Autodefinides #173: Lorenza Di Calogero

Cristina Fernández Pintado ha triat la coreògrafa i ballarina Lorenza Di Calogero.

«Vaig arribar al món el 24 de juny de 1968, però jo abans ja ballava. Crec que per això vaig nàixer tan ràpid, perquè tenia ganes d’estirar les cames. Sempre he sigut ballarina. Vaig començar a fer dansa des de ben menuda, pels meus problemes d’esquena. L’acadèmia del meu barri, a Itàlia, era modesta: la barra eren unes cadires i el pis, de ciment. Com era tan tímida, el meu germà havia d’acompanyar-me cada vegada. El que més m’agradava era fer ús de la meua fantasia i crear mons imaginaris a través de la interpretació. Algú va detectar el meu talent i va suggerir als meus pares que em matricularen al conservatori. Allò va fer-se realitat l’any 1978, i el meu objectiu era molt clar: ser ballarina. A més d’anar a escola, estudiava ballet, dansa contemporània, jazz, folklore, improvisació i teatre.

Als 17 anys vaig tindre una lesió de genoll prou greu, practicant la posició “en dehors”. Vaig estar dos mesos al llit, estudiant per al meu ingrés en la Toneel Opleiding Rotterdamse Dansacademie (l’actual Codarts de Rotterdam), un conservatori molt prestigiós i estricte on ens ficaven a prova cada trimestre i no estar a l’altura es pagava amb l’expulsió.

Després de graduar-me, en 1989, vaig passar tres anys molt durs a Roma, treballant en precari per a diverses companyies, quasi sempre sense contracte i amb actuacions que es cancel·laven cada dos per tres. Però vaig aprendre molt de la vida… Compartia casa amb deu persones i buscava menjar en el fem, encara que sempre vaig saber que tot milloraria. Em vaig presentar a una audició a Amsterdam convocada per Shusaku Takeuchi, i això va canviar la meua realitat per complet. A partir d’eixe dia, vaig formar part de companyies com ara Meekers, Lisa Marcus, Four Steps, o Forward, entre altres. Van ser anys molt feliços, cobrant com una professional i fent gires internacionals. Però jo encara tenia al cap una peça de dansa estrenada en 1988: Ottone Ottone, de la Cia. Rosas… Un dels ballarins va deixar-me impactada; es tractava de Vicente Sáez. Temps després, i per primera vegada a València (en plenes Falles), vaig presentar-me a l’audició per a formar part de la seua companyia, dins de la producció Regina Mater (1995). Recorde que va fer baixar de l’escenari a tothom excepte a mi. Allò va ser molt fort! Ballar en la seua companyia va ser molt important per a la meua trajectòria. Els processos creatius no eren gens fàcils, però hi havia una recerca real del moviment i de la interpretació, i per a tots els integrants va ser un honor. Personalment, va marcar-me moltíssim i va transformar la meua forma de ballar. El meu solo en Ruah (2000-2003), projectada en una pantalla, va impressionar-me realment. Però abans, entre 1997 i 1999, vaig treballar amb Wim Vandekeybus per a l’espectacle 7 for a secret never to be told. Una altra experiència inoblidable. Després de dos anys girant, vaig tornar a València amb Vicente Sáez; llavors, vaig ballar en Fenix, Ruah i Eva Millenium, a més d’impartir classes dins de la companyia i convertir-me en coassistent. Per eixa època també vaig treballar amb Vivienne Newport a Salzburg, i amb Jamie Watton a Portugal.

Vaig obtindre la residència espanyola, a València, en 1999, anant i tornant per causa de les gires, de la mà de Sonia Rodríguez, Marina Donderis, Rafael Linares, Simona Quartucci, Veronika Riz, Arantxa Sagardoy, Paco Maciá, Ananda Dansa, Ángela Verdugo, Sol Picó, o la companyia Hojarasca Danza, entre altres.

En 2019, l’Institut Valencià de Cultura va decidir coronar-me com la millor ballarina.

Com a creadora i coreògrafa, he muntat diverses peces. Cada espectacle canvia alguna cosa a dins meu. De vegades, vaig massa lluny en la meua cerca de la veritat i les emocions, i sent que no puc respirar, experimentant intensament la pèrdua, el dolor, la bogeria i l’alegria. Soc feliç quan m’expresse ballant, quan compartisc l’art amb la resta del món.

Habitualment, em relacione més amb animals que amb humans, i els meus millors amics no solen ser persones. Soc molt solitària, però també necessite la calor dels altres de tant en tant. Actualment, el meu company de vida és un conill anomenat Juliet. Els seus hàbits i moviments m’inspiren cada dia, i m’agrada incloure eixe amor pels animals en les meues creacions».

Què ha significat la dansa en la teua vida?

La dansa està present en la meua vida a diari, com deia abans, des d’abans de nàixer. És la meua forma d’expressió, de moure’m, de comunicar-me, de sentir i respirar, de menejar les energies i de connectar-me amb l’Univers. És el meu refugi, el meu remei per a mantindre’m sana de cos i ment. És la meua professió i la meua afició. M’encanta ballar i veure ballar.

Hi ha algun espectacle o procés creatiu que marcara un abans i un després en la teua trajectòria com a ballarina i creadora?

N’hi ha hagut molts… Diversos procesos creatius i creadors m’han marcat i han fet que evolucionara de diferents formes, però Vicente Sáez continua sent el mestre que més m’ha repercutit. Li estic molt agraïda. Aquell solo en Ruah, que esmentava abans, va marcar un abans i un després en la meua vida professional i personal.

Si pogueres demanar un desig en aquest moment de la teua vida, quin seria?

Poder continuar vivint i respirant la dansa, creant i compartint. I que la dansa ajude la gent a viure millor en aquest món; amb pau, amor, salut i llibertat, sense pors ni prejudicis.