Autodefinides #109: Clara Crespo

Mertxe Aguilar ha triat l’actriu, coreògrafa, ballarina i directora escènica Clara Crespo, cofundadora de la companyia Fil d’arena.

«Vaig nàixer a la ciutat de València l’any 1982. No m’he mogut molt fora de terres valencianes, llevat de vacances o cursos puntuals per a formar-me. He intentat anar-me’n a viure fora, però sempre he tornat. Pense en definir-me i en la gent al meu voltant, que m’ajuden a entendre qui soc, d’on vinc i cap a on vaig. Segurament, perquè l’espai que he habitat no ha canviat molt al llarg de la meua vida, les persones són on he buscat la diversitat. M’agrada el canvi, mai no he sigut de “pandilla”. I de la mateixa manera que no he tingut un nucli fixe d’amics, tampoc l’he tingut d’estudis ni de camp artístic de treball. M’he format com a actriu, ballarina, osteòpata, coreògrafa, directora escènica i dedique molt de temps a l’administració i gestió de la companyia de la qual forme part: Fil d’Arena.

L’adolescència em va suposar una revolució i una gran metamorfosi, vaig haver de qüestionar-me què volia fer amb la meua vida i totes les possibilitats que es plantejaven com a reals no encaixaven amb el que jo volia fer. Jo era feliç quan cantava amb el meu germà, quan ballàvem, quan gravàvem mini pel·lícules i vídeo-clips. Van vindre dos anys de canvi rere canvi, de casa, d’amics, de ciutat…

El meu inici en les arts escèniques ve de la mà del circ, de les arts de carrer. Vaig començar a treballar als dèsset anys en espectacles en els quals feia números de malabars i acrobàcia, sense tindre molta formació. Ens ajuntàvem i creàvem espectacles de teatre polític i reivindicatius per a actuar en centres socials de la ciutat de València. Sempre m’ha interessat la vessant de transformació social del teatre. Amb el temps, la mirada sobre la capacitat transformadora del fet escènic ha anat fent-se més complexa, deixant una mica de banda allò més explícitament reivindicatiu per donar pas a un intent d’immersió en el tema o problemàtica que vull tractar.

Quan acabí la meua formació com a actriu vaig començar a treballar amb la companyia de teatre El Ball de Sant Vito, junt amb Xavi Learreta i Manel Mengual. Amb ells he aprés a entendre una part de qui soc, d’on vinc i cap a on vaig. Encara hui em deixen treballar amb ells mirant i opinant de les xicotetes meravelles que fan amb els seus titelles.

M’agrada tot allò relacionat amb la creació escènica, des de la gestació de la idea fins a eixir a escena. Però no puc negar que soc una malalta de la llibertat de l’escenari, del seu joc, la seua energia… Em transforma i em descobreix, em deixa ser polimòrfica; em té realment enganxada. He fet teatre de carrer, del qual valore la seua exigència de presència absoluta. La dansa m’ha ensenyat a observar-me per dins i connectar-me amb mi d’una manera integral, prescindir de la paraula, relegar la ment al cos. El teatre de text m’ha ensenyat a escoltar i escoltar, i escoltar, i de vegades a parlar. Gaudisc en cada treball i també em qüestione, però sobretot soc més feliç quan estic immersa en un procés de creació o amb actuacions.

Em costa parlar en singular quan parle de creació. Fa deu anys que cree de manera conjunta, dins de Fil d’Arena —la meua família escollida—, amb les meues amigues-germanes: Isabel Abril, Irene Ballester i Roseta Plasencia. Treballem i lluitem colze amb colze per fer créixer la nostra filla, una companyia de dansa contemporània».

Com foren els inicis de la companyia Fil d’Arena?

Isabel Abril i jo vam coincidir a classe l’últim curs del Conservatori Superior de Dansa de València. Vam connectar i vam fer una peça curta juntes. En acabar el conservatori, Desirée Belmonte em va proposar presentar un treball al cicle de ‘Teatro Extravagante’ de Radio City i va ser aleshores quan ens ajuntàrem amb Irene, qui també estudiava al Conservatori, i amb l’acordionista Valentina Pugliese per a crear ‘Café Sol’. Vam actuar en bars, teatres, i al carrer, fins i tot ens sel·leccionaren per actuar a la Biblioteca d’Alexandria, dins del Backstreet Festival.

Quines són les línies de treball que més vos interessa explorar i quines inquietuds solen travessar? Esteu preparant alguna cosa per a la nova temporada o teniu alguna cosa en ment? Heu parat algun procés de treball o suspés bolos per causa de la COVID-19?

En l’última etapa estem centrades en una investigació en el moviment proper al llenguatge del circ, amb potència física, on els cossos estan en contínua relació i interconnexió, com un sistema. A nivell de temàtiques, ens afecta l’actualitat i els continguts socials. La darrera creació ha sigut ‘La Sal’, trilogia escènica que parla sobre la migració des de diferents perspectives. Ens interessen els llenguatges contemporanis, però també tractem d’acostar la dansa a públic no expert, connectar amb els “uelos”, per a nosaltres, és un triomf.

Al juliol començarem a assajar de nou, d’ací a no res, perquè a l’octubre estrenarem ‘Sénia’, una peça breu per a carrer, dins del marc del festival Dansa València. D’altra banda, estem començant a pensar en un projecte de llarga durada… Tenim ganes d’aprofundir, investigar sense pressa, donar temps al procés. L’espectacle podria estrenar-se en un any i mig, aproximadament.

I sí, per causa de la COVID-19 i el consegüent ajornament de Dansa València, hem hagut d’endarrerir l’estrena de ‘Sénia’, la qual estava prevista per al juny. A més, la nostra peça infantil ‘Nina’, seleccionada per a la campanya “Anem al Teatre 2020”, també s’ha vist afectada. Dels deu bolos programats, en farem només alguns properament.

Al marge de Fil d’Arena, treballe amb més companyies (la qual cosa em dóna la vida i em refresca). Esta aturada general m’ha coincidit en un moment vital de parada professional, el tercer trimestre del meu segon embaràs. La majoria de projectes en què estava treballant són incompatibles amb la gestació i m’havien de substituir en ‘Anna i la màquina del temps’, de Dacsa Produccions, i en ‘Pinocho, un musical para soñar’, de Trencadís. També tenia una actuació amb La Medusa, en l’espectacle ‘La vida inventada de Godofredo Villa’, a finals del març; haguera sigut la meua última actuació abans de la baixa per risc per a l’embaràs.

Quins temes o situacions, o coses menudes esdevingudes per la quarentena mundial, t’han sorprès o t’han interessat, per a bé o per a mal, com per a dedicar-li una peça?

Puc dir que no he viscut un moment de molta creativitat arran de la COVID-19. Ha sigut un esdeveniment en què tot ha sigut diferent. Són tantes coses a les quals es podria dedicar una peça: l’aïllament de les persones malaltes, la mort en soledat, les teories conspiranoiques del 5G i els grups d’activistes boicotejant antenes, un alcalde fugint borratxo de la policia i tractant d’agredir-la… Uf! Hi ha mooolts fils dels que podríem estirar!

Una cosa que m’inquieta és com de ràpidament he canviat la meua opinió o creences envers la malatia. Al mateix temps que els mitjans de comunicació i els diferents decrets lleis, jo he anat canviant el discurs de pensament i interioritzant la por al contagi. M’he sentit totalment ignorant i manipulable, encara que he intentat informar-me, finalment he acabat per acceptar la meua ignorància.