Pérez Martín (Maguil), ja finalitzat el Màster en Gestió Cultural, va ser quan vaig trobar la connexió, el per què de la meua passió pel fet escènic. Les processons de la meua ciutat van ser les que van ensenyar-me a mirar, a ser pacient amb allò que estava per ocòrrer, a estar atenta i desitjar, i esperar, la successió de coses de manera respectuosa i nerviosa. Igual que en un espai escènic. Siga el que siga i siga com siga. Soc espectadora, per tant, des de molt menuda.

Bé, també podria posar-me constel·lativa i explicar-vos que els meus avis van viure just al costat del Teatro Calderón de Valladolid; que els meus oncles treballaven de tramoistes quan era necessari; que el meu oncle Forín tenia un grup de teatre; i que a ma mare li encantava tot açò.

M’agradaria continuar gaudint del meu treball de gestora, obrir noves possibilitats, continuar caminant al costat de companyes i amigues, descobertes en els últims temps. Però sobretot vull passar tot el temps possible amb els meus fills i aportar-los tot el que puga, perquè cultura i educació s’entenguen com a vertebradores necessàries per a la transformació social».

Com a gestora cultural, quina és la teua mirada?

La meua mirada i la meua acció se centren en donar temps als processos. Almenys, intentar-ho. Necessitem llegir, veure, parlar, viatjar, entendre a l’altre. Des de la urgència això és impossible, només fa que caiguem. Quasi totes les gestores d’entitats i de projectes ens hem trencat en els últims dos anys, o estem al límit. Per què? Què estem generant? Què estem fent? Anem al mateix ritme de les polítiques culturals, que no es creen des de la reflexió.

Però és que tampoc hi ha temps per a pensar en programacions i continguts. Sent que estem davant un horror vacui cultural. Davant una bambolla… Sembla que cal estar tota l’estona fent i produint, més, més i més. I de sobte, frenes un poc i et perds 24 modes, 200 convocatòries i un vocabulari nou sencer, com diu la meua companya Marta García.

No hi ha temps per a repensar i canviar aquest model obsolet, i els nostres treballs necessiten de noves formes de relació amb l’administració i els seus agents.

I noves formes de relació entre nosaltres. Per a mi, això de pensar juntes és imprescindible. El que més m’agrada de la meua professió és treballar amb altres persones, crear xarxes, apostar per elles i generar treballs conjunts. M’agrada la gent honesta, sense plecs, generosa.

Jo aposte per mantindre la calma. Per cuidar la nostra salut mental i la d’aquells que ens envolten. Per buscar la dignitat professional, per eixir de la precarietat.

De vegades, un bon passeig ens ajuda més que tot un matí davant l’ordinador. I ens ho hem de permetre. Cal pensar lent. El nostre treball necessita que respirem. Que siguem crítiques, que busquem noves maneres de fer, que compartim sabers. Que ens escoltem activament. Que no tot siga imatge i colp de clic, sense pensament darrere de les nostres accions.

Com va ser la teua reincorporació al treball després de tindre als teus fills?

Quan va nàixer Samuel, el primer, jo treballava en la FETI, Federació d’Espais Teatrals Independets de la CV. Va ser una època molt bonica, perquè vaig poder dur a terme una criança conscient després de la miserable baixa maternal. Recorde portar sempre al meu fill a totes les reunions, i que anava de braç en braç dels membres de l’associació (tots homes, per cert). Crec que ningú va posar en dubte la meua capacitat, ni tan sols la meua gosadia, de posar al meu fill per davant sense demanar permís. I si algú ho va fer, m’era completament igual. Això és el que vaig fer: no demanar permís. El vaig portar sempre amb mi perquè un bebé de setze setmanes necessita a sa mare tot el temps. O, almenys, el meu sí..

Un temps després, en anar creixent, jo necessitava que estiguera en una escola infantil. Coincidint amb la gran crisi, amb la rebaixa brutal de les subvencions públiques, i per tant del meu sou, vaig haver de deixar el treball, ja que no podia conciliar si cobrava el mateix que havia de pagar a la guarderia. Així de trist.

**Ana Henar Lorenzo amb els seus fills** / **Dia de la Dansa 2022, Burjassot**

La incorporació amb Pau, el segon, va ser molt més complicada. Em va costar uns anys tornar a treballar en cultura. No es perdona que t’apartes per a criar. Vaig arribar a pensar que no treballaria mai més en el sector. He passat per diversos treballs alimentosos, bastants, massa. Sé quant costa fer altres coses per necessitat. Per això valore tant treballar en allò que m’agrada.

Però al remat, he tornat. Encara que soc conscient que porte anys de retard amb d’altres generacions, en reconeixement professional i econòmic. Estic orgullosa d’haver decidit criar als meus fills com a mare present, però per a poder fer-ho vaig haver de renunciar al meu treball. Que siga una decisió personal no significa que no puga plantejar que les coses podrien ser d’una altra manera. I que em rebel·le. I que defense amb vehemència, i també amb alegria, que no hàgem de triar.

Penses que la conciliació laboral i familiar és real?

Com deia abans, no, no ho és. I és especialment dur quan pertanys a un sector que s’entén com a sensible, amable… Al final, vivim en una societat on continua sent un problema buscar temps, cuidar els processos, els fills, el treball, les companyes… Perquè conciliar no és només amb els fills i la família, ha de ser amb una mateixa i la seua vida i necessitats. I això, ho veig molt llunyà encara. Potser siga perquè treball i passió, en aquest cas, van de la mà. Però jo vull tindre temps per a llegir, xarrar, prendre un café, riure, anar al cinema, no fer res… I això és difícil si no ens plantem de veritat i posem les nostres vides i les dels nostres fills al centre de la societat, com a motor que faça que tota la resta funcione.