Autodefinides #186: Andreina Pérez Bujía

María Alcázar ha triat la il·lustradora, fotògrafa i guitarrista Andreina Pérez Bujía.

«Vaig nàixer a Caracas (Veneçuela), em vaig criar a Alacant i, des de fa 5 anys, en començar la meua carrera, visc a València. Actualment, estudie disseny i tecnologies creatives en la UPV, encara que la meua vida va estar encaminada a l’art des que tinc ús de raó. Amb 8 anyets començava una trajectòria d’11 anys en el conservatori com a guitarrista. Alhora, vaig assistir durant molts anys de la meua infància i preadolescència a una acadèmia d’arts plàstiques, a més d’apuntar-me a tots els cursos esporàdics i tallers que trobava, ja foren de dibuix, fotografia o qualsevol altra disciplina. Posteriorment, vaig cursar el batxillerat artístic per a accedir a la carrera (encara que el sistema educatiu mai m’ha satisfet ni ajudat massa en la meua immersió artística).

La veritat és que encara em costa molt reconéixer-me com a artista, perquè crec que el meu recorregut no ha fet més que començar i encara tinc moltes barreres que derrocar i disciplines que explorar per a poder expressar-me com m’agradaria, però sé que també això es deu a milers d’inseguretats, perfeccionismes insans i síndromes de l’impostor als quals crec que tots els artistes o aspirants a artista ens enfrontem. Supose que només ens queda confiar en el procés i aferrar-nos als nostres objectius.

Actualment, toque la guitarra en Colisión, un grup d’hardcore-punk (gènere i cultura que m’apassiona), la qual cosa ha suposat un gran repte i assoliment per a mi, partint de molts bloquejos i pors generades per la meua experiència al conservatori, i malgrat que encara em queda molt per aprendre, aquest projecte significa un món per a mi.

A més, he tingut la sort que els meus companys confiaren en mi per a dissenyar l’artwork del nostre primer EP, del qual estic prou orgullosa. A vegades, quan estàs començant un projecte, veure’l materialitzat sembla una tasca impossible.

D’altra banda, dins de les arts plàstiques sempre m’he decantat pel dibuix i la il·lustració, així com per la fotografia, si bé encara em queda molt per explorar.

*Artwork* del primer EP de Colisión, dissenyat per Andreina Pérez Bujía

Quan sorgeix Colisión? En la imatge i identitat que caracteritza al grup hi ha una curiosa apropiació del món femení. És pura estètica o té algun missatge?

El projecte es consolida en 2021, però realment portava gestant-se des que vaig conéixer Laura Salvador, vocalista del grup. Ella i jo compartim l’amor per aquest món aparentment ocult de l’hardcore punk; de fet, sempre em resulta molt graciós contar que la primera vegada que Laura i jo ens vam veure, sense conéixer-nos d’absolutament res, va ser a l’aeroport per a anar-nos juntes a un poble francés, on feien un xicotet festival d’hardcore al qual volíem anar i no teníem amb qui. A partir d’aquell viatge ens vam fer íntimes amigues i fidels companyes de bolos i viatges hardcore, i prompte ens vam revelar que ambdues portàvem anys fantasiant amb la idea de muntar un grup, però que per inseguretats (o per no conéixer la gent adequada) no havíem aconseguit fer-ho realitat. Finalment, després de múltiples intents desastrosos, els astres es van alinear i vam donar amb els nostres companys de grup.

Andreina P. B. amb Colisión (Nvcli, València)

Quant a la imatge del grup, Laura i jo sempre ens hem vist immerses en aquesta espècie de lluita no triada per fer-nos un lloc, com a dones, en l’escena i fer d’aquest un espai segur per a totes. Sempre hem reivindicat que eixa violència i visceralitat intrínseca de l’hardcore també té lloc per a la feminitat i per a tota mena d’expressions i identitats de gènere, i hem volgut jugar amb eixos contrastos que nosaltres sempre hem viscut amb total normalitat, entre allò socialment llegit com a femení sent xiquetes, i eixa força, bruta i tosca de la nostra música. És una cosa que no sols plasmem amb l’artwork, sinó també amb la nostra posada en escena i els nostres vestuaris, que també són una forma importantíssima d’expressió, tant per a Laura com per a mi.

Explica’ns sobre el teu recorregut en el món de la música. Com descriuries l’ambient musical valencià? Creus que hi ha una xarxa de suport en ell?

Com he comentat abans, el meu recorregut en la música va començar tècnicament amb el meu pas pel conservatori, però, encara que aquest m’haja aportat moltíssim, desgraciadament també va ser un procés prou traumàtic. En lloc d’ajudar-me a desenvolupar-me com a música, va alçar enormes murs davant meu. Encara continue lluitant contra aquells bloquejos, intentant deixar que la meua creativitat i gaudi s’òbriguen pas entre totes eixes pors generades des de tan primerenca edat. Per a mi, Colisión ha sigut com començar de zero. Sent que el meu recorregut real comença ara i, encara que això m’atemoreix, estic molt feliç de tindre a tants músics i gent talentosa al meu voltant, que em dona suport i m’acompanya en aquest procés.

Quant a l’escena musical valenciana, crec que és una meravella musicalment parlant. Veritablement, pense que tenim una de les escenes musicals més riques del país, i continuen eixint més i més grups interessants. A més, sent que l’escena no entén de gèneres, se sap apreciar un treball ben fet independentment del rotllo que siga, i crec que això fa que emergisquen grups molt variats. D’altra banda, bé és cert que la gent està molt atenta a totes les novetats, però és innegable que sempre és molt més complicat arrancar si no coneixes ningú involucrat en l’escena a qui se’t puga associar, la qual cosa inevitablement deixa a les portes a molta gent amb molt a aportar.

Una vegada estàs en el punt de mira, dona gust veure el suport i companyonia entre grups. El més difícil és guanyar-te eixa aprovació i respecte per part dels predecessors.

**Andreina P. B.** / Foto de Laura Salvador per a @anemona.vintage

Cap a on t’enfoques com a artista plàstica? Hi ha més dificultats i competència en aquest sector o en el musical?

Com deia, sempre m’he mogut amb més soltesa dibuixant, i el dibuix em continua acompanyant. En els últims anys, intente incorporar-ho en cartelleria, un altre àmbit que sempre m’ha interessat molt també, ja que sent que puc incorporar elements més variats i jugar prou, a més d’estar directament lligat a l’escena cultural que m’envolta. M’agrada que l’art siga útil, encara que no sempre haja de ser-ho. El mateix ocorre amb la fotografia, tant analògica com digital, i fins i tot altres tipus de processos fotogràfics més primitius com la cianotípia, o diferents tècniques d’estampació, elements que gaudisc molt manipulant posteriorment i que, habitualment, acabe utilitzant per a projectes de cartelleria o de disseny editorial, un altre sector en el qual comence a endinsar-me.

A més, un dels nous objectius que tinc al cap és introduir-me en el món del tatuatge. Porte uns quants intents tímids, però m’agradaria fer-ho de manera consistent, ja que és un art que sempre m’ha interessat moltíssim, i tinc la sort de tindre molts tatuadors i tatuadores al meu voltant animant-me i aconsellant-me.

Des de la meua experiència personal, treballar de manera individual en les arts plàstiques dificulta molt més el procés creatiu, perquè no tens a ningú en qui recolzar-te o per a complementar idees.

Tinc una lluita constant contra la procrastinació, les inseguretats i el perfeccionisme, que fa que siga molt més complicat traure els projectes endavant. No obstant això, aquest caràcter més personal i individual que veig en els artistes plàstics del meu voltant, fa que no es perceba un ambient competitiu. De fet, només detecte admiració entre els uns i els altres.