Autodefinides #114: Carolina Boluda

Tatiana Clavel ha triat Carolina Boluda, investigadora i creadora escènica, docent i gestora cultural.

“L’art és el que fa la vida més interessant que l’art” Robert Filliou.
“La cultura és una resistència a la distracció” Pasolini.
“Creure’s un és el ressort de la passió narcisista”. Éric Laurent.
Som en relació.

«Li agraïsc a Afán de Plan el joc i l’espai, a Vanessa els suggeriments i la coordinació amable i cordial, a Tatiana Clavel el relleu i les preguntes —m’inquiete una mica perquè habitualment soc jo qui “fa parlar” i estic més còmoda que en l’autoexposició—, m’interessa que es puga jugar sense que importe marcar o no.

El millor: Autodefinides és una jugada en “gran grup” divers i no fitat per les afinitats personals. Això és bonic de veres, no us sembla?

Artistes que vaig admirar, que em van commoure i que em van canviar la vida abans dels 27: Pina Bausch, Agnes Varda, Chantal Ackermann, Magritte, Reza Abdoh, Rodrigo García, Iván Zulueta, també Yanis Kounellis, Joan Brossa i el coneixement indirecte de l’obra de Joseph Beuys, Robert Filliou, els/les situacionistes, així com Peter Handke i la seua escriptura de la duració.

Ja en un altre àmbit, Emma Goldmann, que és molt coneguda per aquella frase pronunciada entre col·legues quan la van “cridar a l’ordre”: Si no puc ballar, no és la meua revolució; però també va dir una altra cosa: que si els que treballen molt no tenen res i els que treballen poc ho tenen tot, ací no hi ha interessos comuns; un senzill però revelador aclariment.

No dic només que els/les admirava, dic que em van canviar la vida, que em van fer pensar, dubtar, molt, fins a fer i deixar de fer coses que mai hauria pensat fer o deixar de fer abans d’elles i ells.

M’he passat més de dues dècades —quasi tres— escrivint sobre pràctiques de certa “indefinició” en revistes i llibres de performance i creació escènica contemporània, materials per a l’escena i materials docents; parlant en classes, conferències, seminaris, assemblees, grups de lectura, places, carrerons i espais institucionals en eixa mateixa línia; i practicant la “deslimitació” o l’espenta dels límits i la transversalitat entre i en diversos àmbits de la creació artística; he participat d’aquell canvi que va posar en tensió el paradigma disciplinar ací, he tractat de defugir tota fixació i mantindre’m en “la indefinició”.

Estrangera de mi mateixa i sempre nouvinguda a tot, això d’autodefinir-se és tot un problema.

D’alguna manera he anat passant de l’interés per les definicions a la delimitació porosa de “perimons”; menys interessada en allò que són les coses que en com funcionen, què fan i què fan fer-pensar-sentir.

“Perimon” és una paraula que m’encanta, la vaig aprendre quan estudiava dret i està relacionada amb el camp de l’antropologia i arqueologia forense. La investigació en el camp de les arts vives, en la seua part teòrica, s’assembla molt a això quan es tracta del passat i quan escrius quasi sempre ho fas sobre alguna cosa que ja ha passat. L’antropologia forense tracta d’observar i recollir tots aquells elements a l’entorn del “cadàver” o que no són el cadàver en si: l’estudi del lloc d’aparició, context i manera de trobar-se les restes, “elements de l’escena” (literal), indicis, petjades, fins i tot el que el cadàver porta posat com: etiquetes, adorns corporals, marques, medalles… Tot això pot orientar cap a la mena de mort, i què és el que ha passat. Les arts vives es donen com a esdeveniment mentre “cremen”, seria per això que Rodrigo García li va dir Cenizas escogidas a aquella meravellosa antologia dels seus textos. Després va escriure una altra i li va posar Barullo. Un libro dodecafónico, que també m’agrada, però aquest és un altre tema.

Per descomptat, en la pràctica, com els/les artistes continuen vivint abans i després de les peces, pots evitar investigar sobre i tractar d’investigar amb elles i ells i ací és on es posa interessant i no és tan arqueològic, i això és el que a vegades no s’ha sabut entendre del meu treball, que a més d’ossos el millor és que hi haja veus i trobades, afectes positius, intercanvi d’idees, retroalimentació i món creatiu per inventar juntes. Un llibre pot ser un artefacte relacional. Crec que la creació de metodologies específiques per a cada tema és un camp molt fèrtil. En Creació escènica a València avui (Ed. L’Estiba Cultural, 2019) vaig començar a treballar amb mètodes enfocats a donar compte dels contextos d’una forma que acostara més encara la vida en la investigació, parlar de col·laboracions artístiques però també de xarxes afectives i aspectes sociològics, va fer servir diagrames per a tot.

Tot això de no definir-se és una mica un parany, perquè al final tens que, has de, treballar, i tens currículums de 2, 5 i 10 línies, mig full, full sencer i memòria completa. Carolina Boluda (Brussel·les, 1966), viu a València des de 1983. Investigadora en teoria i pràctica de les arts vives, docent, curadora i agitadora cultural; gestora, community manager i el que faça falta en els projectes que crea i cocrea. Treballa en el camp de les arts ascèniques des de 1988, primera vegada que li van pagar. Tècnica Dalcroze des dels 6 anys, a Brussel·les era matèria escolar. Després de les de Dret —que va finançar sent gogó en Pachá— va passar per les aules de Filosofia, del Centre Europeu de Dansa, de l’ESADV —que va finançar sent la portera d’ACTV— i la RESAD —cambrera a Madrid—. Va realitzar els seus estudis de doctorat en BBAA al Departament d’Escultura, lloc ple de gent maca on va sentir-se enormement estimulada.

Crec que l’aprenentatge autodidacta té una enorme potència, eixir-se dels camins traçats, camp a través, perdre el nord per a trobar el sud.

Vaig aprendre a agafar l’agulla de fer “ganchillo” —pura meditació— i la caixa xinesa al mateix temps que la forqueta.

En la pràctica he fet des d’accions instantànies que només deixen un document, ocupacions de museus unes hores, ocupar un banc —però això no és art o depén—, fins a projectes d’investigació pràctica estesos durant molts mesos: Y lo que se expande (amb Jesús Peralta, 2015) estava centrat en les “formes d’estar junts” i alhora era un acte de resistència contra la llei mordassa, desenvolupat en espai públic durant set mesos, i Por una belleza que interrumpe (amb Cora Mateu, 2016), centrat en la revisió crítica de les formes de participació, es va desenvolupar en un laboratori de cent hores i cinc tallers consecutius a més d’una setmana de presentacions en La Carme, dins del marc comú d’investigació Intangibles. Noves ecologies culturals, pràctiques d’inacabament i col·laboració, amb Esther Blázquez i David Pérez, bona gent, perceptives i brillants fins a dir prou. He desenvolupat treballs d’escena expandida “avant la lettre” i treballs artivistes en el camp “Art i naturalesa”, conferències performatives, instal·lacions en espai públic, peces d’art tèxtil, coses de difícil categorització, textos de creació i altres trobades experimentals no limitades a una mera intensificació de l’experiència, sinó com a espai-temps reglat mitjançant “artificis” desbordables a la realitat i orientats a experimentar formes de sensibilitat i sociabilitat alternatives entre altres coses. En definitiva, m’ha interessat la potencialitat de les arts vives i les seues ferramentes per a la creació de comunitat. I foradar aquesta realitat!

Crec que si hi ha alguna cosa que jo combat és l’imperatiu de produir, em referisc a produir a tota hòstia, que és el que se’ns planteja, ací ho deixe.

A més, he sigut mare en solitari quan només un 3% triaven aquesta opció. En aquestes condicions has d’anar més lentament, sent jo ja lenta de per si.

El context en el qual he creat i cocreat jornades d’investigació i trobades, algunes veritablement emocionants, és El Centre d’Estudi Transversal Aplicat a l’Escena (Cetae, 2008). L’impulsàrem inicialment en el marc de Teatro de los Manantiales i després en col·lectiu. Tenia l’objectiu de donar espai per a la investigació, crear un postgrau i un context en el qual pogueren trobar-se artistes amb pràctiques que es reconegueren tant en les genealogies de les avantguardes artístiques com en les del teatre i la dansa experimentals o la performance, el que hui anomenem Arts Vives. Citar ací és perillós perquè sempre et deixaràs a algú, però al web estan tots els companys i companyes de viatge, que n’han sigut molts/es. Actualment, continue col·laborant amb Cora Mateu, David Pérez i Esther Blázquez en projectes puntuals.

Finalment, la meua pràctica està en procés de fondre’s amb el que abans estava separat, les jornades d’investigació, i s’ha centrat en maneres de compondre trobades, en les quals intentem desarmar certs codis i atmosferes, la dramatúrgia. És un treball en el qual crec, és a dir, que més enllà de l’experiència subjectiva que tinc d’això, de les condicions sempre precàries i sovint quasi inacceptables, i que a vegades són més reeixits i altres menys, crec que és útil. La gent es coneix, comparteix idees, eines, experiències i temps, sorgeixen noves aliances. Crec que aquestes trobades fan el món millor per a totes.

Com seguir ara, en pandèmia? No vull quedar-me amb la primera resposta que se’m proposa, ja sabeu… Crec que el medi virtual és un medi a explorar i que les arts en les quals conflueixen cos, espai i temps, i impliquen presencialitat, troben una sola dimensió en el medi virtual: el temps, la durada compartida. El cos deixa de ser el medi, tu el veus, el sents, però ja no et veu, no et sent, no estem en la mateixa textura ni situació. Cert que s’obrin noves possibilitats en el camp de la imatge, com explica Tatiana Clavel; però com deia, és el propi medi la primera qüestió a afrontar. Norberto Llopis, amb Vicente Arlandis, van fer una presentació —Full frontal— que enfrontava aquest assumpte durant l’estat d’alarma. També em pregunte a qui beneficia, a qui perjudica i com, que es generalitze aquesta forma de trobada desplaçant allò presencial. A més, és perceptiva i emocionalment duríssima. Saturades de zoom.

Una altra de les facetes veritablement grates que desenvolupe professionalment és la docència, la qual considere cada vegada més en continuïtat amb la pràctica artística. Com a docent en el Doble grau de Ciències de la Dansa i Arts Escèniques de la Universitat Europea de Madrid (2010-2015) vaig tindre l’oportunitat d’aprofundir en l’acompanyament a processos de creació, la qual cosa em va situar en la tessitura d’estudiar molt el que hi havia sobre investigació en Arts Vives. M’he dedicat a recolzar a l’estudiantat perquè cada estudiant aconseguisca fer el que desitja fer, més enllà dels interessos del mercat, proporcionant materials i condicions; aquesta és, la meua vocació. Actualment prepare un comissariat pedagògic (el terme és de María Ascaso) amb Cetae.

Una altra precisió: crec que “Arts Vives” és una etiqueta-estratègia necessària en l’actual context, malgrat totes les vacil·lacions, dubtes i qüestionaments que causa.

El meu projecte vital actual és mantindre’m en l’alentiment, tractar de fer alguna cosa amb el que he aprés en el confinament; m’he passat la vida canviant de treball, ja no vull un altre treball sense més, vull una altra vida A tu també et passa?».

Com a investigadora en teoria i pràctica de la creació escènica contemporània, com creus que es resituaran o reescriuran les arts escèniques en el capitalisme tardà?

És una pregunta molt àmplia. I honestament, no ho sé. És un procés en curs i, justament ara, amb la pandèmia, el desconcert i el no saber… Crec que no cal intentar tornar ara “com si res”, hi ha “possibles” inesperats que poden obrir-se si escoltem la situació i compartim la percepció d’aquesta; això demanda fòrums on fer-ho i va haver-hi temptatives aquest estiu a València que no se si es reprendran. És necessari.

Vaig amb la pregunta. Em saltaré el que en una altra mena de publicació com a investigadora faria i em limitaré a prendre quatre elements de l’anàlisi de Habermas —qui va formular el concepte de capitalisme tardà—, relacionats amb la cultura i com interpel·len a les arts escèniques. Habermas perfila, com a resultat dels pressupostos històrics, econòmics i socials del període, el domini de les noves tecnologies de comunicació i un patró socio-cultural individualista, productiu i competitiu.

Respecte a l’individualisme: com continuar aprofundint en el pensament de la col·lectivitat en les arts escéniques? D’una banda, l’especificitat de les arts escèniques com mitjà col·lectiu de naixement és la invitació que el propi mitjà ens llança desplaçant a l’individualisme.

Cada vegada són més els que es plantegen els seus processos en tant forma de treball i d’organització, i com això afecta i determina el que fan. S’està reprenent una sensibilitat cap al practicar políticament, encara que crec també que els models —parle de l’escena de creació a València en general— tenen encara prou camp de desplaçament.

A València, hui, continua havent-hi dèficit d’oportunitats i condicions refractàries per a crear marcs comuns d’investigació tant teòrica com pràctica; els hem de crear. No obstant això, almenys hi ha alguns projectes, i vincles que en la pràctica constitueixen grans comunitats de col·laboració, que sent molt diferent, suma...

D’altra banda, les associacions estan creixent i enfortint-se —estan treballant moltíssim—, les aliances s’intensifiquen, i van buscant la creació de “comuns” a un nivell ampli. Sempre hi haurà unions només per a vendre, i estan en el seu dret.

Espere no estar sent massa optimista.

Quant a la productivitat, cada vegada són més els artistes, sobretot en Arts Vives, que exerceixen una resistència a la producció “tout court”, que s’orienten al procés. També s’està plantejant i assajant que l’art no és necessàriament fer “coses”, objectes artístics, peces o espectacles, tot el temps, que l’essencial és la “manera de fer”. Crear no és produir. Això m’interessa perquè ho fa traslladable a uns altres camps. Això ha provocat l’esclat dels formats i l’expansió dels territoris —aprofite l’ocasió per a dir que és urgent que en les nostres institucions hi haja equips amb la sensibilitat i el coneixement per a reconéixer-los i la capacitat tècnica de dotar-los dels mateixos mitjans que a altres manifestacions d’allò escènic; i que espenten per al canvi de les regulacions necessàries, com deia Mónica Pérez. El poder és logística—. Aquestes actituds detenen la hiperproducció, se centren en processos que requereixen temps i que poden d’una banda afectar les formes (l’art), i d’una altra, obrir llocs per a l’art en els quals aquest pot aportar coneixement, experiències i llenguatges que contribuïsquen a donar consistència als llocs socials en què falta. Ja comença a haver-hi convocatòries específiques des del Centre del Carme. Durant l’estat d’alarma vaig pensar que aquest seria un bon moment per a donar un gir i atendre el que pensem més útil per a la vida, desplaçar-nos, expandir territori, compartir més.

Han sorgit nous territoris, com per exemple, les trobades com les que organitza des de fa molt el col·lectiu ÑamÑam, o d’altres que permeabilitzen les fronteres entre art i educació on el pensament artístic ve a sumar-se, en la construcció social. En les Jornades Internacionals “Arts Vives i camp social” que vam poder desenvolupar en La Mutant (2019) es van plantejar aquestes qüestions a través d’aportacions tan valuoses com les d’Artefactum, María Jerez i Gemma Gisbert entre altres; lamentablement, l’Ajuntament de València ha canviat les seues formes de contractació i ja no podrem seguir amb aquest projecte, i volta a començar… És esgotador posar tota l’energia a iniciar alguna cosa que no podràs desenvolupar per assumptes burocràtics; sé que a una altra gent també li passa. És el model “Indústries culturals” el que està darrere d’aquests canvis “burocràtics”, a més d’investigadora i/o creadora has de ser empresa. El que deia, queda molt d’espai i, a més, queden molts equips multidisciplinaris als quals arribar i als quals aportar. Com arribar-hi?

Continuant amb la productivitat, també són moltes les veus que diuen —ací en Autodefinides Patrícia Pardo ja ho ha dit— que no es pot “produir” tot el temps i a tota velocitat, que els processos artístics no funcionen així, i no sé si s’ha dit però ho dic després d’haver realitzat recentment més de trenta entrevistes: la gent està exhausta, la qualitat dels processos pateix. Era urgent parar i ha vingut una cosa molt xicoteta però amb enorme capacitat de replicació i contagi a aconseguir-ho i a retornar l’atenció al cos, per a controlar-lo, amb una resposta que ja estava preparada per endavant: la digitalització. És el nostre treball trobar altres respostes i aconseguir assajar-les, però, ¿podrem fer-ho sense aliances en tota la cadena de gestió i legitimació cultural i artística? Treballar des de posicions autònomes és summament complicat, particularment en una situació com aquesta; el sistema d’ajudes és disfuncional, però no direm que és impossible.

El que és més rellevant per a totes és que l’individualisme i la hiperproducció amb minimització de costos, maximització de la burocràcia i absència d’acompanyament ens llancen a una vida que no és digna de ser viscuda, aquesta és la qüestió.

Deixe el tema de la competència de moment i entre en un altre punt assenyalat per la pregunta i que és el marc cultural que ens afecta més fortament: la implantació de les noves tecnologies de la comunicació en la nostra vida , i com ens afecta això —com més estàs en la pantalla connectada menys estàs en el món i la naturalesa s’esvaeix; atemporal i sense cos. L’atenció canvia—.

Les escèniques són el mitjà de resistència per la seua pròpia naturalesa: cos, trobada física, proximitat i dispositius aptes per a deixar-se afectar. Ho he esmentat abans, en el mitjà virtual el que queda és la “durada compartida”. Ara què? Ja fa més de quinze anys que s’està explorant l’espai virtual com a camp de construcció de discursos simbòlics audiovisuals, no obstant això no sembla que aquesta línia haja sigut seguida per molts artistes en les escèniques, es necessiten mitjans i coneixements tècnics, renunciar al cos i l’espai compartits. ¿Hi haurà un desenvolupament major del “media-teatre” i la interactivitat? ¿Es recuperaran línies com les de Kónik Th o Dogoneff? ¿Tenim els mitjans per a crear trobades a través de realitat augmentada? Crec que no. Les possibilitats que va inaugurar el streaming tampoc van ser excessivament explorades, potser ara es disparen aquestes exploracions que són més accessibles.

S’obrin noves possibilitats per a les experimentacions amb l’audiovisual.

Tot això em genera molts dubtes.

Després, els projectes que pensen la col·lectivitat, com “Generique”, sí han tingut més seguiment; espais de trobada virtual per a compartir eines, idees, processos, línies de treball. Al nostre ámbit la comunitat d’Arts Vives va trobar l’espai que no tenia en el món físic en Teatrón, una comunitat virtual que, al meu entendre, ha tingut un paper decisiu, en la conformació del camp com a tal. No podem saber si va a expandir-se i tindrà més suports o si el fet de ser independent la col·locarà entre una mar d’iniciatives amb més mitjans.

Després, el problema de la digitalització de la cultura: ¿Qui es quedarà amb l’economia que generen els treballs? ¿Arribarà als artistes? ¿Es quedarà en les plataformes? El que està passant es que arriba cada vegada menys als artistes.

¿Com continuar creant relacions de proximitat amb els/les espectadors/es que faciliten el pas de la relació “perceptiva” a la relació “sentida”? ¿Quin tipus de dispositius aptes per a deixar-se afectar som capaços de crear ara?

El cos i la imatge del cos són camps diferents de treball, encara que hagen generat els seus propis “gèneres” com la vídeo-dansa, per exemple.

Creus que les noves ecologies culturals poden ser una resposta a la problemàtica que ha desencadenat la pandèmia? Creus que la cooperació és la solució?

Crec que les problemàtiques més apressants ja estaven abans de la pandèmia i que aquesta el que ha fet, a més de causar dolor i mort, és visibilitzar i intensificar els problemes que ja estaven, el sofriment social (material, mental, emocional), les desigualtats, la insuficiència dels mitjans que posa l’Estat per a corregir els excessos de l’economia capitalista. Sense romantitzar l’assumpte, la pandèmia ens ha donat un temps d’excepció des del qual poder veure més clara la situació, les condicions de les nostres vides, l’escàs repertori de formes de vida que coneixem.

D’altra banda hem vist amb més claredat la necessitat d’amor i el reconeixement de la nostra interdependència, la urgent necessitat de xarxes de suport mutu, per a crear i per a sobreviure. No sé quina és la solució a la pandèmia, però tinc clar que assajar maneres de cooperació que transcendisquen el “networking”, i els abusos dels quals ens advertia Emma Goldman ja a principis del segle passat, és quasi una condició sine qua non. També practicar la solidaritat i corregir els desequilibris que introduïm cadascú —A qui estem excloent dels nostres projectes i per què?—.  L’art és una pràctica política i una pràctica social i consegüentment no ens queda una altra que plantejar-nos transcendir els dos pilars que sostenen tot el nostre món: “competència” (competir per una residència, per una ajuda, per visibilitat, per contactes) i “jerarquia”; tot gest, acció o inacció que soscave o interrompa aquestos dos pilars interromp la lògica en la qual ens trobem. El model de “competència” constant està sent contestat o si vols “no secundat” per una ona de projectes que es pregunten com desplaçar el model de competència per el de col·laboració i que ho fan de manera aplicada a problemes d’investigació, és a dir, que la fase d’autorreflexivitat està en la praxi. Radicantes, el projecte en el qual estàs implicada amb Rocío Pérez i Mireia Álvarez és  un exemple, Intangibles. Noves ecologies…, també; i crec que Taller Placer també funciona així en projectes concrets. Recuperar marcs comuns és urgente, em referisc a marcs comuns per a pensar junts/es. No es tracta de pensar el mateix… Ho dic per això que ens passa ací de témer al desacord i al conflicte. Cooperar (∗) ens demana també aprendre a positivar els conflictes, aprendre amb ells.

∗(He desplaçat conscientment la paraula “cooperar” per “col·laborar” perquè la primera exigeix un mateix objectiu, mentre la segona permet ajudar i secundar encara amb objectius diferentes, o comuns puntuals).

El règim de control autoritari desplegat en la pandèmia fica molt difícil posar en pràctica opcions que serien segures a nivell sanitari —segur no és res, l’aïllament també mata— que estan ja en la imaginació de molts creadors i que flueixen per les xarxes. Ens ho posen molt difícil.

F. Berhardi Bifo diu que en aquesta situació sols la poesia pot salvar-nos, amb la seua foscor i “intraduibilitat”.

Quin és el teu súper poder?

Ha ha ha, bonica pregunta. Confesse que l’he posada en google i he fet un test; ha eixit: l’empatia. Jo crec que el meu súper poder és la capacitat d’escoltar, de parar atenció activa i positivament durant molt de temps, però el que se’m dona millor és “admirar”, meravellar-me amb els altres i donar-los espai en la meua vida i el meu treball; a més soc una practicant de la cultura de l’amistat, li dedique temps i compartisc el que està al meu abast. Després, en molts llocs diferents m’han dit que tinc una enorme capacitat de treball; soc una entusiasta, però “me estoy quitando”. El llibre de Remedios Zafra El entusiasmo. Precariedad y trabajo creativo en la era digital (2017) t’ajuda un muntó a alliberar-te del teu propi entusiasme i el recomane moltíssim a totes les entusiastes del món.

Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2020