Autodefinides #175: Anna Estellés

Cristina Gómez ha triat Anna Estellés, directora d’escena, investigadora de moviment, mediadora artística i artista visual.

«Em diuen Anna Estellés Tornero. La meua flor preferida és la rosella. Soc mare de dues meravelloses criatures. Em dedique al món de les arts escèniques i la meua eina és el cos com a instrument polític. De vegades, també faig vídeos, i més coses que vaig trobant-me per la vida i m’atrapen. De menuda, m’agradava disfressar-me i jugar a ser una altra persona. Ma mare sempre em posava pantalons i em tallava el cabell molt curt, perquè deia que era més còmode per a ella, ja que sempre anava pujant-me als arbres i tornava a casa amb la roba trencada i bruta. Recorde una època en què volia ser pilot d’avió, recórrer el món i sentir que era xicotet i accessible. Més tard, vaig descobrir la filosofia i l’antropologia, i volia endinsar-me en noves cultures i descobrir el món des d’una altra mirada. Vaig nàixer de part natural en l’antic hospital La Fe.

Anna Estellés / Foto: Carolina Trujillo R.

El meu avi va ser republicà, i la meua àvia, una dona rebel amb molt de sentit de l’humor. Als estius, recorde al meu avi contant-me històries de la guerra civil i la postguerra. Els meus estius a La Manxa passaven entre aventures en bicicleta i els balls, i les obres de teatre que feia amb les meues cosines per als veïns del barri. Així vaig començar, jugant…

En l’adolescència, vaig anar a una escola de teatre a prop de l’institut. Hi vaig arribar després d’haver passat una situació molt traumàtica, i el teatre va ser una salvació, una font de resiliència. I així continue en les arts escèniques… Als anys, vaig decidir formar-me professionalment i em vaig anar a estudiar a Londres, amb els últims assistents de Decroux. Okupava cases en el barri amb més concentració de jueus ortodoxos de tota Europa, treballava de qualsevol cosa i entrenava moltes hores. Quan vaig acabar la formació a Londres, vaig anar-me a Cuba. Volia estudiar cinema i experimentar com es vivia a un país comunista en un món capitalista. Sempre he volgut experimentar les coses abans que me les explicaren. Vaig aprendre de cinema, però d’una manera diferent a com esperava. Vaig conviure amb una família de cineastes uns quants mesos, véiem moltes pel·lícules i em vaig amarar de cinema. Va ser un viatge meravellós, que em va marcar en tots els sentits, i vaig tornar a Europa amb un sabor agredolç i amb la contradicció de Cuba. Aleshores, vaig començar a viure a Barcelona, on vaig treballar en cinema, televisió, teatre i dansa.

Vaig estar uns anys formant-me amb Mercè Boronat, al seu laboratori. Vaig iniciar-me en la direcció escènica i, després, la vida va dur-me a la maternitat. Vaig tindre un període d’aturada professional, però en realitat ser mare ha sigut un gran aprenentatge vital que m’ha aportat molt professionalment. Transformadora i esquinçadora com la vida mateixa. Durant una època, vaig implicar-me molt en l’activisme per una maternitat conscient i un part respectat.

Sent el meu segon fill molt menut, vam anar-nos a viure al sud-est asiàtic, i allí vaig trobar-me amb la dansa tradicional d’Indonèsia i el butoh. Vaig muntar el meu propi estudi i la meua companyia, Akar, i vaig començar a dirigir espectacles, treballant amb grans ballarins. Va ser una experiència extraordinària, tant a nivell humà com professional. Podria contar-vos moltes coses d’aquell període de la meua vida, i de com de meravellós i bell és eixe gran arxipèlag, les seues gents i la seua cultura. A mi sempre m’ha agradat que em trencaren els esquemes, i Indonèsia va fer-ho de bon tros. Allà vaig estrenar diversos espectacles. També vaig començar a jugar amb la videocreació de la mà de grans professionals i amics. A descobrir nous llenguatges, noves narratives, noves mirades. Nous mons. Visibilitzar l’invisibilitzat, transitar les perifèries, les ombres, els tabús, el plaer, l’erotisme. Tot això m’interessa, i més coses que aniré descobrint en el transcurs de la meua vida.

Després vaig tornar a València, a la terreta… Ací he treballat col·laborant amb altres artistes, com ara Elisa Matallín, en una residència de mediació del seu projecte Oppressió. També amb Cristina Gómez, dins del seu nou espectacle de dansa, Anhel; i junt amb Linda Vitolo vam crear dos projectes: Réquiem por Kronos, una peça escènica que combinava vídeo amb teatre documental i titelles, i Recuerdos del futuro, una proposta de mediació amb persones refugiades. Alhora, he anat desenvolupant projectes propis, tant escènics com de vídeo. Actualment, combine la creació amb la mediació artística».

Després de tants anys vivint fora, com ha sigut la tornada a València? Què hi trobes diferent? T’agrada el panorama escènic actual?

Soc una gran desconeguda en la meua pròpia terra. A poc a poc, a través del treball, la gent em va coneixent. Començar de zero no ha sigut fàcil. Han hagut èpoques molt dures a nivell econòmic i emocional. Ara mateix estic començant una etapa més dolça.

He tornat a descobrir València, he trobat una ciutat molt diferent a la que vaig deixar, i ha sigut una grata sorpresa: ara està plena de festivals, programacions interessants, hi ha més teatres, residències de creació, museus oberts i actius… He descobert a grans artistes d’ací, que són arriscats, resilients i fan propostes meravelloses, i a professionals del sector que se la juguen i intenten treballar la gestió des d’una mirada més oberta, valenta i diversa. Encara queda molt per conquistar, açò és una carrera de fons.

Recentment, he tingut la sort de treballar amb tu en la codirecció i creació de la peça de dansa “Anhel”. Quins altres projectes escènics tens previst desenvolupar en els pròxims mesos?

Estic reactivant un projecte que no vaig poder acabar en el seu moment. Rasa, una peça de dansa que vaig començar a Indonèsia, amb un ballarí transgènere. Indonèsia és un país curiosament tolerant amb les polítiques de gènere; a l’illa de Sulawesi, la cultura bugi (el grup ètnic més gran del país, amb tres milions d’habitants), reconeix cinc gèneres.

Rasa parla del gènere des d’una perspectiva no binària i, fins i tot, espiritual. Ens mostra una manera de sentir el gènere diferent a la que estem acostumats.

També estic treballant en diversos projectes que encara s’estan cuinant, ja que són idees que he començat a treballar fa molt poc i no s’han solidificat. Espere que isquen a la llum pròximament.

Quin és l’últim espectacle que has vist?

Kind, de Peeping Tom, dins del Festival 10 Sentidos. Una proposta irreverent que no et deixa impassible, que et sacseja i ixes de la sala commocionada. Un espectacle amb múltiples capes, aparentment inconnexes, incòmode, i que s’endinsa en la infància des d’un lloc que normalment vols oblidar, però te’l mostra de front. Tracta sobre la por, el desig, la crueltat, la violència, l’amor. Magnífics intèrprets, i el seu domini del moviment. Interessant posada en escena i direcció. Una obra excepcional. Em va agradar tant com em va pertorbar.