Autodefinides #174: Cristina Gómez

Lorenza Di Calogero ha triat la creadora i intèrpret de dansa Cristina Gómez.

«Ma mare conta que, de menuda, vaig tardar molt a caminar. Seria per mandra, o potser sentia ja curiositat d’explorar la connexió còccix / coroneta, però el cas és que vaig demorar en la meua lluita contra la gravetat. M’agrada el moviment orgànic, el que sembla eixir sol. Vaig nàixer a l’agost del 79, a Albacete, i com m’agradava ballar no vaig tindre més remei que buscar fora allò que em faltava. Porte 12 anys vivint a València; també he viscut a Anglaterra, el Japó, Mèxic i Líban.

Abans d’atrevir-me a dir que volia dedicar-me a la dansa, em vaig refugiar en les paraules, i com no se’m donaven del tot malament, vaig anar-me a estudiar Periodisme a Salamanca, creient (erròniament) que m’oblidaria del ball. Però no, havent anat al conservatori des dels 8 anys, amb 18 ja m’havia convertit en una yonki del moviment. Vaig acabar periodisme a Barcelona, amb una beca Sèneca, i allà vaig descobrir la dansa contemporània, enganxant-me a ella novament. Anar després a completar la meua formació artística a The Place (Londres) va ser de les millors experiències de la meua vida. M’adapte amb facilitat a les noves situacions, els nous escenaris i les noves cares.

Com a ballarina, creia que la meua carrera seria molt diferent… Jo volia ballar en companyies com ara La Última Vez, Rosas, o Les Ballets C de la B. Apuntava ben alt. Després, la vida, la sort i les circumstàncies, s’encarreguen de posar-te al teu lloc; però somiar és bonic!

Poques vegades he treballat per als altres. En una ocasió vaig treballar amb Sol Picó, i altres tantes amb Silke Wiegand a Alemanya; i a la Comunitat Valenciana, he tingut la sort de col·laborar amb Spanish Brass, Pepa Cases, i La Lola Boreal. Actualment, balle amb Sebastián G. Ferro a Barcelona. Però quasi sempre treballe per a mi, m’autoocupe.

En veure que a penes hi havia treball (em vaig incorporar al mercat laboral en 2008, just quan va esclatar la crisi econòmica), vaig començar a muntar les meues pròpies peces i a aprendre a vendre-les. No em sent del tot còmoda quan algú em presenta com a ballarina, tampoc com a coreògrafa; no m’identifique al 100% amb res perquè exercisc molts rols alhora: idee, cree i interprete obres, i sobretot, faig moltes tasques d’oficina (producció, distribució, difusió). Soc una comercial que ven el resultat dels seus processos creatius, la base dels quals sempre és el cos en moviment.

Fins el 2020 vaig emprar el nom d’EnÁmbar Danza com a companyia, però també em sentia incòmoda amb eixa etiqueta, perquè en realitat estava (i estic) sola quasi tot el temps, tant a l’oficina —el saló de ma casa— com a l’escenari (principalment faig solos). Ara signe els meus treballs com a Cristina Gómez, però em col·loquen “Cia.” al costat. Supose que hauria de llevar-me del cap el concepte antiquat que tinc de companyia. És cert que en cada projecte compte amb un equip artístic específic. L’última peça que he creat es diu “Anhel”, un duo que interprete junt amb Paloma Calderón i que explora la cruesa i l’animalitat del cos, així com la seua capacitat per a sostindre i donar recer a l’altre.

Crec que, per haver seguit un camí més personal i haver estat poc a les ordres d’altres creadors, he sigut més lliure i he hagut de mirar-me a dins per a saber què volia contar. He desenvolupat la meua pròpia veu i soc capaç d’entendre la importància de cada tasca —no sols ballar— perquè es produïsca el fet escènic».

Tens alguna heroïna en la dansa?

En tinc moltes! En el solo “Dance is my heroine” parle d’Yvonne Rainer, Deborah Hay i Pina Bausch, però admire a moltíssimes més: Anna Halprin, Trisha Brown, Matilde Monnier, Yasmeen Godder, Laly Ayguadé, Maria Campos… De València, sent molta admiració per Eva Bertomeu, perquè a més de ser una gran ballarina, el seu projecte pedagògic és molt sòlid.

Quina és la teua anècdota més absurda com a Fanny De Funny?

Recorde amb especial estima els primers vídeos disfressada de Wonder Woman, quan encara no tenia ni idea de què anava a fer amb aquell material. Per exemple, un dia a Bristol, esperant un autobús, vaig aprofitar per a gravar-ne un perquè indicava que tardaria 30 minuts en arribar a la parada. De sobte, als tres minuts, l’autobús va aparèixer, i al vídeo se’m veu recollint les meues coses a tot córrer i el mòbil caient.

Hi ha una anècdota divertida i viral amb un policia a Beirut, però és més llarga. L’explique a l’espectacle.

Cristina Gómez / Foto: Israel Sánchez-Beato

Sents que balles diferent des de la teua operació de pòmul? Com ha influït aquest incident en la teua manera de ballar?

No sent que balle diferent, ni em sent diferent; abans de l’accident ja era molt conscient que la vida canvia en un instant (“T’asseus a sopar i la vida que coneixes canvia”, escrivia Joan Didion). Per sort, el que em va passar va ser reversible, va parar la meua vida uns mesos però no la va canviar, al contrari, la va reafirmar.